Política

1992: els jocs que van modelar la Barcelona aparador

Quan se celebren 25 aniversaris dels Jocs Olímpics, fem un repàs dels canvis que es van produir a la ciutat. Els grans esdeveniments esportius han servit per crear 'marques' i atreure el turisme amb ingents quantitats de diner públic
El 25 de juliol es van inaugurar els Jocs Olímpics de Barcelona 92
Eleptric
25/07/2017

El 1992, mentre Sarajevo patia un setge, Clinton guanyava la presidència dels Estats Units, una trentena d'independentistes eren torturats i tancaven, per sempre, el programa de ràdio L’Orquestra, Barcelona inaugurava els Jocs Olímpics. Era el 25 de juliol, sota el cel clar, després de dies de pluja, a l'Estadi Olímpic remodelat a fons per a l'ocasió. Però la data ve precedida i prosseguida per transformacions urbanístiques que varen canviar la fisonomia i el caràcter de la ciutat sense massa crítiques, i que assentaren l'anomenat Model Barcelona.

La fórmula de créixer a cop d'esdeveniment no era nova: l'Exposició Universal de 1888 i la Internacional del 29, el Congrés Eucarístic de 1952, i el Fòrum de les Cultures, post olímpic, que ja despertaria una oposició més forta i visible. Amb la designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics, el 1986, les prioritats urbanístiques van canviar. La mirada cap als barris va passar a enfocar-se cap als grans projectes urbans. Per José Mansilla de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), van suposar un abans i un després: “la transformació de Barcelona, el pas d'una ciutat industrial amb cert declivi a una altra centrada en els serveis”.

Una de les actuacions emblemàtiques va ser la construcció de la Vila Olímpica

 


Enmig d'aquella febre remodeladora, Andrés Naya, de la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), lamenta que desaparegués el sentit crític de la ciutat: “era molt complicat anar a contracorrent”. Però malgrat les dificultats i la poca visibilitat mediàtica de les protestes, alguns espais col·lectius van desafiar la corrent olímpica. Prèviament a la nominació de Barcelona, moviments socials i veïnals es van ajuntar a la Comissió Contra la Barcelona Olímpica i van llançar la campanya No'92. El portaveu d’aleshores, Ignacio Lingolarra, va denunciar que les protestes havien estat silenciades per “un autèntic pacte d'Estat sobre la candidatura olímpica” en què s'havien compromès “des de la Corona fins a les institucions locals, passant per tot tipus d'interessos i entitats”. Davant la somnolència social predominant, el 1991 va néixer la revista veïnal La veu del carrer i un any més tard, el de la inauguració dels Jocs, es va publicar el monogràfic La Barcelona de Maragall. Una de cada quatre pessetes gastades per l'Ajuntament amb els Jocs, explicava la publicació, era per al pagament d'interessos. La revista va situar aleshores en vint anys el termini d'amortització d'aquestes despeses.

Prèviament a la nominació de Barcelona, moviments socials i veïnals es van ajuntar a la Comissió Contra la Barcelona Olímpica i van llançar la campanya No'92

Paral·lelament, a més d'una oposició al model de ciutat, accelerat pels jocs i les decisions urbanístiques que comportaven, també n'hi havia una altra que es reduïa a la qüestió nacional. L'Associació per la Delegació Olímpica Catalana reivindicava un Comitè Olímpic Català, i van aconseguir desplegar estelades a la inauguració de l'estadi olímpic de 1989, alhora que van protagonitzar una gran xiulada contra el rei. Així mateix, la Crida a la Solidaritat i Òmnium Cultual van llançar la campanya Freedom for Catalonia.


Sense habitatge públic

La FAVB va prendre dos eixos de lluita relacionats amb els impactes urbanístics que deixarien els Jocs: l'habitatge i el transport. Una de les actuacions emblemàtiques de les institucions va ser aixecar el barri de la Vila Olímpica. Sota les ordres de l'arquitecte i urbanista Oriol Bohigas, es va arrasar la zona industrial anomenada Icària per fer-hi un barri residencial que, en un primer moment, allotjaria esportistes.

Si bé Naya valora que, amb els Jocs, Barcelona va guanyar el mar per a la ciutat, l’operació “va anar acompanyada d'especulació”. Des d'un primer moment, l'associacionisme veïnal va demanar que, com s'havia de requalificar sòl de la Icària industrial per fer-hi pisos, el 40% fos públic. Malgrat la mobilització, no només no es va complir aquest 40%, sinó que ni tan sols el 25% al que, segons Naya, es va comprometre verbalment l’alcalde Pasqual Maragall. “Només es van fer habitatges d'alt standing”, lamenta. Ara, amb perspectiva, i amb un escàs parc públic d'habitatge a la ciutat, l'activista veïnal subratlla com de necessari era que es complís la demanda. “Una oportunitat perduda”, conclou. Alhora, es va destruir tot un patrimoni industrial, deixant tan sols una xemeneia del complex de Can Folch, on hi hagué una destil·leria, una fàbrica de gel i una farinera. L'actual regidor d'Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona, en una entrevista al diari Ara, en referència a la necessitat d'habitatge públic, recordava com el Consistori, a posteriori, es va vendre sòl públic per fer front al deute dels Jocs.

Cartell de la FAVB per reclamar habitatge públic a la Vila Olímpica

 


La Vila Olímpica i la construcció de la Ronda Litoral també van ser el detonant definitiu per a l'enderrocament dels darrers nuclis de barraques, com el barri de rere el Cementiri. La historiadora Mercè Tatjer recorda que el veïnat estava integrat al barri del Poblenou i moltes persones treballaven a les fàbriques o els tallers de la zona. Per aquest motiu, no volien acceptar que els reallotgessin a d'altres indrets i amb el suport de l'Associació de Veïns del Poblenou van obrir una negociació col·lectiva amb l'Ajuntament, fins aconseguir habitatges de protecció oficial a prop. Tatjer té clara la relació entre esdeveniments i expulsió de veïnat, i recorda el cas de la Perona, a Sant Martí, d'on es van enderrocar les darreres barraques el 1989, en el marc de la preparació dels Jocs Olímpics. El problema, explica, és que la Mina es va convertir en un contenidor, que van omplir amb molta gent diversa en poc temps. A més, amb una tipologia d'habitatges que no era adequada –“entre casetes i blocs, es podien haver trobar fórmules mitges”–, i amb manca d'equipaments.

La Vila Olímpica i la construcció de la Ronda Litoral també van ser el detonant definitiu per a l'enderrocament dels darrers nuclis de barraques, com el barri de rere el Cementiri

Precisament, els PERI (Plans Especials de Reforma Interior) havien de garantir la construcció d'equipaments, infraestructures per als barris, serveis i habitatges. Però els Jocs Olímpics van provocar el retard de molts d'aquests plans de barri –recorda Naya–, i la modificació d'alguns altres. El del Raval va comportar l'enderrocament d'edificis i alhora l'inici del tancament dels meublés, on les prostitutes exercien la seva professió, forçant-ne la reubicació. Els projectes urbanístics que es van desencadenar sobre el Raval, relata l'arquitecta Stefanie Von Heeren –que va estudiar el Model Barcelona a Ciutat Vella–, han significat la destrucció més important que s'ha produït a Europa en teixit urbà consolidat.

Relacionat amb les remodelacions urbanístiques, també es va desenvolupar tot un seguit d'infraestructures per al vehicle privat, com les rondes. Naya critica que “després de pocs mesos, estaven saturades de cotxes i continuaven els problemes de fons: encara tenim la línia 9 sense acabar i un dèficit d'autobusos”.

Cartell del 1987 per criticar la 'invasió' del vehicle privat a la Ronda Litoral i exigir participació veïnal en la presa de decisions
 

 

La porta al deute i al turisme de masses

A l'escalf de la celebració dels Jocs Olímpics, s'encetava una nova etapa en la promoció turística de Barcelona. L'esdeveniment havia retransmès la ciutat al món, que obria les seves portes al turisme de masses. Tot i que les bases del Model Barcelona ja estaven assentades, José Mansilla de l’OACU puntualitza que els Jocs Olímpics li van donar “patent de cors”, és a dir, “la van mostrar com una mena de fórmula màgica que, fins i tot, va ser imitada a altres llocs del món”. El més significatiu del model, afegeix Mansilla, és “la dissolució simbòlica que produeix sobre la conflictivitat urbana”.

Un estudi de la Universitat d’Oxford, que es va presentar l’estiu del 2016, calcula un sobrecost del 266% sobre les previsions inicials, que converteix els Jocs de Barcelona en el tercers més cars

Un any més tard de la celebració dels Jocs, es va crear el Consorci del Turisme, de col·laboració público-privada –una de les característiques del model Barcelona– per promoure internacionalment la ciutat i, de fet, és l'organisme que va plantejar el Fòrum de les Cultures de 2004, que va costar 240 milions, 25 més dels que s’havia calculat, segons la Sindicatura de Comptes.

Els comptes dels Jocs Olímpics també van desquadrar i van acumular un deute que no es va liquidar fins el 2007. A organitzar-los s'hi van destinar prop d'un bilió de pessetes –6.700 milions d'euros–, segons l'estudi elaborat pel professor d'economia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, Ferran Brunet. Tot i que, inicialment, la previsió era molt inferior. Un estudi de la Universitat d’Oxford, que es va presentar l’estiu del 2016, calcula un sobrecost del 266% sobre les previsions inicials, que segons el document, converteix els Jocs de Barcelona en el tercers més cars, per darrere de Sotxi (2014) i Londres (2012). El Centre d'Estudis Olímpics i de l'Esport va publicar el 2002 que l’Ajuntament va acumular un deute de 280.000 milions de pessetes amb l'esdeveniment, una xifra superior als 250.000 milions de pressupost d'aleshores.

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: