"Aquí, les preguntes les faig jo"

Els encausats del 92 expliquen la reacció del jutge Garzón davant les denúncies de tortures i maltractaments
Presentació del documental ‘Operació Garzón
Jordi Borràs
Sònia Bagudanch 18/10/2016

Detenció violenta. Aplicació de la llei antiterrorista. Règim d'incomunicació. Fins a cinc dies de silenci absolut i impunitat a mans de la Guàrdia Civil. Els documents signats per Garzón que ara publica la Directa contenen un resum del que van patir els independentistes detinguts el 92 durant el període d'incomunicació. És el resum que ells mateixos van fer davant Garzón, tot i que aquest ho nega.

La majoria van patir l'aplicació quasi ininterrompuda de la bossa, un mètode que no deixa marques, però que provoca asfíxia; la banyera, en què s'aguanta el cap en un recipient ple d'aigua fins que la víctima està a punt d'ofegar-se, o l'ús d'elèctrodes amb descàrregues elèctriques a punts delicats com el melic, els genolls, els colzes o els testicles.

D'altra banda, les pallisses i els cops als detinguts eren constants, així com l'obligació de fer esforços físics fins a l'esgotament o la privació del son i el menjar. Tot plegat, paral·lelament a les amenaces, les vexacions i els insults relacionats amb ells i amb la seva família. Uns mètodes que, en el cas de l'operació Garzón del 92, van ser aplicats per especialistes en tortures, segons l'advocat Ignasi Doñate.

“Garzón era més que conscient de la cadena de tortura a la qual ens havien sotmès”

Joan Rocamora ho resumeix així: “Són 24 hores rebent cops, ofegant-te i sentint insults” seguint “un ritual d'humiliació”, detalla. Tot plegat durant “un període en el qual tenen absoluta impunitat per fer de tu el que vulguin; i ja pots bramar, que aquella situació no es modificarà”, sentencia Eduard López.


La indiferència de Garzón

Entre els interrogatoris, els detinguts –coaccionats perquè no revelessin com havien estat tractats– eren visitats per la metgessa forense, Leonor Ladrón de Guevara, que mai va reconèixer els signes de tortura que presentaven els detinguts que havia de visitar. Fins que, ja lliures dels torturadors de la Guàrdia Civil, es plantaven davant Baltasar Garzón. Un cop allà, alguns dels detinguts es van atrevir a explicar al jutge instructor tot el que havien patit.

El que van rebre per part del jutge va ser indiferència, tot i que l'aspecte de tots ells parlava per si sol. Els relats dels detinguts coincideixen plenament amb aquest aspecte i alguns recorden que, si començaven denunciant el que havien patit, el jutge els feia callar i només els en deixava parlar al final.

Jordi Bardina assegura que, després d'explicar-li el que li havien fet, Garzón “va fer-ne cas omís gairebé amb un somriure burleta”, mentre que Artur Escútia recorda que, tot i explicar-li que l'havien maltractat, que li havien fet la bossa i l'havien colpejat amb la guia telefònica, “ell no en volia saber res”.

“El jutge em tallava com volent dir que no érem allà per aquest tema”

“No va passar res, en va prendre nota i prou, no hi va haver feedback, tot i que el meu aspecte era deplorable”, sentencia Eduard López. De la seva banda, Pep Musté confessa que va quedar “paradíssim” en veure la reacció de Garzón després de contar-li que l'havien torturat. “No va fer cas de res, només va fer tres o quatre preguntes i para de comptar. I de les tortures, no en va voler saber absolutament res, ni cas”.

Ramon Piqué hi coincideix: “Vaig començar a declarar tal com havia après als soterranis de la Guàrdia Civil quan, de cop i volta, vaig dir que tot era mentida, que m'ho havia inventat per tot el que m'havien fet. I vaig fer el relat de tots els maltractaments a què m'havien sotmès. Ell es va limitar a prendre nota i aquí es va acabar el seu interès pel que m'havia passat allà baix”.

Ramon López qualifica l'actitud de Garzón de “hieràtica, freda” i rememora com el va interrompre en parlar del tema. “Vostè parla quan jo li digui; primer, ha de respondre les preguntes que jo li faci i, al final de la declaració, ja li donaré permís per parlar”. Joan Rocamora també destaca que el primer que li va dir el jutge va ser: “Aquí, les preguntes les faig jo”. “Ell em tallava com volent dir que no érem allà per aquest tema”, assenyala, i assegura: “Garzón era més que conscient de la cadena de tortura a la qual ens havien sotmès”.

Jeroni Salvador, que va negar qualsevol implicació amb els vincles que plantejava Garzón, afirma que el jutge “volia més i volia més” i no acceptava una declaració sense fruits. Per això, relata, li va dir fins a quatre vegades que la seva declaració no li agradava i que, si no la variava, l'enviaria a la comissaria. “Sap què hi ha, allà?”, assegura que li va preguntar.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades