Cal un model per a la cultura?

L'autor s'interroga si des de les administracions és necessari construir un model de cultura o seria més ric i realista considerar l'activitat cultural com un tot dispers i inabastable, amb diversitat d'agents i accions
Jordi Oliveras 21/12/2017

"Obrir la imaginació institucional és qüestionar aquesta classe d'homogeneïtzacions i exigir que la deliberació política respecti la contingència de la nostra racionalitat pràctica." (César Rendueles. Sociofobia)

Parlem amb gent de la Directa d'escriure sobre política cultural i em proposen centrar-ho en una reflexió sobre models de gestió. La proposta em sembla normal i oportuna. Normal perquè la idea de model apareix molt habitualment en els debats sobre polítiques culturals, i oportuna perquè hi ha un canvi de govern en l'àrea de cultura de l'Ajuntament de Barcelona –de PSC a comuns- que sembla que pot tornar a obrir l'expectativa de si hi ha alguna alternativa a com s'han plantejat les polítiques culturals fins ara.

L'expressió "model cultural" pot ser utilitzada de moltes maneres, però per a mi expressa, amb altres propostes com els pactes culturals i els plans estratègics de cultura, l'afany d'unificar, sistematitzar i organitzar en un mateix projecte, les actuacions en política cultural. Un afany que no es refereix només a l'acció de les institucions sinó que sovint també vol incloure el conjunt de l'activitat cultural.

Per exemple, recentment s'ha presentat l'informe anual sobre l'estat de la cultura i les arts del CONCA (organisme de la Generalitat que té la funció de ser una mena d'observatori de la cultura del país), que, com a conclusió principal, proposa "sumar esforços en l'Acord Nacional de Cultura, que permetin tenir una visió compartida de la política cultural més enllà dels mandats polítics", una idea que ja estava present l'any 1985 amb el pacte cultural del conseller Joan Rigol, i que Ferran Mascarell proposava reeditar quan també va ocupar aquest càrrec. També s'expressa aquest anhel des d'entitats sectorials com el Cercle de Cultura, vinculada al Cercle d'Economia, i des de molts altres fronts.

No seria millor entendre l'autonomia dels discursos transformadors que aposten per les sobiranies com un valor a preservar i no com a quelcom a estandarditzar?

Si hem admès col·lectivament –més o menys, que també hi ha debats– que la sanitat o l'educació necessiten estructurar-se en models que articulin el paper dels diferents professionals i centres, i garanteixin, per exemple, l'accés universal, perquè no ho hauríem de fer també amb la cultura? A continuació apunto alguns motius que em fan dubtar-ho...

1. A diferència del que passa en altres àmbits de la vida social, l'activitat cultural no ha estat delegada de la mateixa manera en la gestió pública i professional. Hi ha molta activitat cultural que flueix independentment del que habitualment es considera sistema cultural. En uns moments en els quals alguns discursos transformadors aposten per les sobiranies, no seria millor entendre l'autonomia d'aquestes dinàmiques com un valor a preservar i no com a quelcom a estandarditzar, que és el que tendeixen a promoure els models? No seria millor pensar en una direcció centrifugadora, buscant línies de suport en funció de necessitats, i assumint el desordre que sovint va implícit en la vida social?

2. En les propostes de modelar la cultura està més present la idea de regular el mercat que hi ha condicionat pel pressupost de les administracions públiques –les arts escèniques, l'activitat associativa, l'audiovisual de producció local, les arts visuals, la indústria del llibre...– que l'activitat cultural en el seu conjunt. En aquest àmbit poden coincidir en interessos alguns polítics que volen demostrar el lideratge de la vida cultural des de l'administració, i alhora simplificar el seu diàleg amb la societat, i els d'entitats i empreses que busquen un lloc confortable en la relació amb l'administració, per satisfer les seves necessitats materials. Tot relat i tot model delimiten uns inclosos i uns exclosos. Podríem preguntar-nos, en aquest cas, per les exclusions. En els plantejaments més recurrents del tema sembla ben complicat albirar quin seria el paper en aquests plans i pactes de la gent no organitzada sectorialment, sigui com actor cultural o simplement com a gent participant en la vida cultural (que, ben mirat, haurien de ser els protagonistes de qualsevol pla cultural, no?).

3. També hi hauria exclosos per dalt. Quan es parla de construir models, normalment no s'inclou el fort flux d'activitat cultural canalitzada per mitjans com les televisions i les grans corporacions que s'articulen entorn d'internet. Aquests poders són massa forts per a subordinar-se a un model. Una bateria d'accions des de les administracions que es proposessin protegir-nos del vampirisme d'aquests mitjans que condicionen fortament l'activitat cultural, potser serien desitjables, tant si responguessin a un elaborat model global com si no.

Resumint, d'una banda, potser seria més ric i realista considerar l'activitat cultural com un tot dispers i inabastable, amb diversitat d'agents i accions, i assumir que està bé que sigui així moderant els interessos modeladors.

Potser, més que un model, el que cal són quatre línies d'actuació clares, i treballar en processos oberts a dinàmiques que no paren de bellugar-se

De l'altra, entendre l'acció de l'administració amb més humilitat com la d'un agent més en cultura, amb la seva potència i les seves limitacions, que ha d'executar i delimitar aquells camps que necessiten una acció ordenada sense caure en l'imaginari totalitari del gran projecte comú.

Finalment, potser cal evitar la temptació de respondre a un model amb un contra-model. Salvant les distàncies, és com quan al 15-M se li deia "si no us agraden les coses, feu un partit". Assumint les respostes en el mateix camp de joc, ens deixem un marge petit per a transformar la realitat en profunditat. Potser, mes que un model, el que cal són quatre línies d'actuació clares, i treballar en processos de conversa oberts a l'escolta i a dinàmiques que no paren de bellugar-se.
 

Jordi Oliveras és animador cultural, creador del Fòrum Indigestió i Nativa
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades