Encara Falcone

Quan fa 25 anys que el jutge italià moria assassinat per ordre del membre de la màfia Salvatore Riina, repassem la seva trajectòria, una lluita incansable contra la mafialització del poder
A l'esquerra Giovanni Falcone i a la dreta el seu company Paulo Borsellino, tots dos assassinats per la màfia
David Fernàndez 23/05/2017

"La pitjor desesperació d’una societat
és el dubte de si viure honestament
resulta inútil"
Corrado Alvaro

Contrapedagogia de l’horror i la crueltat, avui al vespre farà exactament 25 anys que el jutge Giovanni Falcone –i la seva dona i tres escortes– morien assassinats a l’autopista que uneix Palerm i Capaci. Un jorn que cavalca encara entre una memòria adolorida, una fràgil esperança mai no vençuda i l’empremta deixada per un referent ineludible i una referència indiscutible en la lluita inacabada i inacabable contra la mafialització del poder, contra la penetració criminal en les estructures estatals –sovint fins al moll de l’ós– i contra els angles cecs del capitalisme furtiu i el delicte global d’alta volada.

Crònica sinistra de morts anunciades, el seu company Paulo Borsellino va dir aleshores: "ara em toca a mi". I no van passar ni 57 dies fins que la mateixa dalla se’l va endur. La màfia com a sistema paral·lel de poder, de poder de vida i mort, és això: diner i poder i violència en la primitiva llei, tirànica i extractiva, del més bèstia. De Borsellino és l’aforisme que rebla que "qui té por mor cada dia, però qui no tem la mort només mor un cop". Precisament, l’enterrament de Borsellino evoca encara un moment inexpugnable: en el seu sepeli, la indignació social i veïnal va desbordar el cordó policial al crit de “Fora la màfia”, tot just quan arribava la comitiva política, president de la República inclòs. El crit anònim encerclava amb punteria el rovell de l’ou i els vincles mai aclarits del tot de les relacions instrumentals entre Màfia i Estat. Les que precisament investigaven Falcone i Borsellino –“quan l’Estat ha aprés de la màfia tot el que la màfia creia que havia aprés de l’Estat, va escriure algú. 25 anys després, la sinistra raó d’Estat encara encobreix i silencia aspectes fonamentals i no aclarits de l’assassinat d’un jutge que va morir en solitud i en l'amarga constatació de qui manega i mou els fils dels dels butacots del poder formal i informal, en la severa decepció de qui volia desmantellar, des d'instàncies oficials, l'anomenat pool antimàfia. Cinisme hipòcrita: aïllat en vida, santificat un cop mort. Morts incòmodes que encara avui molesten, com quan Berlusconi va criticar que es reobrís la investigació el 2012.

L’enterrament de Borsellino evoca encara un moment inexpugnable: en el seu sepeli, la indignació social i veïnal va desbordar el cordó policial al crit de “Fora la màfia”, tot just quan arribava la comitiva política

Encara el 2011, el també jutge antimàfia Roberto Scarpinato, al llibre Il retorno del Principe escrivia: “Cada cop succeïa amb més freqüència i m’adonava que el món dels assassins comunicava a través de mil portes giratòries amb insospitables salons i algunes alcoves encoixinades del poder. He hagut d’assumir que no sempre tenien rostres miserables i trets populars. Al contrari, els pitjors d’ells havien freqüentat les nostres millors escoles, podíem trobar-los en els millors ambients i a vegades podies veure’ls a l’església colpejant-se el pit al costat d’aquells que ja havien condemnat a mort.

El jutge Giovanni Falcone –i la seva dona i tres escortes– morien assassinats a l’autopista que uneix Palerm i Trapani

 

En un paral·lelisme evident, en el pas de l’espiral salvatge del mafiós Salvatore Riina al silenci de Bernardo Provenzano, es va produir un trànsit que canviava metralletes per carteres, tal com va passar al Chicago de Al Capone. Ho deia Hans Magnus Enzensnerger, el llunyà 1967, al llibre Política y Delito, on burxava en les relacions intrínseques, definitòries i giratòries entre màfia i capitalisme, i com amb el temps havien passat de la lògica sanguinària a la lògica mercantil sense mutar uns objectius intactes –la hybris del diner i el benefici desregulat i sense interferències. D’eficaços criminals a eficaços empresaris del fonamentalisme de mercat.

En l’estela de Falcone, parlar avui de màfia equivaldria i obligaria a continuar parlant de l’abast de l’economia global del delicte; del litoral català fet refugi, de la presència detectada a casa nostra de prop de 25 clans –la gomorra catalana que ha descrit Joan Queralt–; a investigar els de ports –balada de don Mestre, aquell empresari de l’any 2011, amb dos iots de luxe que es diuen Corsario i Cosaco, avui condemnat pels vincles amb els càrtels colombians de la droga–; a recordar que Joan Piqué Vidal, l’advocat de Jordi Pujol en el cas banca catalana, està condemnat en ferm per tarifar en el blanqueig del capitals del terrible càrtel de Sinaloa. O parlar que avui, com ha recordat Mònica Bernabé, el jutge Antonino di Mateo treballa en condicions isolades semblants: des de la presó, Toto Riina –el mateix que ordenà la mort de Falcone– ja ha ordenat matar-lo.

En l’estela de Falcone, parlar avui de màfia equivaldria i obligaria a continuar parlant de l’abast de l’economia global del delicte; del litoral català fet refugi, de la presència detectada a casa nostra de prop de 25 clans

Contra la llei del silenci i en el cor de l’omertà, rememorar Falcone és també rememorar tants altres noms, tants oblits selectius i Giovanni Impastato, poeta, activista d’esquerres i fundador de la ràdio comunitària siciliana Ràdio Aut, des d’on denunciava els negocis i delictes del clans. El maig de 1978, el boig de la ràdio es va presentar com a candidat electoral a la llista de Democràcia Proletària. Fou assassinat pocs dies després. El 9 de maig de 1979, un any després d’aquell altra mort, es va organitzar la primera manifestació contra la màfia de la història italiana, on van participar-hi dues mil persones. I el primer Centre Sicilià de Documentació sobre la Màfia, de caràcter social i autogestionari i nascut el 1977, porta encara el seu nom.

"Passen els homes", va escriure Falcone, "però queden les seves idees, que continuen caminant en les cames d’altres homes". Pels qui fa 25 anys, a les palpentes i enmig en la democràcia de l’amnèsia, cercàvem respostes a preguntes impossibles, la mort del jutge antimàfia va ser un sotrac que no vam descodificar fins anys després, va esdevenir un símbol permanent i va simbolitzar la inesgotable capacitat de la dignitat humana per refer-se i resistir. Sense autoenganyar-nos: tràgicament, hi ha danys irreparables, absències duradores, dolors irreversibles i impunitats feudals inexpugnables. Però 25 anys després, Falcone segueix convocant-nos i és avui brúixola, aixopluc i estel. Estel no és només una metàfora dels absents presents i del coratge que mai no mor: el 1999 l’astròleg italià Mateo Santangelo va batejar amb el nom de Falcone l’asteroide 60183. Amb ell, sempre tindrem on mirar i cap a on caminar, no desesperar mai i saber que viure i lluitar honestament és l’únic útil en els temps convulsos que corren. 25 anys després, contra la paret del mateix mur, cal recuperar la pintada anònima d’una mà mai no callada. Per seguir cridant-ho contra el vent: Grazie, Falcone.
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades