Monosexual per defecte

Avui se celebra el Dia Internacional de la Bisexualitat
/Milissa
Natàlia Climent 23/09/2015

Fa uns mesos es va publicar l’article "Hetero fins que es demostri el contrari" on l’autora mostrava la suposició de què totes les persones som heterosexuals i com això genera tot un marc simbòlic on les persones homosexuals (lesbianes i gais) patien d’invisibilització i del que podríem anomenar discriminació. Aquest tipus de discriminació o violència simbòlica no és anomenada directament d’aquesta manera al text. Tot i així m’agradaria poder recalcar i utilitzar-les ara per a mostrar que l’heterosexisme (estructura que privilegia a les persones heterosexuals i que les col·loca en una posició jeràrquica) no sempre es reprodueix en forma de violència o discriminació directa (homofòbia), sinó que s’expressa de moltes formes estructuralment violentes. Per altra banda, l’heterocentrisme (com l’anomena el text) també és heterosexisme. L'article, amb el qual hi estic bastant d’acord en moltes de les parts, en certa part és una bona visibilització d’una problemàtica força important i és positiu mostrar-ho. Tot i això, m’agradaria poder ampliar-lo per a mostrar també una part que el text no reflecteix.

L’heterosexualitat és l’orientació sexual que se’ns designa per defecte. Com passa amb totes les característiques que gaudeixen de privilegis (ser blanca, ser home, ser cisgènere, no tenir diversitat funcional, etc.) l’heterosexualitat és la ‘norma’. Certament, totes les persones som heterosexuals fins que es demostra el contrari, que és en situacions com quan sortim de l’armari o quan som ‘pillades’ amb una persona del mateix gènere. Aquest és un dels molts privilegis de l’heterosexualitat: el fet de no haver-se d’afrontar amb la violència que suposa sortir de l’armari, la discriminació, ja que no s’ha de sortir d’enlloc. Però, què passa amb les persones que no som monosexuals?

Monosexual és un terme que utilitzem per a referir-nos a les persones amb una orientació o identitat sexual i/o afectiva on només se sent atracció per un gènere

Monosexual és un terme que utilitzem per a referir-nos a les persones amb una orientació o identitat sexual i/o afectiva on només se sent atracció per un gènere. Les monosexualitats més conegudes són l’heterosexualitat i l’homosexualitat. Per defecte, quan no som identificades com a persones heterosexuals se’ns identifica com a homosexuals. Existeixen molts motius per les quals passa això, i tots ells estan directament relacionats amb una estructura que privilegia les monosexualitats i que oprimeix a totes aquelles persones que no som monosexuals com, per exemple, les bisexuals. Aquesta estructura és el monosexisme, un mecanisme que funciona de forma diferent a l’heterosexisme, i que està també lligat al patriarcat en reforçar el mateix sexisme. Les persones sempre som suposades monosexuals fins que nosaltres, amb esforç, aconseguim demostrar que no ho som. Aquesta és una de les principals característiques del monosexisme: nosaltres hem d’estar constantment demostrant que no som monosexuals perquè socialment no existim. Fins i tot sortint de l’armari se’ns continua relacionant amb un armari. 

El monosexisme, com totes les estructures de poder, ve acompanyat d’una simbologia que el caracteritza. El nostre vocabulari, la nostra forma d’expressar-nos, és monosexista per defecte. La forma en què ens han ensenyat des de petites a llegir les relacions i les orientacions de la resta de les altres persones és monosexista. Posem per exemple el fet de veure una persona que sembla tenir una relació amb una altra persona. Automàticament llegim l’orientació sexual d’aquestes dues persones en referència a com són llegides pels seus gèneres: si el que estem veient ens semblen dues dones les llegirem com a lesbianes; si ens semblen persones de dos gèneres diferents, com heterosexuals. Les expressions ‘relació heterosexual’ i ‘relació homosexual’ són formules monosexistes que imposen la monosexualitat i que amaguen la possibilitat de que les persones que formin part d’aquesta relació tinguin una orientació o identitat que no sigui l’heterosexual o l’homosexual, tancant l'opció de que tinguin una identitat plurisexual com polisexual, pansexual, bisexual, o skoliosexual (entre d’altres), i de què, a més a més, els seus gèneres no siguin binaris (home o dona).

Les expressions ‘relació heterosexual’ i ‘relació homosexual’ són monosexistes i amaguen identitats plurisexuals, polisexuals, bisexuals o skoliosexual

Les violències específiques a què ens enfrontem les persones no monosexuals acostumen a formar part d’un conjunt de violències molt simbòliques: la no possibilitat, la no existència, el fet que t’assignin estereotips per defecte (i que sentim la necessitat de negar-los oprimint així a una part de la nostra comunitat que els reprodueix i que té tot el dret de fer-ho, com podrien ser les persones promíscues, o les que estiguin confoses), el fet de veure’ns envoltades d’un vocabulari que no ens representa i ser llegides com suma, divisió, resta o multiplicació, sempre de dos estats amb els quals no ens identifiquem.  El fet que anomenem ‘simbòlica’ a aquest tipus de violència, no la fa menys ‘violenta’, però sí més difícil de mostrar, de veure i de detectar. Al cap i a la fi, la violència simbòlica es tradueix a la llarga en problemes de salut física i mental, depressions, ansietat, intents de suïcidi, ser més vulnerable a violències sexuals, tenir menys cobertures i informacions específiques en ITS o en salut que pugui afectar de forma diferent a les persones que tenim relacions amb més d’un gènere, problemes relacionals, pobresa, tenir menys accés a llocs de treball, pèrdua de llocs de treball, pèrdua del suport familiar i/o de les amistats, pèrdua de relacions de parella o sexeafectives, exclusió, etc. La violència simbòlica és també característica de totes les estructures: tal com he comentat al principi del text, l’heterocentrisme ho és i acaba reproduint també conseqüències devastadores i que només es poden mostrar a través d’estadístiques.

Sí, és cert que sempre se suposa l’heterosexualitat fins que es demostra el contrari. Però, què és el contrari? Quan penses o dius que el contrari d’heterosexual és homosexual estàs imposant la monosexualitat per defecte, una reproducció monosexista (i que omet a altres monosexualitats menys conegudes). El ‘contrari’ a l’heterosexualitat és la no heterosexualitat, i això és múltiple.

Se suposa l’heterosexualitat fins que es demostra el contrari, però quan penses que és l'homosexualitat estàs imposant la monosexualitat per defecte

Parlar del contrari com una cosa singular és patriarcal, opressor i discrimina un munt de possibilitats. Les estructures que ens oprimeixen sempre ens assignen una única opció vàlida i per tant la impossibilitat de la varietat, de l’heterogeneïtat. És més, l’expressió ‘fins que es demostri el contrari’ és de per sí mateixa opressiva donat que les persones plurisexuals estem sempre obligades socialment (fins i tot per part de persones homosexuals) a haver de demostrar que existim.

Sincerament, davant de tota aquesta simbologia monosexista que m’envolta, m’és ‘impossible’ ‘demostrar’ la meva bisexualitat, perquè inclús quan decideixo anar de la mà amb dues persones de gèneres diferents, se’m diu que estic confosa o que encara no he sabut escollir i que algun dia, quan ‘creixi’, em decidiré. Així que, si en algun moment alguna persona s'adona que no sóc heterosexual, el més probable és que pensi que sóc lesbiana. I al contrari... quantes vegades m’hauran acusat d’accedir al privilegi heterosexual tot i fer més de 15 anys que m'identifico com a no heterosexual? De fet, podríem dir, que en alguns entorns se m’imposa l’heterosexualitat per sobre de les meves decisions, voluntats o possibilitats, tot i haver ‘demostrat’ que no ho sóc. O sigui, que la meva vida consisteix bàsicament en una lectura binària constant de demostracions del que mai sóc.

Natàlia Climent és activista sexual i kuirfeminista

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades