Joan-Lluís Lluís: "Aquest dolor de veure desaparèixer la llengua m'és insuportable"

L'escriptor de Perpinyà Joan-Lluís Lluís (1963) acaba de publicar una obra que fa vint anys que cuinava: 'El Navegant' (ed. Proa), una novel·la d'aventures atípica que és, a la vegada, una celebració a la diversitat lingüística
"Jo ara em nego a fer cap esforç cap a la premsa que no considera que fa part de la seua feina professional prendre en consideració algú que no escriu en francès", afirma Joan-Lluís Lluís
Mónica Boixader
Joana Serra 09/12/2016

Ens trobem amb Joan-Lluís Lluís en un cafè de la plaça de la República de Perpinyà (Rosselló). Des de la seva professió, no ha deixat de militar per la llengua i la cultura catalanes en un context de diglòssia extrem com la que es pateix a la Catalunya Nord.


Has escrit novel·la, però també has fet assaig sempre en relació amb les llengües, o exercicis d'estil com "Xocolata desfeta". En aquesta novel·la potser hi trobem alhora creació i assaig. És voluntari?

No ho havia pensat així, però sí, probablement és una confluència d'aquest tipus, tot i que no volguda. Quan escric novel·les intento fugir dels esquemes ideològics, vull que siguin reeixides, no vull convèncer ningú de res, però com que una novel·la són paraules i a vegades les paraules diuen coses, tot s'enganxa... S'enganxen conceptes, s'enganxen idees, és una mica com aquells peixos que s'enganxen a sota de la panxa d'altres peixos més grossos. A vegades intento que les dues coses no conflueixin i a vegades em va bé que sí.


I en aquest cas en quin ordre ha anat. Volies escriure la novel·la primer?

Crec que era com una mena de repte personal. Em vaig dir, vejam si seràs capaç de fer una novel·la d'aventures, gairebé picaresca, amb moltes coses que passen, i en la qual hi hagi també elements clars d'erudició, amb microreflexions sobre coses de llengües, i si aquests dos vessants, un molt novel·lesc i l'altre més intel·lectual, poden aglutinar-se, ajuntar-se, funcionar conjuntament.


Dius que és una novel·la d'aventures, però Assiscle Xatot, el protagonista, no és gens aventurer.

"Quan puges en un globus, pots decidir que hi puges, però després ja no pots decidir res més, són els elements els que escullen on vas"

No, per mi així és més interessant. Si era per fer Fanfan la Tulipe... Ai, a ningú li dirà res Fanfan la Tulipe, millor que digui: si era per fer Indiana Jones, no m'interessava. M'interessava imaginar un personatge que fos el contrari d'un aventurer, en situacions d'aventures. El globus de la portada, i el globus de la novel·la, són metàfores del personatge. Quan puges en un globus, pots decidir que hi puges, però després ja no pots decidir res més, són els elements els que escullen on vas. I per a mi aquesta novel·la és això, un personatge que puja al globus, però que no controla res.


Justament, el més sorprenent de la novel·la és que Assiscle Xatot és completament apàtic davant el que li passa. Diria fins i tot que ets cruel amb el personatge. Com és que no lluita per res?

Suposo que en realitat Assiscle Xatot sóc jo, i que trobo molt forta la temptació de la immobilitat, la temptació del confort de no decidir res. No hi cedeixo, en tot cas intento demostrar que no ho faig. Tinc una part militant en la meva vida que és molt important per a mi, però en un racó tinc la idea que hauria pogut ser completament diferent i dedicar-me a deixar-me fluir sense tenir cap altra preocupació important que, per exemple, llegir novel·les. L'Assiscle Xatot té un motor interior que seria aprendre llengües, que li dóna el copet original que el fa moure, i a partir d'aquest moment es deixa empènyer.


Arrossegar, fins i tot. Assimiles en Xatot amb tu, però no seria també una imatge de la societat nord-catalana?

És una pregunta que no m'havia fet fins ara mateix, i és la segona cosa d'aquesta entrevista en la qual no havia pensat i que ningú m'ha preguntat encara. És que això és una metàfora de la societat nord-catalana...? Em sembla una hipòtesi brillant, em pot servir molt per explicar més bé el meu personatge. Sí, vivim en una societat que és molt apàtica, per tant crec que necessàriament pot tenir incidència en el procés creatiu d'una novel·la com aquesta. Ho havia mostrat expressament a 'El dia de l'ós', on descrivia una societat feliçment apàtica i fins i tot agressivament apàtica, però aquí és més diluït, més lluny. En tot cas, el segle XIX és un moment clau per la llengua, un moment en què l'estat s'adona que ha de posar en pràctica el dogma que diu que les llengües han de desaparèixer. Fins aquell moment, ho feia d'una manera pragmàtica sense posar-hi gaire mitjans, al segle XIX ho engega de debò i, per tant, necessita una societat que col·labori o que com a mínim sigui apàtica. I hi troba les dues coses, aquí.


Això ho entén algú coneixedor de la història de l'Estat francès i de les seues "polítiques lingüístiques". Creus que el lector ho copsa?

"Sempre accepto que els lectors vegin coses a la novel·la que no hi he posat voluntàriament. O sigui que també accepto que coses que he posat conscientment no es vegin"

No necessàriament, i de fet no m'importa necessàriament. Sempre accepto que els lectors vegin coses a la novel·la que no hi he posat voluntàriament. O sigui que també accepto que coses que he posat conscientment no es vegin. És una mena de dialèctica a tres bandes entre l'escriptor, la novel·la i el lector. La novel·la és com un mirall enfocat a la vegada cap al lector i l'escriptor. Una novel·la pot ser fluctuant i variant.


Per tornar al personatge d'Assiscle Xatot, tot i entendre que pot ser una imatge de la societat nord-catalana, calia que la seva vida fos tan dura i fins i tot cruel?

Aquí sí que he de tornar al començament de tot... No al començament de la novel·la sinó del meu procés. Aquesta novel·la m'haurà calgut vint anys per acabar-la, això ho he dit a totes les entrevistes perquè realment vull que sigui dit, perquè crec que és interessant per construir el relat sobre què és aquesta novel·la. A l'inici del procés d'escriptura tenia un final molt heroic, molt romàntic i molt positiu, però no funcionava amb el personatge, hi havia un trencament i no aconseguia continuar, i vaig deixar estar la novel·la moltes vegades durant aquests vint anys. Fins al moment que vaig decidir que el final havia de ser en adequació amb el personatge, llavors la novel·la va fluir. A l'inici, doncs, les crueltats que tu dius que li passen quedaven compensades amb el final, però com que no hi ha final heroic no hi ha compensació...


Una de les altres diferències amb les teues altres publicacions és que segurament és una de les novel·les més documentades en l'àmbit històric.

Sí. M'hi vaig trobar sense voler-ho, em vaig adonar que no podia anar a les palpentes, com m'agrada fer: escriure i documentar-me una mica al final per veure que no hagi escrit cap bajanada. Però aquí, al Perpinyà del segle XIX, per començar el protagonista va a l'escola... Quines escoles hi havia? Com eren, abans de l'escola laica, gratuïta i obligatòria? No en tenia ni idea. I així, gairebé a cada pas, hi havia una cosa que havia de verificar. No ha estat desplaent, he acumulat una quantitat de llibres sobre el segle XIX, el Segon Imperi i la Comuna, Nova Caledònia, la colonització, espero no haver-ho de tornar a fer, però no ha estat desagradable.


Creus que pel fet de ser de Catalunya Nord els lectors del sud, als quals principalment et dirigeixes, t'acullen amb més simpatia?

"Tot i ser d'un lloc marginal com és Perpinyà, on es publica molt poc en català, volia poder competir d'entrada amb els altres escriptors, ser confrontat a la crítica, a la premsa"

A l'inici, quan vaig començar a publicar sí que hi havia un efecte de curiositat. Quan feia una entrevista als anys 90, em feien parlar 10% de la novel·la i 90% de la situació del català i de Jean-Paul Alduy, però després s'ha anat invertint. Ara em pregunten per la novel·la un 90% o fins i tot un 100%. La curiositat la percebo a les presentacions, la simpatia crec que també. Que si això ha de tenir un impacte sobre la venda dels meus llibres? Prefereixo que no, perquè des del primer llibre vaig voler ser publicat a Barcelona, per formar part d'entrada del món normal de la literatura catalana. Tot i ser d'un lloc marginal com és Perpinyà, on es publica molt poc en català, volia poder competir d'entrada amb els altres escriptors, ser confrontat a la crítica, a la premsa, a la mirada dels professionals.


Però tens consciència que tens aquesta etiqueta de ser de Perpinyà.

I tant, de vegades em diuen: "Ah, tu ets el que véns de Fr... de Catalunya Nord!" Sí, això passa bastant sovint.


És la primera entrevista que et fan des de Catalunya Nord?

La segona, però crec que n'hi haurà tres en total i prou. Si vols fer-me dir que la premsa institucionalitzada, sigui pública o privada, com France Bleu o L'indépendant, m'ignora totalment, sí.


Què creus que s'hauria de fer –si consideres que com a escriptor tens un paper– per ser considerats com a escriptors de la Catalunya Nord?

Res. Crec que si no ho veuen, és el seu problema. Jo ara em nego a fer cap esforç cap a la premsa que no considera que fa part de la seua feina professional prendre en consideració algú que no escriu en francès. Ho vaig provar durant molts anys, feia enviar llibres, contactava gent, però vaig veure clarament que a la majoria de periodistes de cultura d'aquest territori no els interessa el català i, segons ells, no és que pateixin una mancança, sinó que el català no és interessant. Són periodistes que se situen en un pla molt superior al de la llengua catalana i, per tant, si la llengua fos interessant, ells sabrien parlar català... Jo, si volen, sóc a la seva disposició, però ja no faig res més.


Veig que et tornes a assemblar a l'Assiscle Xatot... Si no és el paper de l'escriptor, almenys hauria de ser el de l'editor de fer premsa a tots els Països Catalans.

"Als estaments periodístics, redactors en cap i direccions de la premsa els és igual de no tenir ningú capaç de cobrir l'actualitat que es fa en català"

Sí, però des d'una editorial de Barcelona ignoren completament Catalunya Nord, excepte el punt de venda de La Llibreria Catalana. Hi ha un desinterès recíproc. Jo crec que la responsabilitat primera és dels mitjans de comunicació d'aquí. Als estaments periodístics, redactors en cap i direccions de la premsa els és igual de no tenir ningú capaç de cobrir l'actualitat que es fa en català.


No creus que ens autoflagel·lem una mica, i que és un problema que va més enllà del català, és un problema de la cultura en general?

Hi ha una enorme incultura, la qual deu ser suficient, però, per escriure articles... Suposo que sí que és més general, però si ve un acadèmic francès a Perpinyà, l'entrevistaran. L'última entrevista que vaig fer a France Bleu com a escriptor era el 1994...


Et preocupa o t'és bastant indiferent el que pugui passar a Catalunya Nord, com a l'Assiscle Xatot?

Em preocupa tant que prefereixo fugir de Catalunya Nord que veure el desastre final. No vull ser l'últim mohicà, l'últim que deixa el vaixell, marxaré abans. Sé que pot semblar trist o covard, però he fet i faig una quota de treball per la cultura i el català. Aquest dolor de veure desaparèixer la llengua m'és insuportable.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades