Llibertats

“CiU es valdrà de les institucions repressores dels altres fins que en tingui de pròpies”

Ciro Morales, una de les 20 persones jutjades a Madrid
Protesta davant el parlament el 15 de juny de 2011
Jordi Borràs
31/03/2014

Entrevistem a Ciro Morales Rodríguez, una de les vint persones que, a partir d'aquest 31 de març, són jutjades a l'Audiència Nacional. Deliberadament, no ha volgut aparèixer en una fotografia: “La meva veu intenta recollir i unir les idees del col·lectiu. Personificar l'entrevista en una foto no em sembla adequat”. No només subscriu l'eslògan de la campanya de suport, 'Jo també estava al Parlament i ho tornaria a fer', sinó que defensa fer un pas més i anar als consells d'administració del Banc Sabadell, a casa el Botín i la família Polanco o a les oficines de 'La Vanguardia'.

Us acusen d'atemptat contra les altes institucions de l'Estat, encara que la sessió del Parlament d'aquell dia es va celebrar i els pressupostos es van aprovar. A què respon una acusació d'aquesta envergadura?

Queda clar que no haver aconseguit aturar la sessió del dia no és motiu per no considerar-ho delicte. El simple fet que un moviment es cregui amb la legitimitat d'enfrontar-se cara a cara amb els emissaris de la misèria ja els fa sentir fràgils, desbordats, descol·locats... I això s'ha de tallar d'arrel, segons ells. L'acció d'aquell dia és tan virtuosa i radical que l'havien de tractar com un gran delicte. Encara que realment no passés res, encara que els seus horaris i tasques es duguessin a terme, els representants del poder no poden ni imaginar que la població cada vegada adquireixi estratègies més encertades i els acusi a casa seva i a la feina.

Com et van detenir?

Podria dir que em vaig entregar i no a la Ciutat de la Justícia. Visc al camp amb la Sandra, una altra de les encausades. A ella –i no sé si a mi també–, l'estaven vigilant durant tot el matí... amb maneres bastant poc professionals. Quan va anar a treballar, la van detenir a la carretera i se la van emportar a la comissaria de Granollers. Va decidir trucar-me per comunicar la detenció i jo, diligentment, vaig dir als Mossos que aniria a recollir-la. M'imagino que, en aquell moment, van pensar: “Aquesta és la nostra”. Van venir diversos companys de casa i vaig dir-los que jo mateix aniria al mostrador per presentar-me, avisant que, si no sortia, era que m'havien detingut. Vaig travessar la porta i, instantàniament, dos encaputxats em van agafar pels braços. No és que m'ho esperés, però, després de les detencions aleatòries d'aquell dia, t'envaeix el sentiment d'estar al punt de mira.

Us jutgen a l'Audiència Nacional. Les dues institucions catalanes, amb majoria de CiU, són acusació. En el context actual i tenint en compte que CiU ha arribat a demanar la dissolució del tribunal, com valores que en aquesta ocasió el legitimin i ho facin amb el sindicat ultradretà Manos Limpias?

La burgesia no té cap mena d'ètica i els seus representants polítics, menys. Encara que ens mostrin una suposada confrontació directa entre Espanya i Catalunya, no són més que meres tensions per parcel·les de poder. No són enemics, pertanyen a la mateixa classe i, davant els opositors reals –els de baix, els que històricament hem patit els excessos de la verticalitat social–, s'agermanen. CiU es valdrà de les institucions repressores dels altres fins que en tingui de pròpies. Manos Limpias... són figues d'un altre paner. Aquest col·lectiu viu literalment a l'Edat Mitjana i la seva obsessió per erigir-se com a garant dels valors més reaccionaris el porta a situacions que freguen la ridiculesa més extrema. Que el Parlament i la Generalitat vagin agafades de la mà amb aquesta gentussa ens demostra massa coses. La defensa del feixisme democràtic fa anar de bracet els suposats enemics enfrontats.

Quina interpretació fas de la gestió policial d'aquell dia?

És un tema una mica espinós, ja que ens deixa en una posició molt dèbil, a tots els que vam ser-hi. Tots els encausats tornaríem a manifestar-nos en una altra acció així, però tenim la sensació que vam caure en una mena de trampa ideada per Felip Puig i els caps dels seus esbirros. Aquell dia, va haver-hi càrregues policials molt aviat, molt abans que arribessin els polítics. Els policies van anar escalfant els manifestants i, després, no van protegir aquells a qui el protocol diu que han de protegir. El 15-M comptava amb un suport majoritari de la societat, era un moviment simpàtic i, després del brutal desallotjament de la plaça de Catalunya, van caure crítiques molt dures contra els Mossos... Així doncs, CiU es va encarregar que la balança canviés. D'aquí la seva actuació a les portes del Parlament: deixar fer a una població que topa cos a cos amb els culpables de la seva pobresa. Aquesta població es va comportar pacíficament, encara que intentin demostrar el contrari i fer-nos creure que la contundència és violència.

L'endemà, la premsa va ser contundent: setge al Parlament, cop d'Estat, atac... Quin paper creus que han jugat els mitjans en el cas?

Parlar de mitjans de comunicació de masses és parlar de poder. Són els seus portaveus i estan a les seves ordres. La tríada està clara: el diner mana, la política administra i la premsa parla. Configuren la realitat, tant amb les imatges, els discursos i les paraules, com en el cas del terme violència. La fam, el treball assalariat, la solitud, la desigualtat i fins i tot la mort mai no seran anomenats com a violència per un mitjà de comunicació. Ara bé, els piquets, l'insult, l'okupació, l'escopinada, l'escrache... per descomptat. Si els nostres mitjans antagonistes, els que no depenen del conglomerat financer, comencen a parlar amb nosaltres de resistència o autodefensa, potser algun dia també guanyarem la batalla del llenguatge.

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: