Neoliberalisme a base de consensos, la recepta de la dreta xilena per una nova etapa al poder

El pròxim mes de març, Sebatián Piñera assumirà un executiu que estarà obligat a buscar aliances dins el progressisme moderat, perquè els resultats electorals han dibuixat el parlament més fragmentat des del retorn a la democràcia
Sebastián Piñera va assolir el passat diumenge a les eleccions presidencials de Xile

La borsa de Santiago s’ha llevat aquesta setmana amb una marcada tendència a l’alça. De fet, dilluns es va registrar l’augment més alt en gairebé una dècada. La confiança dels mercats ha estat la senyal més evident i indiscutible de la contundent victòria que la dreta de Sebastián Piñera va assolir el passat diumenge a les eleccions presidencials de Xile.

Lluny han quedat les amenaces de l’arribada de “Chilezuela”, alimentades des de l’entorn del candidat conservador per atemorir l’electorat més indecís, que potser es plantejava entregar el vot a l’aspirant de l’oficialisme, el senador Alejandro Guillier.

Amb el govern de Piñera, un empresari amb un historial de pràctiques èticament qüestionables, es reforçaran les polítiques neoliberals que s’han anat consolidant des de la dictadura

Els primers minuts de l’escrutini van ser suficients per esfumar els dubtes i, tot i que les enquestes dibuixaven una segona volta molt ajustada, els resultats van ser concloents. Piñera es va imposar amb un 54% dels suports, col·locant-se nou punts per sobre de Guillier, que va quedar-se amb un 45% dels vots.

 Sebastián Piñera s'ha imposat a Xile amb un 54% dels vots


Amb el govern de Piñera, un empresari amb un historial de pràctiques èticament qüestionables, es reforçaran les polítiques neoliberals que s’han anat consolidant des de la dictadura sota l’empara de la socialdemocràcia –primer de la mà de la Concertación i després de la Nueva Mayoría. Unes polítiques que la coalició progressista ha intentat revertir durant l’últim mandat de Michelle Bachelet per respondre a les principals demandes que des de feia anys reclamava la ciutadania, com el dret a l’educació, una de les batalles més importants dels moviments socials al país sud-americà.

La victòria de la dreta confirma la descomposició del bloc oficialista hereu de la transició. Una ruptura que s’havia anat gestant feia mesos, des que el conglomerat va decidir, per primer cop en 27 anys, que els demòcrata-cristians concorrerien als comicis per separat, amb una candidatura presidencial pròpia.
 

L'oposició, entre el Parlament i el carrer

El retorn de Piñera a La Moneda –ja va presidir el país entre 2010 i 2014–, comporta el que ell mateix ha batejat com la “segona transició”, una espècie de projecte a llarg termini, pensat per a vuit o dotze anys, amb el que pretén encetar “una nova etapa de desenvolupament”. Entre les seves propostes destaquen augmentar els nivells de creixement a través de la inversió privada, crear 600.000 llocs de treball, enfortir les polítiques de seguretat i reformar el Codi Penal.

Una altra interpretació del concepte encunyat pel president electe té a veure amb la denominada “política dels consensos”, és a dir, fomentar les aliances estratègiques amb potencials socis que li permetin tirar endavant les seves propostes.

 El Frente Amplio es convertirà en una peça fonamental de l’oposició més dura al piñerisme


La primera volta electoral va deixar un parlament sense majories consolidades i dividit, per primera vegada, en tres blocs. Més enllà de les coalicions tradicionals, el Frente Amplio se situa com a força de l’esquerra emergent amb una vintena de diputats -d’un total de 155-, que en més d’una ocasió seran clau per frenar les propostes del nou govern.

Sense el suport del progressisme més moderat, Piñera ho tindrà difícil per imposar la seva agenda i consolidar un projecte a llarg termini. Per això, ja en la compareixença posterior a la seva proclamació com a guanyador, l’empresari va deixar entreveure les seves intencions: “Proposaré a totes les forces polítiques grans acords per afrontar i resoldre els grans problemes que pateixen tants xilens”.

El Frente Amplio se situa com a força de l’esquerra emergent amb una vintena de diputats -d’un total de 155-, que en més d’una ocasió seran clau per frenar les propostes del nou govern

Les qüestions en les que els consensos seran més complicats d’obtenir seran, sens dubte, aquelles vinculades a l’anomenada “agenda valòrica”, que recull projectes encara avui en tràmit i que quedaran en paper mullat si no s’aproven en els propers dos mesos. Dins hi ha propostes com el matrimoni igualitari, la filiació i adopció homoparental o el canvi d’identitat de gènere.

Un punt a part mereix el projecte de despenalització de l’avortament en tres supòsits (inviabilitat fetal, risc per a la mare i violació), que va aprovar-se fa tot just quatre mesos, després d’una llarga lluita del moviment feminista. Tot i que el futur president no ha manifestat cap intenció de revertir la llei, sí que s’ha mostrat com un “defensor de la vida” i ha assegurat que “introduirà millores” a la norma.

En aquest context, el Frente Amplio es convertirà en una peça fonamental de l’oposició més dura al piñerisme que, davant d’un nou escenari hostil, es veurà obligat a no abandonar la seva gran trinxera: el carrer i les mobilitzacions. Des d’allà, haurà d’ampliar les bases i consolidar-se com a força política de l’esquerra, aprofitant que la socialdemocràcia xilena està en hores baixes, debilitada i orfe de lideratges. 
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades