Economia

La ‘deutecràcia’ s’imposa al finançament dels serveis socials

El 2013 va ser el primer any que el pagament del deute va ser la partida més important dels pressupostos de la Generalitat, per davant de salut. 
Marc Font / @marcfontribas
09/09/2014

El pagament del deute

“El deute ha estat i continua sent un mecanisme de dominació dels creditors sobre els deutors. Un mecanisme que ha servit com a palanca per imposar un model econòmic basat en les premisses del neoliberalisme”. La frase, que apareix a l’informe La deutecràcia com a amenaça global, editat per l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) i escrit per Iolanda Fresnillo, membre de la PACD, resumeix una de les conseqüències principals de la sacralització del pagament del deute per sobre de la inversió en benefici del 99% de la població: la pèrdua de sobirania. El mateix treball afegeix que “la imposició de limitacions a la despesa social i al dèficit públic provoca retallades en els drets econòmics, socials i culturals de les ciutadanes i limita l’accés als serveis públics de salut i educació, fet que augmenta la precarietat en el treball i la desocupació, dificulta l’accés als béns bàsics de consum i incrementa la desigualtat de classe social i de gènere”.

L’evolució de la despesa de la Generalitat des de 2008 és un cas paradigmàtic de deutecràcia. A partir d’aleshores, la inversió en salut, educació i protecció i promoció social ha disminuït, mentre que la partida destinada a pagar el deute s’ha disparat. L’any passat, per primera vegada, el deute va ser la porció més gran del pressupost del govern autonòmic, amb un total d’11.728 milions (sumant interessos i amortització), per sobre dels 8.215 destinats a Salut o els 5.055 d’Educació. Els darrers quatre anys (2010-2013) acumulen unes retallades de 3.100 milions en inversió social, en contraposició a l’increment de 9.000 milions destinats al deute.

El deute de la Generalitat catalana era de 57.122 milions a finals de 2013 i havia registrat increments anuals superiors als dos dígits des de 2008. El català és l’executiu autonòmic més endeutat de l’Estat en xifres absolutes i el tercer respecte al PIB (29,7%), només per darrere del País Valencià (31.884 milions, 32,9% del PIB) i Castella-la Manxa. Les Illes ocupen la quarta posició amb el 25,6% del PIB, que equival a 6.586 milions. El 2003, el passiu de la Generalitat catalana era de menys d’11.000 milions. Així doncs, en una dècada, el deute s’ha quintuplicat i el creixement ha estat constant, amb independència del color polític de l’administració. En un context de creixents necessitats –des de 2008–, la despesa social ha caigut per complir el pagament d’un deute sacralitzat per unes lleis aprovades pel PP amb el vistiplau de CiU i, en algun cas, del PSOE. Milton Friedman, el gran guru del neoliberalisme, deu somriure des de la tomba.

Aquest article va ser publicat a la DIRECTA n.361. Pots subscriure-t’hi o trobar-la als nostres punts de venda.