Ètica de la justícia

Des de Dones Juristes, Marisa Fernández Gálvez analitza el cas Juana Rivas des del punt de vista jurídic, que ha posat al descobert la dimensió institucional de les violències masclistes

Fa uns mesos, vam publicar un comunicat a propòsit del cas Juana Rivas, que vam titular "Sense precedents". Sense precedents per la imputació insòlita de la responsable i de la psicòloga del centre municipal de la dona que va atendre la Juana, sense precedents per la persecució intolerable a una dona valenta que s’havia enfrontat al sistema, una dona que havia patit violències masclistes que les instàncies judicials havien ignorat.

No, potser no era el titular correcte, no és cert que no hi hagi precedents, la història és el gran precedent; en els discursos polítics, filosòfics i socials, el subjecte femení ha emergit només de forma esporàdica i en el discurs ètic ha estat la gran absent. Les dones han estat pensades, parlades i representades pels homes i l’esfera pública ha estat el resultat del pacte entre els germans homes que s’han autolegitimat com subjectes de la Història.

Les dones han estat pensades, parlades i representades pels homes i l’esfera pública ha estat el resultat del pacte entre els germans homes que s’han autolegitimat com subjectes de la Història

En l’àmbit jurídic, el cas de Juana ha estat paradigmàtic: una sentència ferma a Itàlia, per violència de gènere, que no ha tingut cap incidència en la potestat parental ni en el règim d’estances i visites del pare amb els fills; una denúncia per maltractaments físics i psicològics continuats, que Juana va interposar el juliol del 2016 i que ha estat dormint en un calaix fins a setembre del 2017, sense que el jutjat de Granada li donés curs legal quan, segons la legislació, les víctimes de violència de gènere residents a l’Estat espanyol poden presentar denúncies de fets delictius comesos en territoris o països de la Unió Europea, i vulneració del Conveni d’Istanbul sobre prevenció i lluita contra la violència sobre la dona i la violència domèstica, ratificat per Espanya el març de 2014.

En el cas de Juana Rivas, el principi de justícia ha quedat seriosament compromès perquè si bé, en les violències masclistes, és qüestionable la capacitat del Dret per transformar la realitat, a la ineficàcia de les normes s’hi ha sumat la inaplicabilitat del Dret, i la inaplicabilitat es converteix en la norma quan existeixen dos missatges paral·lels i contradictoris: un, el contingut normatiu de les lleis i l’altre, el que es desprèn de les estructures socials patriarcals, oposades als models que les lleis estableixen. Per modificar la norma social que neutralitza el missatge de la norma jurídica, cal resoldre la contradicció que existeix entre els valors socials i els valors continguts en les normes, objectiu que només es pot aconseguir amb polítiques transformadores, que tinguin en consideració l’origen i la causa última de les violències de gènere i que modifiquin les estructures i relacions socials de poder que discriminen les dones.

El sistema es perverteix perquè la vella justícia ignora les característiques socials, el sexe, i la classe social de les persones. Quan es parla de la imparcialitat i de la neutralitat del Dret, quan es mira l’altre com un altre genèric, prescindint de les seves particularitats, del seu sexe i del seu gènere, estem provocant injustícies i exclusió social. Parafrasejant Anatole France: “Queda prohibit a rics i pobres dormir sota els ponts del Sena”, però evidentment, només els queda prohibit als pobres; quan no hi igualtat real, la igualtat davant la llei és una burla, una doble desigualtat.

Quan l’escrit d’acusació del Ministeri Fiscal obvia els motius pels quals la mare va sortir d’Itàlia amb el seu fill i la seva filla, quan omet la condemna per maltractaments de la sexa exparella, quan li imputa dos delictes pel mateix fet, quan fa judicis de valor contra la mare i li demana cinc anys de presó i sis d’inhabilitació per exercir la potestat parental, és a dir, una condemna “exemplar”, l’ètica de la justícia es ressent. I apareix la violència institucional, la violència perpetrada per l’Estat contra les dones en situació de violència i contra els seus fills i filles. En definitiva, sorgeix la dimensió institucional de les violències masclistes.

La lluita per la Justícia ens invoca i ens convoca a la desobediència civil, entesa com actes públics no violents, conscients i polítics, contraris a les lleis i a la seva aplicació

I ja arribem a l’absurd i a l’esperpent quan l’advocat del pare manifesta que denunciarà a les instàncies europees la llei de violència de gènere perquè, segons les seves afirmacions, vulnera els drets de tots els homes.

Cal construir un nou ordre jurídic. El feminisme ha d’abordar i elaborar una nova ètica de la justícia, una nova concepció i vivència del poder que comporti canvis socials i normatius, transformacions que no es limitin a l’objectiu de la igualtat, sinó que aprofundeixin en la jerarquia entre sexes i en la subordinació de les dones. Però entretant, la lluita per la Justícia ens invoca i ens convoca a la desobediència civil, entesa com actes públics no violents, conscients i polítics, contraris a les lleis i a la seva aplicació.
 

Marisa Fernández Gálvez és membre de Dones Juristes, que col·laboren amb la 'Directa' mensualment

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades