Expressions

“No volem ser un mitjà d’esquerres”

Jordi de Miguel Capell / @jordidemiguel
18/06/2014

Entrevista a Segi Picazo i Roger Palà sobre el nou projecte periodístic Crític

Impossible no advertir que estan en tot. Un, en Roger, llueix una samarreta del setmanari Directa, del qual tots dos n’han estat membres. L’altre, en Sergi, ha esquitxat la seva amb una xapa de Mitjans en Lluita. Xerrant es relaxen, s’interrompen i es qüestionen, però transmeten confiança i seguretat en el que fan. La cooperativa de treball que han creat conjuntament amb el també periodista Joan Vila ha aconseguit el suport econòmic ciutadà i l’atenció mediàtica necessària per sostenir l’expectativa fins el mes de setembre. Aleshores veurà la llum Crític, el seu nou projecte periodístic.

Quines lectures podem extreure de l’èxit de la campanya de crowdfunding de Crític, sent un mitjà que encara no ha vist la llum?

Sergi Picazo: L’experiència de l’Anuari Mèdia.cat i d’altres projectes de crowdfunding demostra que la gent finança projectes culturals, cinematogràfics i periodístics sense conèixer-ne el resultat, no deixa de ser l’antic sistema de subscripcions populars actualitzat. Això coincideix amb un moment en què les coses estan canviant, les plaques tectòniques s’estan movent i projectes polítics, socials i culturals que reclamen un punt de vista crític vers l’status quo i el règim, en el nostre cas el règim del 78, estan guanyant molts més suports que fa cinc o deu anys. Ho veiem a nivell polític i social, i ho hem de veure a nivell periodístic també.

Roger Palà: D’altra banda, això no passa perquè sí. Darrera hi ha un any de molt treball, de buscar complicitats molt àmplies i de mirar de trencar els àmbits que ens són més còmodes o familiars per intentar entrar a espais on fins ara no havíem arribat amb altres productes amb què hem col·laborat.

Quins són aquests nous espais?

RP: No és fàcil delimitar-los. L’ambició que teníem era arribar a espais ciutadans no estrictament militants o activistes, però que tinguessin una sensibilitat una mica crítica davant la vida, gent que amb independència de la seva afiliació política o social es fa preguntes, veu que els mitjans tradicionals no li donen resposta i que se sent interpel·lada per un producte que aposta per una cosa molt bàsica, que és tornar al periodisme.

Aquesta obertura explica que al vídeo promocional de Crític apareguin periodistes que potser no puguin ser considerats primeres espases del periodisme crític precisament?

RP: Ningú des d’un àmbit més activista o crític ens ha retret la presència d’alguna d’aquestes persones al vídeo. L’ambició era treballar amb gent coneguda, que estigués als mitjans i que amb la seva aportació pogués avalar d’alguna manera un projecte amb el qual podien tenir simpaties, sense necessitat de sintonitzar-hi del tot. Evidentment, ha funcionat. Això també ens fa prendre consciència de fins a quin punt discursos que en altres temps no eren tan assumibles per la majoria s’han transformat en discursos àmpliament compartits. Ho veiem com la constatació de que la feina de molts anys d’intentar introduir aquests plantejaments més crítics als mitjans ha calat. L’ambició de pensar, ho dic amb tot l’amor, que Contrainfos acabaria sent hegemònic socialment potser era una mica agosarada. No només a base de construir mitjans es fa hegemònic el discurs, també es fa entrant als mitjans convencionals.

SP: Volem arribar a un públic no convençut que es mou fora dels marcs auto-referencials en els quals s’ha mogut de vegades certa premsa crítica i que no sempre ha pogut trencar, tot i tenir-ne la intenció. Quan dónes un pas en aquesta direcció trepitges un territori inhòspit que es mou sota els teus peus i pots rebre crítiques d’uns i d’altres, que en tot cas cal assumir.

Quin paper aspira a jugar Crític en l’actual ecosistema comunicatiu català?

RP: Pensem que hi ha un espai pel periodisme en profunditat i reposat que no va a buscar l’última hora sinó que aposta per una altra lectura de les coses i per un periodisme intencional i transgressor. L’ecosistema comunicatiu català s’ha demostrat en els últims anys que és extremadament viu i fèrtil, i això val per tots els àmbits. Pel que fa als mitjans que comparteixen un espai més crític –no vull dir alternatiu, perquè penso que el mitjà alternatiu és La Vanguàrdia, nosaltres som els que fem periodisme– jo crec que cada vegada apareixeran més projectes i que aquests projectes seran complementaris, es reforçaran mútuament i acabaran generant un caldo de cultiu per atraure més gent. Sempre faig la metàfora del bar. Tu tens un bar amb els clients de tota la vida i un dia se n’obre un altre al costat. Davant d’això pots lamentar-te o pensar que se n’haurien d’obrir més perquè potser un dia això serà un carrer de bars i no només hi haurà els teus clients sinó molta altra gent d’arreu de la ciutat. Crec que ara estem en aquest procés: hem d’assumir que no només serem els de sempre, sinó que hi ha molta altra gent que està treballant en aquests àmbits i que fins i tot un dia potser vindrà algú d’una gran capçalera i ens posarà un local al nostre carrer. Això no ens ha de fer por, vol dir que estem guanyant l’hegemonia del discurs: la qüestió és com gestionem les victòries. El que cal és tenir bases i projectes sòlids que arrelin en la gent i que no depenguin d’un gran inversor. Volem que la gent es corresponsabilitzi del periodisme i fer-ho vol dir, també, pagar-lo.

SP: Els grans mitjans de comunicació un dia van passar pel mercat de la publicitat i s’hi van quedar. Van oblidar-se d’una cosa que es deia lector. El que reclamen Crític i altres projectes com la Directa és tornar al lector. Sense lectors i ciutadania crítica que financiï projectes no hi ha periodisme.

Un pot percebre que qui està finançant el projecte és gent molt informada.

RP: Aquest és el nostre públic, gent que ja consumeix mitjans però que requereix un plus. Crític no aspira a explicar la realitat, és un mitjà complementari i anem a buscar aquest nínxol de mercat, format per gent que necessita aquest complement vitamínic en la seva dieta informativa i que està disposada a invertir-hi diners, per tant està clar que anem a buscar un públic amb cert nivell adquisitiu. Des que vam començar ho vam dissenyar des d’un punt de vista empresarial: quin és el nostre target i quina campanya necessitem per arribar-hi.

Quina lectura sobre l’aposta política de Crític hem de fer veient la llista de sòcies col·laboradores que hi aporten capital?

SP: Tenim una ideologia i tenim un pensament i un punt de vista, però el periodisme, a banda d’això, és una tècnica per explicar la realitat i això no treu que hem de fer un periodisme curós, amb totes les fonts, equilibrat i matisat, no posicionant-nos estrictament a favor de ningú. Evidentment la pròpia selecció dels continguts de Crític ens posicionarà en un sector crític. Però no volem ser un mitjà d’esquerres. No defensem un paper polític pel nostre mitjà, ni representem cap sector ni ho volem fer, perquè ho faríem malament. Si tu vas als barris populars la gent té una perspectiva crítica vers l’status quo d’aquest país. Per tant, no ens situem en una defensa ideològica particular. Només fent un periodisme que explica el que passa i el que pensa la gent al final acabes exposant un punt de vista molt crític de la situació actual.

RP: Hem anat a buscar un ventall de gent que sigui prou ampli més enllà de fílies o de plantejaments polítics i militàncies concretes, i encara ens agradaria que fos més ampli. L’únic requisit per ser soci col·laborador, a banda de la inversió, és apostar per un periodisme que no sigui servil. Els socis col·laboradors no tindran un poder pràctic real en el desenvolupament de la cooperativa, perquè el 60% dels vots pertany als seus tres socis de treball. Els que vulguin estaran a un consell editorial on podran expressar la seva opinió però al final són una eina financera: han posat el seu capital i els seus contactes i projecció per aconseguir un finançament per a Crític. Els socis col·laboradors i tot el crowdfunding són el nostre banc.

Al vostre banc hi ha figures de primera línia de partits polítics. No creieu que la seva presència pot generar reticències entre algunes lectores?

RP: També hi ha assessors o ex-assessors de partits, experts en comunicació, gestors culturals, membres d’ONG, catedràtics, acadèmics… i tots tenen opinió política.

SP: Nosaltres ens sentim orgullosos de la pluralitat que representa el nou mitjà, és buscada. Valorem que gent de diferents ideologies pugui apostar de forma unitària per donar llibertat (i llibertat són diners) a un projecte periodístic que pugui fer la seva tasca de manera professional i independent dels poders fàctics o d’ells mateixos. Una diputada d’ICV no té més poder que un vot en una assemblea de cinquanta persones.

RP: No volíem que cap soci col·laborador tingués molt capital, per evitar que una opinió pogués arribar a pesar més. La immensa majoria inverteixen mil euros i els que n’inverteixen més són empreses col·laboradores. Serà un espai on ningú no se sentirà còmode del tot i això és el que volem, ens agraden la incomoditat, les contradiccions i posar-nos en conflicte contínuament a la vida, perquè si no no s’avança. Pot ser que apareguin conflictes, gent que digui “això no m’agrada”, però estem blindats, perquè si algú vol retirar el seu capital no afectarà l'esdevenir de l’empresa. És possible que pugui generar reticències entre algunes persones, però havent aconseguit 650 subscriptores en set dies a mi no m’ho sembla gaire, sobretot veient la pluralitat del subscriptor: des de la CUP fins a altres àmbits. També vam tenir el debat sobre si obrir-ho o no a persones amb una militància política concreta i al final ens va semblar normal. Per què podem comptar amb en Joan Manuel Tresserras i no amb un diputat o diputada d’ERC o ICV?

SP: És un debat molt interessant que no defugim i que l’hem tingut també amb ells. Podem tenir dubtes, no tenim totes les certeses ni totes les solucions.

Però no el defugiu perquè teniu una voluntat política particular? Des de fora no sembla innocent que hi hagi representants d’un arc polític determinat.

SP: Evidentment està pensat i treballat. Per formar part de la cooperativa s’han de complir uns mínims de perspectiva crítica davant el sistema polític i econòmic que ens governa. Per tant, una persona que estigui a favor de l’status quo i el neoliberalisme i contra el dret a decidir és molt difícil que formi part perquè, d’entrada, no seria convidada.

RP: Però potser si ve una persona d’aquest estil quedaríem amb ella, perquè ens agrada molt parlar. Quant a continguts, a mi m’encantaria entrevistar l’Alícia Sánchez Camacho i preguntar-li unes quantes coses. Fer-li una entrevista, no el que es publica normalment.

Sobre continguts: Heu llançat la campanya oferint un “nou periodisme”, però on és la novetat?

RP: És un nou periodisme que en realitat és vell.

SP: Com deia a principis del segle XX un senyor de bombí i corbata anomenat Lord Northcliffe, periodisme és tot allò que algú no vol que t’expliquin, la resta és propaganda. L’aposta és pel periodisme de sempre que feien els “muckrakers” (furgadors d’escombraries), aquells que busquen, graten i fiquen el nas on no els demanen per buscar la notícia. Reivindiquem aquest vell periodisme, però adaptat als nous temps.

Tenint en compte aquests nous temps, en quina mesura creieu que el futur del periodisme passa per la seva capacitat prescriptora?

RP: Està clar que en un moment marcat per la infoxicació, es requereix algú que desgrani el gra de la palla. Nosaltres no tenim la vareta màgica, però potser pel nostre bagatge com a periodistes tenim certa capacitat de discernir el que és més rellevant. Per això oferirem a les nostres subscriptores una selecció periòdica d’articles i reportatges d’interès d’altres mitjans.

SP: Des de la Directa fins El País.

RP: O l’International Herald Tribune.

SP: Al Chomsky un dia li van preguntar quin creia que era el millor diari del món i ell va respondre: el Wall Street Journal, perquè el paguen els empresaris més rics del món i aquests no volen que els menteixin sobre on han d’invertir o deixar d’invertir els seus diners. Sempre hem reivindicat que hi ha bon periodisme als mitjans d’informació, als convencionals i als alternatius, i també el volem oferir a les nostres subscriptores. Crític només serà un humil granet de sorra que contribuirà a que els mitjans catalans tinguin més pluralitat i aportin informacions amb un altre enfocament.

Del vostre pas per la Directa, què en queda a Crític?

RP: Si n’hagués de destacar una seria la consciència de saber que és necessari plantejar-se reptes i aixecar coses que aparentment són impossibles, perquè plantejar-se l’impossible és l’única forma, t’equivoquis o no, que acabi sent possible quelcom que potser no serà perfecte, però que abans no existia. Quan vam començar a fer la Directa teníem aquesta intenció de fer un periodisme per a la transformació que trenqués els tics clàssics de la contrainformació. El que ha aconseguit el setmanari ho han aconseguit molt pocs projectes a Catalunya. L’espai que s’ha creat i consolidat, la gestió assembleària d’un projecte periodístic, és quelcom que no havia passat mai, d’un valor incalculable, i l’aprenentatge que es pot extreure de tot plegat és aplicable no només al periodisme sinó a la vida en general.

SP: Jo em quedo amb que “sols no és que sigui difícil, sols és impossible” i que els projectes o són col·lectius o no seran. Crític, a la seva manera, diferent, vol ser un projecte col·lectiu. No serviria fer un projecte del Roger, el Sergi o el Joan. “Porque en la calle, codo a codo, somos mucho más que dos”.