Bastir ponts per construir xarxes a la tancada feminista antiracista

La Tancada per Drets ha generat durant tres dies espais de trobada entre feminismes on evidenciar privilegis, necessitats comunes i discriminacions quotidianes. Més de 150 dones han respost a la crida a l'antiga seu de l'Escola Massana de Barcelona
L'empadronament sense domicili, els papers sense contracte i la nacionalitat sense exàmens van ser els tres eixos dels debats
Montse Giralt
Anna Celma 07/05/2018

A l'antic edifici de la Massana de Barcelona, en ple epicentre de la zona zero turística, a tocar del Mercat de la Boqueria i immersa en les batudes racistes del Raval, hi ha una gota que cau insistentment. En els pocs moments en què hi ha un silenci sepulcral a l'espai, se l'escolta caure contra l'aigua acumulada. Es podria pensar que prové d'una de les aixetes antigues, herència de les dècades d'escola d'arts d'aquest espai. Potser s'escola d'alguna escletxa dels murs de pedra gruixuts, per culpa de la pluja i del cel gris que no abandona Barcelona des de fa dies. De fet, totes les jornades feministes de la Tancada per Drets antiracista han estat acompanyades d'aquesta llum blanquinosa de sol que intenta creuar un mur de núvols espessos.

Tanmateix, la gota no ve del cel, ni de les canonades, ni d'una garrafa mal posada que es vessa sobre el ciment del terra. La gota ve de les històries i relats que les dones racialitzades expliquen durant les llargues hores de la trobada feminista. És la gota que fa vessar el got; però sembla que no n'hi ha prou, de gotes per fer-lo vessar, o que el got cada vegada es fa més gran per trampejar a qui denuncia el darrer atac, la discriminació més recent, la violència que encara amara la pell.

Les dones racialitzades i migrants parlen, narren, comparteixen, recorden i visibilitzen. El pal de paller de la trobada ha estat explicar necessitats i demanar el suport per cobrir-les

Les dones racialitzades i migrants parlen, narren, comparteixen, recorden i visibilitzen. El pal de paller de la trobada ha estat explicar necessitats i demanar el suport per cobrir-les. En concret, tres peticions que estan recollides al manifest de la tancada i que estan especialment travessades pel gènere: l'empadronament sense domicili, els papers sense contracte i la nacionalitat sense exàmens. Necessitats que, malgrat la seva vital importància, no estan a les agendes dels moviments i col·lectius feministes majoritaris –sovint format per dones blanques, amb papers i sense dificultats per empadronar-se.

L'empadronament sense domicili, els papers sense contracte i la nacionalitat sense exàmens van ser els tres eixos dels debats / Montse Giralt


"Aquestes demandes són peticions feministes per se", argumenta una dona racialitzada, mirant amb fermesa les seves companyes congregades. "Són respostes a les discriminacions existents i afecten les més vulnerables entre les vulnerables, tal com explica la interseccionalitat. És un error de base no contemplar com a feministes aquestes necessitats, i tantes altres. És racista i classista", assenyala, mentre moltes assenteixen. D'altres ho descobreixen ara. A partir de garantir aquests drets es poden abordar les violències racistes, masclistes i classistes que pateixen les persones racialitzades, migrades o refugiades.


Un tret de sortida on no tothom parlava el mateix llenguatge

El dimecres 2 de maig, la mobilització El Racisme ens tanca va convocar les "feministes blanques" a unir-se a la tancada per desenvolupar, des del curt fins al llarg termini, una estratègia de lluita conjunta i una xarxa de suport mutu. Les feministes racialitzades i/o migrades estaven al cor d'aquesta tancada, però des del grup impulsor de la trobada no mixta se sentia la necessitat de bastir ponts entre espais que, sovint, no es toquen. La demanda i la invitació durant l'obertura d'aquests tres dies de converses era clara: si no s'és antiracista, no es pot parlar de feminismes. El grup impulsor va promoure un espai on evidenciar-ho, a partir de la necessitat de visibilitzar els privilegis blancs i d'assenyalar com sovint cau en l'oblit la intersecció dels racismes quan es construeix lluita feminista.

"No n'hi ha prou amb dir que vivim les mateixes violències per ser dones; després algunes ens tenen treballant en negre a casa seva, cuidant les seves famílies, empresonades en aquestes fronteres perquè no tenim papers"

En aquesta primera assemblea feminista, un vespre entre setmana, més de 70 dones van trobar-se. Moltes per començar a escoltar una realitat desconeguda; pròxima, com un univers paral·lel, però allunyada del dia a dia i d'allò que anomenaven "normalitat". D'altres, per ser les veus actives que ho pateixen en carn pròpia, assentien en silenci a les narratives de dones de totes les edats, nascudes aquí o vingudes d'arreu, aterrades per vies oficials o bé arriscant la vida en travessar fronteres.

Algun xoc i curtcircuit quan, de sobte, hom es descobreix en el bàndol de l'opressió genera incomoditats. Comentaris en veu baixa durant i després les trobades: "m'he sentit home. M'he descobert opressora, quan pensava que només podia ser oprimida". Protestes en veu alta: "jo he militat molts anys com a feminista, no necessito l'apel·latiu blanca" que generen tensions. Peticions perquè "es vingui llegida de casa", tal com el moviment antipatriarcal demana a qui gaudeix dels privilegis d'un sistema masclista. Satisfacció perquè, ja des del principi, amarin les tensions que en públic es neguen.
"Els moviments feministes mainstream ens deixen de banda o ens aparten quan ens hi incorporem. A quantes manifestacions del 8 de març es té present la intersecció del racisme? A quants grups o col·lectius ens col·loquen a la subcomissió de migracions o refugi? Per què ens aïllen? Per què no escolten les nostres propostes i demandes?", rebla una companya, entre mirades de complicitat i fins i tot alguns riures recordant situacions semblants. Hi ha històries per avorrir, de com les que defensen un món sense estereotips cauen en els prejudicis dia sí, dia també.

"Totes entenem que no poder avortar és una agressió, però no s'entén que el sistema colonial i esclavista segueix existint, plenament vigent. Només s'ha canviat de robes", assenyala una de les participants


"Però el problema és el patriarcat! El capitalisme" crida una altra. I sí, el problema és això, però n'hi ha molt més, contesten. "No n'hi ha prou amb dir que vivim les mateixes violències per ser dones; després en privat algunes ens tenen treballant en negre a casa seva, cuidant les seves famílies, empresonades en aquestes fronteres perquè no tenim papers i no podem sortir del país", expliquen.

Tampoc n'hi ha prou de parlar d'autodefensa feminista si no és antiracista i anticapacitista, es conclou. "Parlem de les violències des d'òptiques diferents. Totes entenem que no poder avortar és una agressió, però no s'entén que el sistema colonial i esclavista segueix existint, plenament vigent. Només s'ha canviat de robes", assenyala una de les participants. "No sabeu com funciona la llei d'Estrangeria, per exemple, ni com és el laberint burocràtic que hem de recórrer per intentar aconseguir papers. Això és violència, això necessita respostes d'autodefensa feministes", rebla. I sí, de sobte, moltes comencen a veure per primer cop aquest laberint, a posar-li nom. I també, com diu una dona, "a descobrir estratègies per combatre'l que també impliquen a les blanques, a les que tenen papers, a les que des del privilegi podem fer alguna cosa".


Fronteres dins les fronteres dins les fronteres

Ara ja és divendres 4 de maig, a la nit. Una trentena de dones dormiran a la tancada, però més d'un centenar han vingut a l'assemblea. Fora plovisqueja, a dins les històries són aiguats de vides ofegades entre mars de discriminació institucional i social. Les narracions segueixen l'endemà, dissabte 5 de maig, en els tres grups de treball.

"Violències de tota mena, vivim. I si les denunciem, ens represalien", explica una assistent. S'escolta el cas d'una dona que té el genoll fet pols des de fa mesos però que, sense l'empadronament, no pot rebre assistència

Hi ha les veus de les més invisibles, aquí: comparteixen experiències els col·lectius de resposta davant els abusos que viuen les treballadores de la llar i de les cures. "De tota mena. Violències de tota mena, vivim. I si les denunciem, ens represalien", explica una assistent. S'escolta el cas d'aquella dona que té el genoll fet pols des de fa sis mesos però que, sense l'empadronament, no pot rebre assistència sanitària. Menys encara ara, que el Tribunal Suprem ha (tornat a) suspendre la sanitat universal al territori català. O la història d'aquella altra que, fins i tot amb la preuada targeta, rep la discriminació i la violència institucional a porta tancada en les consultes mèdiques, a Urgències, als CAP. Sovint amb la complicitat o la no reacció de les persones blanques que en són testimoni.

"Som la classe més baixa en un sistema de castes", expliquen, "sobretot les segones i terceres generacions que han nascut aquí però que segueixen discriminades. A l'escola, a l'administració pública, als carrers, als bancs, a les feines... Pateixen més racisme encara que els pares o els avis". Assenyalen el ius sanguinis de la Llei d'Estrangeria, que no dóna la nacionalitat a qui neix a territori de l'Estat espanyol, sinó a qui té progenitors nacionalitzats. "Pots néixer a Tombouctou i tenir la nacionalitat espanyola, però a algú que fa 25 anys que viu, treballa, cotitza i té família aquí, se li denega", explica una companya.

"Potser, abans de construir xarxes, hem de bastir ponts entre nosaltres, entre les nostres realitats", afirma una de les veteranes d'aquesta tancada. Murmuris d'assentiment; la sororitat no pot ser sense confiança, sense suport mutu ni equitat / Montse Giralt



"Els nostres papers caduquen, les traves administratives són a l'ordre del dia, sense coneixement de l'entorn ni xarxes de suport locals, amb el mur de l'idioma, sovint ens maregen burocràticament i perdem els nostres drets. No ens donen la informació correcta. Sabeu quants mesos fa que no hi ha cites a Estrangeria?", expliquen.

"Potser, abans de construir xarxes, hem de bastir ponts entre nosaltres, entre les nostres realitats", afirma una de les veteranes d'aquesta tancada. Murmuris d'assentiment; la sororitat no pot ser sense confiança, sense suport mutu ni equitat. Hi ha consens: no pot néixer espontàniament només per allò que comparteix –el gènere i la precarietat– sinó que cal regar les llavors plantades en la trobada feminista i en les relacions ja existents.
Dissabte al migdia. Els grups de treball fan propostes a curt, a mitjà, a llarg termini. La tancada antiracista segueix perquè la lluita no ha acabat; durant les pròximes setmanes, es tornaran a fer convocatòries feministes. Dates apuntades a l'agenda, convocatòries que es faran públiques i mixtes, l'esborrany d'un projecte de suport mutu. Un dinar de germanor amb ajiaco conclou la trobada no mixta. Hi ha espai per la música, la poesia, l'art que visibilitza les ferides i la gota que vessa, que vessa d'un got ja ple a vessar.

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades