La ciutadania egípcia gira l'esquena al teatre electoral del general Abd el-Fatah al-Sisi

La manca de programes polítics i alternatives reals provoca una escassa participació ciutadana a les primeres eleccions parlamentàries des del cop militar de 2013
La participació ciutadana ha estat escassa

“No hem registrat irregularitats de vot perquè, de fet, no hi havia votants”. Al president del Club de jutges, Abd Allah Fathy, se li escapava el riure –gens dissimuladament– quan des del canal Hayat li preguntaven pels conflictes de la primera jornada electoral. Mentrestant els mitjans de comunicació del règim es posaven nerviosos i es bolcaven a mirar d'empènyer la població egípcia a les urnes. Els xeics avisaven, en antena, que el boicot era pecat mentre els presentadors alertaven dels cataclismes que podien caure sobre el país, inclosa una possible infiltració d'islamistes i Germans Musulmans a la cambra. Alguns apel·laven al líder suprem, aka, el general Sisi, a qui la baixa participació “provoca una suma tristesa”. “Després no demaneu feina i jubilacions”, deia el presentador televisiu Ahmed Moussa, visiblement afectat, mentre Taufiq Okasha afirmava: “Aquesta és la victòria més gran d'Israel al nostre país”. D'altres trobaven millors explicacions: “Que el poble dirigeixi tot el seu interès a veure pel·lícules porno suposa donar l'esquena a les eleccions parlamentàries més importants que s'han vist mai al país”, escrivia Dandraui el-Hawiri al diari el-youm7.

Blanc i en ampolla...

El 18 i el 19 d'octubre, 27 milions d'egipcis i egípcies estaven cridades a les urnes a catorze províncies del país, a la primera volta de les eleccions parlamentàries. Eren les primeres des del cop d'estat que, el juliol de 2013, va derrocar el govern dels Germans Musulmans i va retornar el poder autocràtic a l'exèrcit, encapçalat pel general Abd el-Fatah al-Sisi. Les primeres des del definitiu retrocés de la revolució egípcia que, avui, quatre anys i mig després de l'alçament popular que va fer caure Hosni Mubàrak, es troba esclafada sota un jou militar ferm, però incapaç de guanyar suport i aixecar entusiasme al carrer i a les urnes. Les eleccions actuals són clarament les que han generat més indiferència entre la població egípcia, que ha mostrat més interès en el derbi de futbol entre l'Ahli i el Zamalek de dimecres passat que no pas en unes esperpèntiques eleccions marcades per la manca absoluta de programes i propostes electorals. Ni falta que feia. Retorn als vells temps per la porta gran.

La indiferència era evident. Cinc hores després de l'obertura dels col·legis electorals, la junta reconeixia una participació que amb prou feines superava l'1%. Alarmada per les dades, es negaria a fer pública cap altra estimació oficial. En lloc seu, el govern difonia rumors semioficials que parlaven d'una participació força més alta, tot i que encara molt lluny d'una xifra digna. El temor del règim que la baixa participació evidenciés les similituds amb els anys Mubàrak, quan els processos electorals es vivien amb paral·lela indiferència, van portar el govern a convocar mitja jornada de festa entre el funcionariat i a declarar gratuït el transport públic en algunes províncies i va desembocar en un augment del mercadeig en negre del vot, que es venia vora els 50 euros a ciutats com Alexandria.

Cinc hores després de l'obertura dels col·legis electorals, la junta reconeixia una participació que amb prou feines superava l'1%

A finals de novembre, es farà la segona volta d'aquestes eleccions, que hauran de configurar el primer parlament de l'era Sisi, el primer des que, l'any 2013, els tribunals van dissoldre l'anterior cambra, de majoria islamista. Dels 596 escons del nou parlament, 448 –el 75,1%– estan reservats a candidatures individuals, encara que la majoria estarien vinculades a una o altra formació. Torna, per tant, el sistema electoral que va afavorir el clientelisme durant l'era Mubàrak i que està contribuint al retorn sense rubor de figures de l'antic règim i de parlamentaris que, gens dissimuladament, estan més interessats en el benefici propi que en cap programa de govern. 28 seients estan directament escollits a dit pel president Sisi.

En la jornada de reflexió, el general Sisi va demanar la participació de la ciutadania per “donar una imatge de força a l'exterior”. Pel règim, aquest és l'últim pas del full de ruta traçat des del cop militar que el 2013 va derrocar el govern dels Germans Musulmans. El paper del futur parlament, el primer des de llavors, és poc clar en el marc d'una Constitució clarament presidencialista, que el mateix parlament hauria de revisar durant la legislatura vinent. El govern continuarà sent escollit pel president i només un consens de dues terceres parts de la cambra pot forçar-ne la dimissió. Durant les dues primeres setmanes de feina, la nova cambra haurà de validar les més de 300 lleis aprovades durant l'any de regnat en solitari del mariscal Sisi.

Són les setenes eleccions des de la caiguda de Mubàrak i la caiguda exponencial d'atenció que s'hi ha dedicat és claríssima. La complexitat d'un sistema electoral que afavoreix el clientelisme, la poca claredat sobre el paper de la futura cambra i, sobretot, el desgast polític del règim entre una ciutadania que no veu millores han generat un còctel explosiu. Tanmateix, no seria estrany que la baixa participació fos capitalitzada pel general Sisi per legitimar les seves aspiracions autocràtiques. La indiferència de la població envers les eleccions podria servir-li d'argument per justificar una nova concentració de poders i donar via lliure al sistema presidencialista que contempla la Constitució.

Absència de propostes i programes

La competència política és inexistent i ja ningú no s'esforça ni tan sols a dissimular-ho amb pretesos programes electorals. L'absoluta absència de propostes polítiques i programes –no cal dir de debats– és directament proporcional a l'interès que ha generat la campanya. El general Sisi, que oficialment no dóna suport a cap llista, ha fracassat en el seu intent de crear una candidatura única. Mesos enrere, va reclamar a les forces polítiques que busquessin la unió i es presentessin conjuntament. Això no ha passat, però, tot i així, ningú no s'atreveix a discutir-li obertament el lideratge. L'esquerra estarà completament absent del futur parlament, ja que totes les formacions han rebutjat participar als comicis per la manca de garanties democràtiques. Els partits islamistes, prohibits per llei, han demanat el boicot activament.

L'esquerra estarà completament absent del futur parlament, ja que totes les formacions han rebutjat participar als comicis per la manca de garanties democràtiques

De les sis llistes presentades, quatre estan liderades per figures militars. Les altres dues són la dels salafistes del Nour –segona força al parlament el 2011 i que ha esquivat la prohibició legal als partits de base religiosa gràcies al seu suport al cop militar de 2013– i l'Aliança Republicana de Tahany el-Gebali, la presidenta de la cort suprema, que el 2013 va afirmar sense rubor que Barak Obama era membre dels Germans Musulmans.

La principal candidatura, formada per respondre a la petició d'unitat del general Sisi, és l'anomenada Per amor a Egipte. Liderada per un antic cap d'intel·ligència militar, Sameh Seif el-Yazal, és l'única que participa a totes les demarcacions i moltes la consideren la llista encoberta de Sisi.

Enfront, hi té la coalició Egipte, l'única que li pot plantar una mica de cara, tot i que només es presenta a dues de les quatre demarcacions en joc pel sistema de llista. Un conflicte fosc amb la junta electoral ha impedit que participés a totes les demarcacions, fet que ha posat de manifest que es tracta d'una candidatura incòmoda pel règim. De fet, Egipte està liderada, des de l'exili, per un altre militar, l'aviador Ahmed Shafiq, darrer primer ministre de Hosni Mubàrak i rival de l'islamista Mohamed Mursi a les presidencials que el 2012 van portar els Germans Musulmans al poder. Shafiq, que es reivindica com el veritable guanyador d'aquelles eleccions, viu als Emirats des de llavors. El seu retorn polític va ser públicament criticat pels mitjans afins al règim, cosa que evidencia la lluita interna existent dins el règim entre les diverses faccions de les forces militars, una pugna que, de fet, ha marcat clarament tot el procés polític iniciat el 2011.

Morts opositores sota sospita

Poques hores abans de l'inici de les votacions, el pres de consciència Amr el-Azmawy moria a la presó de Borg el-Arab per un suposat “descuit mèdic”. Exactament una setmana abans que es posessin les urnes, Mostafa Ramadan va caure d'un onzè pis de la ciutat d'Alexandria. El perseguia la policia, que evidentment el va acusar de ser un líder dels Germans Musulmans. Entre l'agost i el setembre, es van denunciar 215 casos de desaparicions forçoses, una tendència a l'alça al país, que ja ha fet que moltes periodistes busquin referències en la dictadura argentina del també militar Jorge Rafael Videla. El ministre de l'Interior, malgrat tot, ho nega i afirma que no té constància de cap desaparició.

El règim, marcat per unes lluites internes cada cop menys velades i per una situació econòmica de risc, es continua sustentant internament en una ferotge repressió. Des del cop d'estat contra l'islamista Mursi, almenys 3.000 persones han perdut la vida i 40.000 han esdevingut preses de consciència a les presons egípcies. Fa unes setmanes, el president de l'Agència Oficial de Notícies d'Egipte no tenia problemes a afirmar que, si fos per ell, “mataria un milió d'egipcis perquè els 90 restants visquessin”.

Així, malgrat l'aparent solidesa del règim, aquest haurà d'afrontar reptes d'envergadura, començant per una situació econòmica de col·lapse total. El deute extern es troba als nivells de fa 25 anys, la moneda continua en caiguda lliure i provoca una inflació galopant i el Banc Central pateix de manca de liquiditat. Presentat de portes enfora com un aliat necessari contra l'anomenat extremisme islamista, l'Egipte de Sisi –com abans el de Mubàrak– segueix confiant la seva supervivència al suport estranger i la geoestratègia.

L'Egipte de Sisi, com abans el de Mubàrak, segueix confiant la seva supervivència al suport estranger i la geoestratègia

Tres dies abans d'obrir les urnes, Egipte aconseguia una nova victòria diplomàtica i s'assegurava un seient no permanent al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. El mateix dia, la ministra de Cooperació Internacional, Sahar Nasr, reconeixia l'existència de negociacions amb l'FMI per obtenir un crèdit de 5.500 milions de dòlars, que s'afegia a un altre de 3.000 negociat amb el Banc Mundial. Egipte busca liquiditat entre els organismes internacionals, un cop les ajudes de les monarquies del golf Pèrsic han començat a minvar. Evidentment, les ajudes d'aquestes institucions estan condicionades a l'aplicació de mesures d'ajustament pressupostari similars a les que, al seu dia, van costar la popularitat al president Mursi, inclosa la fi dels subsidis i la devaluació de la moneda.

El segon dia de votacions, Rússia va anunciar que proporcionaria helicòpters a Egipte per valor de mil milions de dòlars. Els aparells han de servir per equipar els portahelicòpters Mistral que el Caire ha comprat recentment a París, després que França trenqués l'acord que tenia prèviament per vendre la flota a Moscou. L'aproximació del Caire cap a Moscou està provocant tibantors amb els habituals socis saudites, que aquesta setmana van emetre un comunicat per alertar els seus inversors a l'hora de posar diners a Egipte, la primera mostra pública d'allunyament. El conflicte a Síria on Egipte dóna suport al posicionament rus respecte al règim d'Al-Assad i al Iemen –on Egipte i els Emirats Àrabs es neguen a acatar la solució plantejada per Riad– estan provocant tibantors entre dos socis estratègics.

Però Sisi no només mira cap a l'est. La setmana passada, el ministre de Defensa egipci, Sedqi Sobhi, es va reunir amb el seu homòleg espanyol, Pedro Morenés, a Madrid. L'Estat espanyol i Egipte acaben de tancar acords de cooperació militar que inclouen la venda d'armament i la programació d'entrenaments conjunts. Uns acords que van ser denunciats per Armas bajo control pel risc que aquest armament serveixi per reprimir població civil. La visita a Madrid arribava un mes després que una absurda operació militar provoqués la mort de vuit turistes mexicans i quatre egipcis a l'oasi de Beheira. Els turistes van morir en ser tirotejats per helicòpters Apatxe egipcis quan marxaven en expedició turística amb 4x4 pel desert.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades