L’esquerra a les institucions: i després de les eleccions què fem?

L’esquerra, tant si està al govern com a l’oposició, s’ha de mantenir en campanya permanent

El debat sobre què ha de fer l’esquerra transformadora un cop arriba a les institucions hauria d’haver estat central des de la transició, però malauradament no es va produir. D’una banda, l’activitat principal de partits i sindicats va passar a ser el dia a dia de les institucions i la lluita electoral. Això va portar a perdre la dimensió transformadora, si no en el discurs i les intencions, sí en la pràctica quotidiana. Per altra banda, l’esquerra que no participava en les eleccions va centrar el debat en la conveniència de fer-ho, i durant molt de temps la posició guanyadora va ser la contrària.

Avui, amb Procés Constituent, Podem, Barcelona en Comú, les CUP i moltes altres candidatures populars, aquest segon debat sembla resolt a favor d’intentar incidir directament en la vida institucional. Però si no volem caure en els mateixos errors que el PSUC i després ICV i EUiA, i també CCOO, es fa més necessari que mai preguntar-nos: I després de les eleccions, què fem? I quina ha de ser la relació amb moviments socials i associacions? La proposta que faig en aquest article és una reflexió per a aquest debat.

Només la pressió pot forçar o donar força a un polític per fer canvis: el poder de la gent és ella mateixa quan es mou

Diu l’anecdotari que en una ocasió, el president Franklin D. Roosevelt va contestar a un grup de reformistes amb qui es va entrevistar: “Molt bé, ja m’heu convençut, ara sortiu al carrer i pressioneu-me”. Com molt bé sabia Roosevelt, només la pressió pot forçar o donar força a un polític per fer canvis, i les elits tenen molts més recursos per exercir aquesta pressió. En canvi, el poder de la gent és ella mateixa quan es mou. L’esquerra només té la mobilització social i per aquesta raó cal mantenir sempre el motor en marxa. Sindicats i partits d’esquerra ho van oblidar després de la transició, i quan va arribar la crisi i l’atac més brutal de la dreta i el capital ja no van saber o no van voler posar-se al davant de les mobilitzacions. Ara no es pot repetir l’error. Un cop hàgim votat, tothom esperarà o demanarà que Barcelona en Comú i la resta de grups i candidatures de l’esquerra es desmobilitzin fins a les eleccions vinents. I això és just el que no podem tornar a fer. Com defensava en un altre article, Barcelona en Comú i els grups d’esquerra han de ser també moviments socials. Cal recordar sempre que els vots són un mitjà, no la finalitat, i no són el mitjà més important perquè guanyar eleccions un dia, si després s’és dèbil quatre anys, no serveix de gaire.

Com fer-ho? L’esquerra, tant si està al govern com a l’oposició, s’ha de mantenir en campanya permanent, però d’una forma realista, que es pugui fer amb la gent, la dedicació i la força que es tenen, i que pugui oferir resultats. Això vol dir que no es pot fer tot i molt menys al mateix temps. Cal que cada campanya tingui objectius concrets, que es puguin traslladar en polítiques públiques a dur a terme des de la institució en la qual es té representació o sobre la qual es vol incidir. I també cal que les campanyes siguin successives, rellevant-se una a l’altra.

En primer lloc cal distingir entre Barcelona en Comú, Podemos, CUP... i els seus grups electes municipals o parlamentaris, ja que les dinàmiques seran diferents. La mobilització i reivindicació hauria de ser l’activitat més important de les organitzacions tant si estan a l’oposició com si estan al govern. Per als grups municipals i parlamentaris la mobilització social hauria de ser la seva primera prioritat si estan a l’oposició, i la seva segona (després del govern de la ciutat o del país) si estan al govern. D’altra manera no es tindrà força per dur a terme el programa.

L’estructura i agenda de les organitzacions i dels grups municipals i parlamentaris ho han d’incorporar. L’estructura ha de facilitar: 1) la difusió i conscienciació de problemàtiques i propostes; 2) la integració de noves persones al moviment; 3) la creació de xarxa i d’aliances; 4) la mobilització social; i finalment 5) repercutir tot l’anterior a les polítiques dels ajuntaments i del govern. Les polítiques públiques són l’últim pas i només seran possibles si es produeixen els passos anteriors. Confiar en els equilibris de vots dins l’ajuntament o el parlament, com s’ha fet durant molt de temps, porta a la debilitat i a negociar des de la feblesa, amb més concessions que guanys. Caldrà negociar, som realistes, però la força per fer-ho dependrà dels passos 1 a 4.

Confiar en els equilibris de vots porta a la debilitat i a negociar des de la feblesa

Barcelona en Comú, Procés Constituent, Podem, les CUP... haurien de tenir sempre una campanya en marxa amb objectius concrets i realistes per tal de mantenir el moviment viu. Evidentment, les campanyes es fan amb moviments socials i associacions que ja s’estan movent, però això no implica renunciar a la iniciativa quan faci falta.

Les campanyes successives tenen moltes funcions:

1) Focalitzar l’activitat de les organitzacions d’esquerres i de la seva gent en objectius concrets. D’altra manera ens anirem desmobilitzant, les organitzacions perdran la seva força i l’activitat passarà a ser reactiva i depenent del que vagi passant a l’ajuntament i al parlament o del que faci el govern.

2) Les grans empreses i els grans partits són màquines conduïdes per professionals que no s’aturen mai. La pressió sobre les institucions és constant i el seu objectiu és acumular poder i influència. L’única manera de fer-hi front és mantenint el moviment social viu, i això només es pot fer amb objectius concrets i realitzables.

3) Les campanyes, la gent mobilitzada, són l’espai natural de màxima participació de la gent en les decisions sobre la ciutat. Consultes, referèndums i altres mecanismes similars estan molt bé i són útils, però la màxima implicació es produeix amb la mobilització, per això cal fomentar-la.

4) Les campanyes donen sentit a les organitzacions de l’esquerra tant si estan al govern com a l’oposició. Si estan al govern per guanyar capacitat per dur a terme els seus objectius i per acostar la ciutadania a les decisions que es prenen. Si estan a l’oposició per fer pressió perquè el govern respongui a les necessitats de les persones.

5) La iniciativa i participació de les organitzacions d’esquerres en les campanyes ajuda a donar coherència i a emmarcar l’activitat dels moviments socials i associacions en una mateixa visió estratègica de la societat.

6) L’espai natural de les organitzacions d’esquerres per a fer xarxa amb moviments socials i associacions és la campanya. És on hi haurà menys desconfiança i pors a instrumentalitzacions electoralistes. Els moviments socials veuran a les organitzacions polítiques d’esquerres i als regidors i parlamentaris molt propers i com aliats si actuen coordinats en campanyes pels mateixos objectius.

7) Les campanyes lliguen l’activitat dels grups municipals i parlamentaris amb la dels moviments socials: donen força a les regidores i parlamentàries al pressionar sobre les institucions, i els moviments socials veuen com les representants electes fan repercutir les demandes a les institucions. Al mateix temps, els regidors també poden ser un actiu molt important per la campanya, ja que els seus actes tenen més ressonància, sobretot en les accions individuals o de poques persones.

8) Com que tothom tenim el temps limitat, i molta gent de les organitzacions polítiques d’esquerres forma part també de moviments i associacions, les campanyes permeten a les persones que participen en els grups polítics i a moviments socials no haver d’abandonar l’activitat a un lloc per un altre. No volem despullar un sant per vestir-ne un altre. La forma més natural de fer coincidir l’activitat a l’organització política amb l’activitat a altres moviments és en la feina que es fa dia a dia en una campanya conjunta.

9) Fer campanyes sobre àmbits diferents activa a una gran diversitat de persones, que contacten amb els grups polítics i amb els moviments socials i associacions, facilitant la incorporació de més activistes i enfortint-los a tots.

10) Les campanyes successives permeten focalitzar l’esforç en cada moment.

11) Les campanyes successives faciliten l’aprenentatge per anar millorant. Cal que el comitè de campanya analitzi cada una per identificar encerts i errors, i traslladi les conclusions a tota l’organització. És important trobar el temps per a fer-ho sistemàticament, ja que és la manera d’estalviar més temps i energia, i de millorar l’efectivitat de l’acció. Cal trobar temps per a la formació i per compartir experiències.

12) Les campanyes successives permeten evitar el perill i la temptació de voler-ho fer tot de cop. El sistema no es pot canviar en un dia, i la gent sortirà al carrer pels grans canvis quan s’hagi acostumat a mobilitzar-se.

13) Les campanyes són bàsiques per a fer xarxes i ampliar-les a nivells més grans, fins i tot estatal, europeu o global. Les xarxes de moviments socials s’estructuren sobre tot a partir de campanyes, i després algunes s’institucionalitzen i d’altres no.

Finalment, les campanyes al ser diferents l’una de l’altra permeten racionalitzar l’esforç combinant successivament i rellevant les persones, el tipus d’activitats i els recursos de forma que l’energia es distribueixi sense esgotar als participants i no es cremin.

Com deia al principi, aquesta és una proposta per obrir un debat necessari, ja que la forma de fer les coses des de la transició fins ara ha portat a la impotència i la frustració. La incapacitat de sindicats i organitzacions polítiques de l’esquerra transformadora institucionalitzada per fer front a l’ofensiva de la dreta en els últims anys, i el distanciament de la gent, obliguen a fer les coses d’una manera diferent. Fa massa temps que sindicats i partits d’esquerres van perdre la iniciativa mobilitzadora, i era la seva única arma més enllà dels vots. Al mateix temps, cada quatre anys posen en marxa la maquinària de les campanyes electorals, amb gent i mitjans que es perden la resta del temps. Cal que aquesta gent, energia i organitzacions recuperin el seu espai natural: la mobilització i la xarxa amb la resta de moviments socials.

Ferran Izquierdo Brichs és professor de Relacions Internacionals a la Universitat Autònoma de Barcelona i ex-regidor de l’Entesa per Sabadell

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades