L'ètica de la cura i les cultures organitzatives

Des del col·lectiu Ulleres per esquerrans reflexionen sobre els malestars, cures, pors i vulnerabilitats com a eines polítiques enfront del capitalisme i el masclisme quotidians
Quan parlo de cultura organitzacional, així grosso modo, em refereixo a aquells significats, maneres d'entendre, viure i veure les coses, que comparteixen aquells qui estan en una organització
Albert Garcia
Mariona Zamora 21/07/2017

Vivim en un sistema capitalista i masclista que relega les cures a l'àmbit privat i domèstic. I des de l'economia feminista ja fa temps que es parla de posar les cures i les persones al centre de la vida social. De fer-les visibles i compartides.

Més enllà del treball de cures més material, les cures són aquelles accions quotidianes que – a part de deixar-nos a punt per al mercat laboral – fan que la vida sigui més tendra, més amorosa i, al capdavall, més vivible: carícies, abraçades, fregues a la panxa, una mirada de comprensió i empatia, un cafè on buidar el pap... no haurien de formar part de tots els àmbits de la vida, fins i tot dels de militància o l'associacionisme?

Les cures són aquelles accions quotidianes que fan que la vida sigui més tendra, més amorosa i, al capdavall, més vivible

Les cures, igual que els afectes, són polítiques. Vinc a reflexionar sobre la necessitat d'incorporar les cures als àmbits associatius i polítics si els volem fer més sostenibles, i de les resistències i dificultats que comporta fer-ho.


Els malestars: senyals d'alerta

Sentir que a la teva assemblea no ets escoltada, notar que has d'explicar la teva opinió dues o tres vegades abans que algú la tingui en compte, que et faci vergonya proposar que potser és important que dediquem un dia a veure com ens sentim emocionalment amb el grup, sentir-te culpable perquè no pots anar a tots els actes, a totes les reunions, assemblees o trobades, sentir-te cada vegada més fora perquè faltes o perquè no encaixes en la idea del participant perfecte, voler canviar les coses que notes que no van bé i topar una vegada i una altra amb "això ho hem fet tota la vida", no trobar espai per la tendresa i la cura mútua... us sona això? Són alguns dels indicadors que la nostra associació està mancada de cura, i es guia pel productivisme.


Quan les responsabilitats són de totes i de ningú

Natalia Navarro apuntava que hi ha una connexió molt important entre les estructures de presa de decisions, els procediments de funcionament i les creences hegemòniques en les organitzacions, amb el resultat de la seva feina. Això vol dir que és possible que les organitzacions, per molt d'esquerres i fins i tot feministes que es declarin, (re)produeixin – encara que de manera no premeditada – desigualtats de gènere (entre d'altres), tant en el seu si com en les seves actuacions i projectes.

És possible que les organitzacions, per molt d'esquerres i fins i tot feministes que es declarin (re)produeixin desigualtats de gènere

Per tant, ja no es tracta només que en aquestes organitzacions hi hagi persones amb actituds masclistes, racistes, classistes, adultistes (i tots els istes que us pugueu imaginar), sinó que aquests ismes es troben en les seves estructures de funcionament i en la seva cultura organitzacional; tot diluint les responsabilitats en el "és cosa de totes" o "això ja ho estem treballant o ens ho hem treballat" o "nosaltres no som res d'aquests ismes".

Quan parlo de cultura organitzacional, així grosso modo, em refereixo a aquells significats, maneres d'entendre, viure i veure les coses, que comparteixen aquells qui estan en una organització. Són aquelles maneres de fer i relacionar-se informalment, les formes en què es manifesta i s'exerceix el poder, els hàbits i les inèrcies, les bromes que són acceptables i les que no, l'ambient, allò que es pot parlar o no, els valors predominants, la jerarquia de valoració d'habilitats i capacitats, etc.; és en definitiva el conjunt de creences compartides que estableixen el que és "normal" i legítim, i el que no. I aquesta "cultura", conformada en el si d'una societat capitalista i patriarcal, té molts números de ser-ho. I crec que no erro si dic que no hi ha cap organització que s'escapi del masclisme; hem nascut, crescut i sigut educats en ell... i no ens ho traurem només amb voluntat o dient-ho a tort i a dret.

En moltes organitzacions el fet normal és que imperin valors productivistes, d'èxit i superació personal, de compromís 24 hores al dia – set dies la setmana-, de racionalitat i eficiència

En moltes organitzacions el fet normal és que imperin valors productivistes, d'èxit i superació personal, de compromís 24 hores al dia – set dies la setmana-, de racionalitat i eficiència, i quedin en segon terme i invisibilitzats la vulnerabilitat, la tendresa, la confiança o l'escolta, l'empatia. Les exigències d'estar al 100% i a tot el que es fa – amb la penalització no escrita de l'exclusió progressiva de qui no s'ho pot o vol permetre pel fet de tenir persones dependents al càrrec, per exemple. Maneres de participar poc inclusives i equitatives malgrat l'aparença d'horitzontalitat, i la demanda d'adaptar-se als models existents sense qüestionar-los i sense atendre les necessitats de les persones vers aquests mecanismes. Distribucions i reconeixements desiguals dels treballs, sortint-ne perjudicats, com us podeu imaginar, els reproductius (passar acta, contestar correus, tenir cura de l'espai, cuinar, mitjançar conflictes, donar suport...) i qui els duia a terme.

Evidentment totes aquestes pràctiques tenen una lectura de gènere; ens trobem davant d'una manera d'organitzar-nos androcèntrica, sexista i masclista. I aquests comportaments organitzatius generen malestars (frustració, tristesa, ràbia, desmotivació, desarrelament...). Sovint les necessitats derivades d'aquests malestars no són escoltades ni posades al centre de la vida de l'organització desembocant, moltes vegades, en la desaparició de moltes persones i la pèrdua de força de l'entitat: persones que marxen de l'assemblea, companyes que no parlen, o les persones que tenen por d'entrar-hi.


No n'hi ha prou amb la voluntat

Què podem fer davant de tot això? Posar les cures i les necessitats de les persones al centre, per fer sostenible l'equilibri de les nostres esferes laboral – política/associativa/comunitària – personal (que no és altra cosa que viure sense angoixes ni culpes, tenint temps per a la cura pròpia i la dels altres, posant límits, poder-nos mostrar vulnerables, abordar els conflictes de manera curosa...). Prenent consciència dels malestars i les seves causes, reconeixent les tasques invisibles i qui les duu a terme, redistribuint de manera equitativa aquestes tasques, corresponsabilitzant-nos i posant en pràctica l'ètica de la cura. Aquestes accions són indispensables per atacar el problema, almenys des de tres nivells que per mi són claus: el relacional, l'estructural i el simbòlic. Així doncs, a més de la voluntat i el compromís, caldrà posar-hi treball personal, treball col·lectiu, temps i recursos!

És important fer un pas més enllà per actuar des del respecte vers l'autonomia de l'altra persona, que sap identificar les seves necessitats i se'n responsabilitza

L'ètica de la cura és un concepte que desenvolupat per Carol Gilligan i que ha estat debatut, treballat i estès àmpliament en el si d'alguns feminismes. L'ètica de la cura és aquella manera de prendre decisions que posa les necessitats de les persones – definides per elles mateixes – com a prioritat, i no tant una idea abstracta i descorporitzada de justícia (quan prenem les decisions perquè és el que toca, sense tenir en compte les necessitats particulars de les persones). Sense deixar de banda aquesta última, és important fer un pas més enllà per actuar des del respecte vers l'autonomia de l'altra persona, que sap identificar les seves necessitats i se'n responsabilitza. Aplicar l'ètica de la cura en una entitat implicaria, per exemple, adequar l'hora de les reunions a les necessitats de conciliació personal de les diferents persones i anar-ho canviant (en comptes de fer-ho sempre quan va millor a la majoria); a buscar mecanismes perquè si algú un dia falta no se senti desconnectada ni culpable (en comptes de responsabilitzar-la de la seva desconnexió); incorporar mecanismes de facilitació a les reunions perquè tothom es pugui expressar de manera més lliure (en comptes d'adjudicar nombre de torns i temps de paraules igual per tothom); o fer que les emocions formin part de la vida associativa.


La sostenibilitat de les organitzacions, un ariet

N'hi ha que pensen que això és contrari o minva el compromís de les persones i l'eficàcia i productivitat de les entitats. Quina part de raó tenen i quina part no en tenen? La sostenibilitat de les entitats oscil·la entre destinar-hi les forces suficients perquè tiri endavant sense que això cremi les persones. Alguns senyals que en una organització aquest equilibri s'està perdent és quan comença a marxar gent, hi ha cansament i sobreesforça per part de les persones que es queden, les persones estan cremades... Trobar l'equilibri no és fàcil, però cal que deixem de pensar en un compromís explotador per passar a un compromís curós amb les persones i els grups.

La sostenibilitat de les entitats oscil·la entre destinar-hi les forces suficients perquè tiri endavant sense que això cremi les persones

Aquesta pot ser una resistència. Però també n'hi ha d'altres. I és que per posar les cures al centre necessàriament cal posar la vulnerabilitat al centre, cal despullar-se, mostrar-se petita, amb pors i febleses. I costa que s'accepti. I (em) costa fer-ho de manera autèntica... I (em) costa fer-ho sense prendre mal. I (ens) costa construir espais on relacionalment, simbòlicament i estructuralment acollim i cuidem les diferents maneres d'estar, fins i tot aquelles més difícils, desagradables o incertes.

Hem d'agafar el repte de subvertir els ordres i posar les cures al centre, des de tots els nivells: el relacional (aprenent a comunicar-nos, escoltar-nos i acollir-nos de manera sincera, autèntica i no violenta), el simbòlic (en allò que valorem i premiem, en les normes no escrites, en les bromes, en els moments informals, en la nostra comunicació corporativa, en el reconeixement dels treballs invisibles, en els referents) i en l'estructural (en la manera com participem, en la distribució de les tasques que desenvolupem, en els mecanismes amb els quals ens facilitem i prenem decisions, en els espais i els pressupostos...).

Construir entitats on la productivitat i l'eficiència capitalistes no guiïn la nostra activitat, que tinguin en compte les persones i les seves necessitats a l'hora de participar i conciliar, fomentin la corresponsabilitat dins i fora de l'assemblea, i constitueixin entorns segurs per a totes les que en formem part és, a parer meu, un ariet fet amb les nostres mans i les nostres eines, capaç d'esquinçar el capitalisme i el masclisme quotidians i comunitaris.


Mariona Zamora Juan és membre del col·lectiu Ulleres per Esquerrans

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades