Fiscalitat: un problema global

Arran de la reforma fiscal de Trump (que incentiva l'activitat de les empreses dels EUA a l'estranger), l'autor defensa la necessitat de mantenir controls a la mobilitat de capitals mentre no s'impulsi un sistema global de control tributari

Segons dades del recent World Inequality Report, dirigit per Piketty, els ingressos de l'1% més ric als EUA han passat de representar un 10% del PIB el 1980 a més d'un 20% avui. Aquesta evolució és la conseqüència de dècades de polítiques neoliberals que coneixem molt bé: precarització i segmentació del mercat de treball, supressió de drets sindicals, estancament dels sous mínims, retallades de subsidis i pensions, etcètera, que han provocat una caiguda de les rendes salarials.

Però la creació d'una elit de súper rics també és el reflex de la posició privilegiada dels EUA dins de la globalització: car els dividends, plusvàlues i salaris directius rebuts per l'1% segueixen el ritme de l'expansió mundial de les multinacionals americanes, que ocupen un lloc privilegiat en els sectors en més ràpid creixement (farmacèutiques, tecnològiques, finances...).

Precisament, són aquestes companyies les grans beneficiades de la recent reforma tributària de Trump. A més de reduir l'impost de societats del 35% al 20% dels beneficis, la reforma manté tota una sèrie de deduccions que ja en minvaven significativament la recaptació (reduint-lo, abans de la reforma, a un impost efectiu de només el 24%). Deduccions i excempcions que, aplicades amb prou opacitat, han convertit estats com Delaware en autèntics paraïsos fiscals globals: segons Oxfam, les empreses de l'Ibex-35 hi tenen allotjades 463 filials.

La suma de deduccions i excempcions que, aplicades amb prou opacitat, han convertit estats dels EUA com Delaware en autèntics paraïsos fiscals globals: segons Oxfam, les empreses de l'Ibex-35 hi tenen 463 filials

La situació a la UE no és gaire millor. Nombrosos Estats Membres (Holanda, Irlanda, Luxemburg, Regne Unit...) apareixen regularment citats com jurisdiccions "opaques" o sense tributació; mentre que el lliure moviment de capitals dins de la UE ofereix a les grans companyies i fortunes nombroses possibilitats d'explotar diferències en les normatives tributàries estatals per tal d'evitar el pagament d'impostos. Fins i tot Espanya, amb instruments fiscals com els ETVE (Entitats de Tenencia de Valors Estrangers), és un destí habitual de les multinacionals amb voluntat d'evadir els seus impostos.

Tanmateix, la UE i els Estats Units d'Amèrica s'han enfrontat recentment sobre el funcionament del sistema tributari global. Pressionada per escàndols tributaris com els de LuxLeaks, on es demostrava la connivència del Govern de Luxemburg (i per tant, de l'actual president de la Comissió, el sr. Juncker) amb l'evasió sistemàtica d'impostos, la UE s'ha vist obligada a investigar alguns dels "acords fiscals" més escandalosos. I tot i que el nombre de companyies sancionades es compta amb els dits d'una mà, una empresa, Apple, va rebre una multa exemplar per les seves pràctiques d'evasió fiscal a Dublín (13.000 milions que, per cert, Irlanda es nega a cobrar). Una decisió mal vista des de Washington.

Potser per això, la reforma fiscal de Trump conté diverses esmenes que afavoreixen fiscalment les activitats de les multinacionals americanes a l'estranger. Tant la Comissió Europea com diversos ministres de Finances (entre els quals Montoro) han exigit als EUA una actitud més "col·laborativa" en termes tributaris, cercant un acord dins de l'OCDE; amb la finalitat, és clar, d'evitar una guerra fiscal que afectés els beneficis de les grans companyies.

És necessari actuar perquè la reducció de les desigualtats no depengui únicament de la (minvada) capacitat d'aplicar polítiques redistributives, sinó amb una reducció de la desigualtat al lloc de producció

Sembla evident, en primer lloc, que per tal que les empreses paguin els seus impostos és necessària una reforma de l'impost de societats: eliminant deduccions injustificades i establint el principi que l'impost es paga allí on es localitza la producció física. Si no, els arbitratges entre països i les interpretacions "creatives" del codi tributari seguiran alimentant l'evasió fiscal a gran escala.

En segon lloc, però, cal ser conscients dels límits de la governança fiscal global: tal com queda evidenciada per les actuacions de la UE i els EUA en favor dels interessos de les seves pròpies multinacionals. En aquest sentit, la possibilitat de mantenir controls a la movilitat de capitals i a la inversió estrangera és una necessitat mentre no pugui impulsar-se un sistema global de control tributari (per exemple, a través de l'ONU, tal com han plantejat molts països en desenvolupament).

Finalment, és necessari actuar perquè la reducció de les desigualtats econòmiques no depengui únicament de la (minvada) capacitat d'aplicar polítiques redistributives, sinó a través d'una reducció de la desigualtat al lloc de producció: una transformació que només pot dur-se a terme reforçant l'organització dels treballadors i els mecanismes de negociació salarial.


Ramon Boixadera Bosch és membre del seminari d'economia crítica Taifa.

 

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades