Abida Mohamed: “La guerra no ens du enlloc. Hem d’apostar per la no-violència”

Activista sahrauí
19/04/2016

Des de fa 40 anys, la població sahrauí està dividida entre la gent que pateix la repressió política als territoris ocupats pel Marroc i la que viu als campaments de refugiades de Tindouf, en territori algerià. A l’espera d’un referèndum d’autodeterminació que continua sense arribar, creixen les veus partidàries de tornar a les armes com a sortida al contenciós. Davant d’això, ha aparegut Nova, una associació creada fa tres anys amb l’objectiu de defensar el principi de la no-violència i de la qual Abida Mohamed (camp de refugiades de Birlehlu, 1986) és la presidenta. També és membre de l’associació Afapredesa –que fa 27 anys que lluita contra l’oblit de les persones preses i desaparegudes durant el conflicte– i participa en el projecte Laonf, que busca un canvi de mentalitat de la població a través de l’apoderament de joves activistes i dels moviments socials emergents. El conflicte entre el Sàhara i el Marroc ha comportat milers de víctimes, presoneres polítiques, espolis de recursos naturals i constants violacions dels drets humans.

/ BRAIS G. ROUCO

 

Per què decideixes impulsar Nova?

De petita, vaig participar en el programa Vacances en pau, vaig cursar l’educació primària als campaments i, després, vaig anar a Algèria a estudiar Bioquímica. Volia fer enginyeria genètica, però difícilment pots treballar d’això en un campament de refugiats.

Quin és l’origen del projecte?

La iniciativa sorgeix d’una època marcada per la primera guerra àrab, les revolucions juvenils, els problemes de seguretat que ha viscut el Sàhara Occidental i l’ambient geopolític a la regió. Aquell període, en què sovintejaven les manifestacions als campaments per pressionar el Front Polisario a tornar a la guerra, ha tingut un gran impacte en la joventut sahrauí, per la qual l’estancament del procés de pau no és acceptable. Jo mateixa era partidària de la lluita armada, però no em va convèncer. Sóc de les que intento trobar una alternativa a la situació actual.

En què ha canviat la joventut d’avui dia respecte a la dels 70 i els 80?

La majoria ha estudiat en altres països, dels quals ha tornat amb títols professionals que, malauradament, no pot aplicar als campaments. Aquesta frustració fa que l’aposta per la violència s’acumuli, motiu pel qual vam decidir que una organització sueca ens ajudés a impulsar altres estratègies. Va ser aleshores quan vam crear Nova.

A quins col·lectius us adreceu?

Principalment, a la infància –entre la qual és fàcil que arreli el missatge– i també a les dones, per apoderar-les en la defensa dels seus drets. En general, però, capacitem tothom perquè vegi que existeix una altra via que no és la guerra. Volem una societat conscient, ben educada i que conegui els seus drets i els seus deures. A través de l’obertura d’espais de diàleg, l’elaboració d’estudis i el tracte amb totes les institucions –des dels ministeris del Sagrat, d’Educació o d’Infraestructures fins a les mateixes forces de seguretat–, ensenyem com encarar les adversitats sense alterar l’ordre públic.

Tot això, amb la idea d’aconseguir el referèndum d’autodeterminació del Sàhara Occidental?

És uns dels objectius, però no considerem que sigui fàcil d’assolir. Ja fa 40 anys que esperem el suport de la comunitat internacional per poder-lo fer. Quan fem campanyes, tothom ens diu que ningú no ens escoltarà si no agafem les armes. Nosaltres, en canvi, apostem per canviar aquesta mirada: la guerra ens destrossaria a tots els nivells i ens privaria d’assolir la independència. En canvi, creant un exèrcit de practicants de la no-violència, podem avançar sense por i sense aquelles presses que, sovint, comporten més patiment.

Quins resultats es poden obtenir?

Alguns ja s’han fet visibles. Gràcies a la resistència no-violenta i a la denúncia social, hem aconseguit que la justícia europea anul·li l’acord pesquer entre la UE i el Marroc i, d’aquesta manera, posar fi a l’explotació dels recursos agrícoles del Sàhara per part de l’exèrcit marroquí. Així, hem demostrat els efectes positius de la no-violència, que –lluny del que succeeix en els conflictes bèl·lics– implica respondre sense atacar, però també sense retrocedir.

Hi ha sectors marroquins que combreguin amb aquesta idea?

D’entrada, cal recordar que els bombardejos sempre han estat sobre el Sàhara Occidental, mai a la inversa. L’únic contacte que té la ciutadania marroquina amb el conflicte és el familiar o amic que ha anat a protegir les fronteres, res més. A partir d’aquí, busquem fórmules perquè la població s’adoni del desastre que suposa l’enfrontament armat –segons les nostres estimacions, ja ha causat la mort de 20.000 soldats marroquins. També volem conscienciar-la que el seu desenvolupament econòmic tampoc no és l’adequat. Intentem que aflori aquesta consciència crítica.

Veieu possible que la societat marroquina contribueixi a resoldre el contenciós?

Aquest és el gran repte: traslladar la qüestió sahrauí a les grans ciutats marroquines, on mai no s’ha permès cap opinió crítica envers el conflicte. Si aconseguim que la pilota passi al seu terreny, hi tindrem molt a guanyar.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: