Llums sobre la Resistència hispanofrancesa (1936-1950)

A partir de tres llibres sobre la França de Vichy, l'autor reflexiona sobre el reconeixement de la resistència antifeixista

Recentment, han aparegut dues obres imprescindibles per conèixer la França dels anys obscurs de l’ocupació alemanya. No fa ni tres mesos que es va publicar a Madrid París-Modiano, de Fernando Castillo (Fórcola), que retratava, de la mà del novel·lista, les sòrdides faràndules de la col·laboració francesa, que sovint va prendre la forma d’una mera màfia criminal. Una forma de col·laboració llargament ocultada pel gaullisme, un règim particularment interessat a oferir una imatge màrtir de la França envaïda. Però les coses no van ser tan fàcils: l’historiador extremeny Mario Martín, en un llibre una mica anterior (La Resistencia franco-española (1936-1950)), va retratar amb tot luxe de detalls el feixisme francès, el règim de Vichy i les contradiccions de l’extrema dreta maurrasiana amb un coneixement exhaustiu de les fonts franceses.

Jo vaig entrar en el tema a través d’un llibre divulgatiu d’Alfonso Domingo, Historia de los españoles en la Segunda Guerra Mundial (Almuzara, 2009), on hom descobreix, perplex, per exemple, que dels 20.000 combatents de la Resistència francesa, la meitat eren exiliats republicans espanyols que havien hagut de fugir de Franco l’any 39, i que havien patit la repressió al país d’acollida, decretada i mantinguda pel govern Daladier. Herois de la llibertat i la democràcia que no tenen, en una Espanya farcida de monuments a combatents nacionales, ni una trista placa o pedra commemorativa. (Cal dir que mentre escric aquestes línies, l’alcaldessa Carmena planeja dedicar el nom d’una zona verda a la mítica companyia La Nueve, integrada a la Divisió Leclerc i que va ser la primera a entrar al París alliberat). Domingo va anar a buscar els últims supervivents d’aquelles gestes per entrevistar-los i deixar-ne un llegat escrit.

Hom descobreix, perplexque dels 20.000 combatents de la Resistència francesa, la meitat eren exiliats republicans espanyols que havien hagut de fugir de Franco l’any 39

El que va fer Mario Martín el 2014 va ser tota una altra cosa. Va analitzar profundament el context històric en què es va produir la reacció cívica, descrivint les seves arrels i el seu destí posterior, amb un coneixement de la bibliografia francesa absolutament espectacular. Martín va descriure el mateix ambient de guerra civil intestina que ha descrit Castillo, crisi que va ser al darrere del curiós enfonsament militar de 1940 i de l’establiment d’un règim totalitari a Vichy durant quatre anys. La cúpula militar francesa va, literalment, entregar la nació als alemanys per desprendre’s de la Tercera República i desfer seixanta anys de polítiques laïcistes i democràtiques. Els mateixos polítics, intel·lectuals i militars que s’havien alineat clarament a favor de Franco van ser els que, tot inspirant-se en el règim nacionalcatòlic espanyol, van dissenyar l’Estat de Vichy i les seves aberracions ideològiques.

Contra Franco van protestar més aviat poques veus catòliques, però potents, entre les quals van destacar les de Georges Bernanos i la de François Mauriac. Entre els profranquistes i posteriors ideòlegs de Vichy, hi trobem l’inevitable Maurras, Massis o Brasillach, corifeus de la dictadura que van encapçalar el mariscal Pétain i Laval, l’home fort del règim. I, un cop descrit el substrat ideològic del totalitarisme francès, Martín es llança a descriure les gestes dels resistents, a partir de la pàgina 250. I aquests són els autèntics protagonistes del seu llibre: Jean Zay, Jean Moulin, Alban Vistel, Jean Cassou, Raymond Deiss, Agnès Humbert, Boris Vildé, Roger Pons, Albert Dubois, Marcel Bouet, René Denis, Berty Albrecht, Henry Frenay, i tants d’altres, com els comunistes de base que van desobeir la vergonyosa indicació dels delegats segons la qual calia confraternitzar amb els soldats alemanys, en el context del Pacte germanosoviètic.

El millor homenatge que es pot fer a aquestes figures oblidades és llegir-ne la història, rescatar-la i tenir-la present, especialment en un país tan poc amic de restaurar les veritats incòmodes.

Andreu Navarra Ordoño és escriptor i historiador

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades