Llebrers: destruint els mites

Els llebrers són uns gossos als que s'associa a una sèrie de prejudicis que els van a la contra. L'autora prova de desmuntar-los, per una convivència millor amb aquests animals
Núria Murlà Ribot 13/04/2016

Han de córrer cada dia.
Han de viure al camp.
No poden viure amb altres animals.
Són poc intel·ligents.
Són els gossos dels faraons.
Necessiten més cures que la resta de gossos.
Els abandonen el mes de febrer.
Cada any abandonen 50.000 llebrers.

Aquesta és una sèrie, no completa, dels mites que han acompanyat en els darrers anys els llebrers. Alguns d'aquests mites s'han escampat amb la finalitat de mantenir-los vinculats a una vida rústica, lligada al camp i a la persecució d'altres animals principalment llebres i conills. Altres, amb la pretensió d'afavorir-ne l'adopció com a animals de companyia, conscienciant la societat d'una problemàtica que és real a Espanya i que cal eradicar. Però els mites no són més que narracions fabuloses contraposades a qualsevol tipus de formulació enraonada i demostrada, generalment inventats, emprats sobretot per expressar conviccions filosòfiques, cosmovisionals o religioses. No sembla, per tant, que viure de mites, busquin la finalitat que busquin, sigui el més adequat pel benestar dels llebrers.

Cal aclarir que quan parlem de llebrers en aquest article estem incloent sempre els podencs tot i que en les diferents classificacions de races de gos se'ls inclogui en grups separats. Donada la seriositat de la problemàtica que viuen diàriament milers de llebrers víctimes d'un maltractament sistemàtic conegut, acceptat i silenciat per les administracions, autoritats i molts veterinaris, i els que ens dediquem a ajudar-los hem de procurar deixar de banda aquests mites i basar-nos en fets demostrables, que són els que, al cap i a la fi, ens donen la raó.

Per genètica de l'espècie, els llebrers són aptes i estan predisposats per conviure amb l'espècie humana

Els llebrers són, almenys per ara, gossos (canis lupus familiaris); el primer animal que l'espècie humana va domesticar per obtenir-ne diferents beneficis que anaven des de la guarda, passant per l'obtenció d'aliment i la inestimable companyia, entre d'altres. Aquest llarg període de 100.000 anys de domesticació ha fet dels gossos una espècie no només apta sinó totalment predisposada a viure en companyia de l'ésser humà. Així, doncs, per genètica de l'espècie, els llebrers són aptes i estan predisposats per conviure amb l'espècie humana, allà on l'espècie humana els cobreixi aquelles necessitats que els són bàsiques de gos: alimentació i beguda, refugi, cures, afecte i sensació de pertinença al grup familiar, que per un gos pot ser format per una o més espècies, esbarjo i possibilitat de socialitzar, no només amb humans sinó amb altres espècies i molt especialment, amb altres gossos.

Però no és aquesta finalitat la que busca un alt nombre de propietaris de llebrers a Espanya, que els mantenen amb la finalitat d'utilitzar-los per la cacera, és a dir, d'explotar-los en benefici propi durant els dos o tres primers anys de vida. I que se'n desfà una vegada deixen de ser ràpids, ja que els llebrers, a diferència d'altres tipus de gossos que també s'utilitzen en la cacera, es basen únicament en la seva velocitat, combinada amb un excel·lent sentit de la vista. Però un llebrer a més sap córrer de forma innata, per tant un individu adult no pot ensenyar res a un de jove.

La imatge dels llebrers a Espanya s'assimila encara a la cacera i a les curses. Això els converteix per moltes persones en uns animals associats no només a la vida al camp sinó a la necessitat d'un nivell d'exercici molt alt i, per tant, queden ràpidament descartats quan es pensa en l'adopció d'un animal de companyia, ja sigui per viure en un entorn més urbà o més rural.

La imatge dels llebrers a Espanya s'assimila encara a la cacera i a les curses

Efectivament els llebrers estan genèticament i anatòmica capacitats per córrer a gran velocitat, essent el mamífer més ràpid en un esprint. No és menys cert que aquesta capacitat de córrer a gran velocitat és limitada a poc més d'escassos minuts, només cal veure la duració de les curses de llebrers anglesos (greyhounds) amb mànigues al voltant de 500 metres. Així certament poden agafar pics de velocitat molt alta, però en espais de temps curts. Si observem llebrers adoptats com animals de companyia, amb les necessitats bàsiques ben cobertes, és a dir ben alimentats, sans i degudament socialitzats, ens trobem amb què el veritable interès d'aquests gossos quan es troben al camp, a bosc, a la platja o en un pipí-can a la ciutat, és exactament el mateix que el de la resta de gossos que compleixen amb aquestes condicions de salut física i emocional: es dediquen a flairar l'entorn i marcar-lo, buscar rastres d'altres animals o aliment i perseguir-los i interactuar amb els éssers del voltant com fa qualsevol altre gos. En el cas dels llebrers, de tant en tant, el joc que forma part de la necessitat d'esbarjo i socialització, els duu a iniciar alguna cursa, de la que gaudeixen especialment si hi participa algun altre gos i molt especialment si aquest altre gos és també un llebrer capaç de seguir-los el ritme. Així, la necessitat de córrer cada dia i de tenir un nivell d'exercici elevat, es transforma, en la realitat, en el gaudi, de tant en tant, d'una cursa de poc més d'un minut, essent la seva activitat preferida durant la resta de temps la mateixa que la de la resta de gossos: descansar i sentir-se acompanyats de persones, gossos, gats i altres animals, fins i tot conills.

Però si hi ha una cosa que no tenen coberta els llebrers que s'utilitzen per a la cacera són les necessitats bàsiques. Alimentació inadequada, especialment després d'una bona jornada al camp, refugis bruts, petits i moltes vegades mancats de llum, i una socialització totalment inexistent. Coneixen només la vida al xenil i les jornades al camp, però no tenen cap tipus d'interacció amb diferents persones o gossos que no siguin altres llebrers utilitzats també a la cacera. Aquestes condicions els provoquen alts nivells d'ansietat, que calmen corrent quan tenen l'oportunitat. El temperament del llebrer caçador, doncs, no és el que hem d'acceptar com a normal doncs ve generat per situacions d'angoixa i por.

El fet que els llebrers actuals siguin descendents d'algunes de les races més ancestrals i hagin estat poc modificats per l'ésser humà els fa posseïdors d'un caràcter aparentment independent. El llebrer tendeix a ser poc expressiu, tot i que només cal compartir una estona amb un d'ells per veure com està de pendent d'aquells a qui considera la seva familia. Aquest caràcter el fa refractari a comportaments que no són propis de l'espècie, com donar la pota o asseure's a petició d'un humà, i això fa que els titllin de poc intel·ligents quan, ben al contrari, estan capacitats per tirar endavant, sense dependre de ningú, fins i tot en les situacions més adverses; no són infreqüents els casos de llebrers que, una vegada abandonats, han trigat mesos, fins i tot anys, en deixar-se agafar per alguna persona.

Els titllen de poc intel·ligents quan, ben al contrari, estan capacitats per tirar endavant, sense dependre de ningú, fins i tot en les situacions més adverses

I és que el maltractament físic i emocional al que són sotmesos els llebrers en els primers mesos de la seva vida fa que un percentatge molt important arribin a les associacions protectores amb un nivell de por o angoixa que pot ser més o menys elevat depenent de cada individu Aquesta por i les mesures de precaució que s'han de prendre quan arriba un nou llebrer a casa, els ha donat fama de ser gossos complicats de mantenir.

Alguns gossos com els buldogs solen requerir més atencions veterinàries que la mitjana, altres, com els border collies, solen requerir més activitat mental per ser feliços, i conviure amb un golden retriever avorrit pot esdevenir un malson. En el cas dels llebrers es requereix adoptar unes mesures de seguretat adequades a ells que solen constar de la utilització de collars i arnesos adequats a la seva morfologia i paciència abans de deixar-los anar deslligats, ja que en un atac de por un llebrer el que farà és córrer sense mirar enrere, fet que pot posar en perill la seva seguretat. Conèixer, acceptar i dur a terme aquestes precaucions, sense oblidar les necessitats de socialització que li són innates per la seva espècie, genera una convivència perfecta entre humans i llebrers. Cal ser, doncs, curós amb la seguretat, sobretot quan fa poc que es conviu amb el llebrer. Malgrat tot poques coses són tan negatives per ell com crear-li una bombolla al seu voltant i no deixar-li satisfer les seves necessitats de gos.

En els darrers anys, gràcies a la tasca de les associacions protectores, hem vist com s'ha fet present en la societat espanyola un problema que, durant anys, havia estat amagat. Tot i aquest esforç que es duu a terme en gairebé tots els casos, de forma voluntària, les administracions i cossos de seguretat segueixen silenciant aquesta realitat: l'abandonament dels llebrers. Es parla de febrer com el mes en què s'abandonen els llebrers que han caçat durant la temporada, que comença a l'octubre, però aquesta dada no és certa ni convenient, doncs correm el perill d'estacionalitzar un problema que es viu els 365 dies de l'any.

L'abandonament de llebrers és constant durant tot l'any, això ho saben bé associacions com Galgos 112


Essent cert que durant el mes de febrer s'abandona un nombre important de llebrers, especialment mascles, no ho és menys que entre maig i juny s'abandona un nombre important de femelles i cadells. I que durant la temporada de cacera s'abandonen per igual mascles i femelles que s'han lesionat i ja no seran útils. L'abandonament de llebrers és constant durant tot l'any; això ho saben bé les associacions, com Galgos 112, que es dediquen a recuperar-ne tants com poden, preparar-los físicament i psicològica i donar-los posteriorment en adopció com animals de companyia.

Els seus números mostren diferents tendències en l'abandonament de mascles, femelles, cadells i adults en diferents èpoques de l'any, però també mostren una mateixa constància en el nombre d'individus abandonats durant tot l'any. Una constància que no es veu reflectida en els números que presenten els cossos de seguretat i les administracions que haurien de vetllar pel benestar dels llebrers tal com està previst en les lleis de protecció dels animals vigents a Espanya.

Els números oficials contrasten amb la realitat que afronten aquestes associacions de protecció i defensa. Si una única associació com Galgos 112, finançada únicament a través d'aportacions particulars, pot documentar una mitjana de 70 llebrers rescatats cada mes, el que fa un total de 840 gossos (dades de 2014), el SEPRONA, el servei de protecció de la natura de la Guàrdia Civil, ha comptat en el mateix any 59 abandonaments i 1576 llebrers van ser víctimes d'algun delicte o infracció administrativa.

Prenent com a base els números de Galgos 112 i tenint en compte l'alt nombre d'associacions de protecció dels animals i persones particulars no registrades com a associació que recullen cada dia llebrers, veiem que les dades que ofereix el SEPRONA no s'adeqüen a la realitat que viuen milers d'aquests gossos cada dia a Espanya. Les administracions, per ara, prefereixen fer-se seves les xifres oficials i segueixen fent ulls clucs a un problema que fins i tot ha sortit a la llum en una sessió del Congrés dels Estats Units i que ha estat plantejada en diverses ocasions a les institucions europees.

Aquesta pràctica de reutilització de microxips és totalment il·legal però l'utilitzen determinats grups de caçadors que, en cas d'inspecció, eviten les sancions que els suposaria no tenir els animals identificats

En l'actualitat pretendre determinar el número d'abandonament i sacrifici de llebrers que hi ha cada any a l'estat espanyol és aventurat, molt arriscat i molt probablement incert. Per poder tenir una estimació més o menys encertada del nombre de llebrers que s'abandonen cada any, primer caldria tenir un registre fiable dels que neixen cada any. Tot i l'obligatorietat a totes les comunitats autònomes de l'Estat d'identificar amb microxip i registrar els animals com a molt tard al tercer mes de vida, tornant als números de Galgos 112, ens trobem que el 99% dels llebrers que recullen cada any o no han estat mai identificats o si ho han estat, se'ls ha extret el microxip. Aquesta pràctica de reutilització de microxips és totalment il·legal però l'utilitzen determinats grups de caçadors que, en cas d'inspecció, eviten les sancions que els suposaria no tenir els animals identificats.

A aquesta manca de registre de naixements hem d'afegir que un número important de galgueros (caçadors que cacen amb llebrer) no estan federats, i per tant, els seus gossos no consten enlloc. Sabem que els processos de selecció de cadells de llebrers que passaran a ser utilitzats en la cacera són durs i poc el passen amb èxit i per ara no ha estat possible dur a terme un recompte fiable dels llebrers que han entrat a gosseres, protectores i associacions de protecció.

Podem comptar al voltant de cinquanta mil llebrers. Aquesta xifra, orientativa, serveix per fer-nos conscients de la magnitud del problema que existeix envers els gossos llebrers a Espanya, que per ara, cap administració s'ha atrevit a afrontar de forma rigorosa. Cinquanta mil vides que es maltracten diàriament; moltes de les quals acabaran destruïdes sense haver viscut mai ja no com a animal de companyia sinó com a gos.
I per si no n'hi hagués prou, al problema del maltractament i abandonament cal afegir-hi el perill que correm de què el llebrer es converteixi en el gos de moda, com ho han estat en diferents èpoques els cockers, els nòrdics, els retrievers, els beagles, els buldogs francès o els border collie i que han acabat molts d'ells abandonats en gosseres i protectores. Si això passa, si es presenta el llebrer com un gos de moda que comporta un determinat estatus, o es potencia la seva estètica per sobre de la seva tinença responsable com a animals de companyia, això es pot afegir a l'explotació a la qual ja estan essent sotmesos en l'actualitat com a matèria primera d'aquells que els veuen com una inversió: criadors, botigues d'animals i associacions i particulars amb pocs escrúpols.

El que necessiten els llebrers és que els alliberem dels mites; que passem a veure'ls com els extraordinaris companys que són, que els deixem integrar-se en la nostra societat respectant sempre les seves necessitats, lliures de prejudicis. Indignem-nos davant el maltractament, vingui d'on vingui i el silenci dels que poden canviar aquesta situació. Reivindiquem-los com a individus i exigim-ne la protecció real i efectiva. Deixem-los que corrin, que juguin, que estimin i ens deixin estimar-los però que tot ho facin amb la llibertat que mai haurien d'haver perdut.
Has vist mai un llebrer feliç córrer en llibertat?

 

Núria Murlà Ribot és màster en dret animal i societat de la UAB i co-fundadora de Galgos 112.

Les Gallinetes Dissidents són un parell de ments inquietes amb molts amics experts en animals no humans. Amb aquesta sèrie d'articles pretenen donar veu a la defensa animal.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades