El PDECAT, ERC i el dret a contaminar (pagant)

L'autor denuncia la manca de debat públic sobre l'impacte de l'energia nuclear i la introducció d'un nou impost que naturalitza l'emissió de partícules radioactives malgrat el risc per a la salut de la població que comporten
Miguel Muñiz 01/02/2017

Escric aquestes línies quan pocs dies perquè s'aprovin els pressupostos 2017 de la Generalitat, segons una llei que al setè capítol conté un «impost» que significa la legalització de les radiacions quotidianes dels reactors nuclear i, amb elles, els impactes que provoquen sobre la salut. Malgrat les aparences, aquesta mesura no només afecta les persones que vivim a Catalunya sinò que també obre un perillós camí que poden seguir altres comunitats autònomes amb centrals nuclears.

El govern del PDECAT-ERC va presentar l'«impost» com un tema més dins d'un conjunt de la Llei, res d'especial. I així hauria quedat si no fos perquè el Moviment Ibèric Antinuclear a Catalunya (MIA) va fer denúncies del que hi havia rere la terminologia política a l’ús. Ecologistes en Acció de Catalunya (EeAC), per la seva part, va fer públic un comunicat que demanava lligar l'«impost» a la reivindicació d’un calendari de tancament de les centrals nuclears, i el ressò què això va provocar a la premsa va fer reaccionar l'entorn del govern. Van començar a arribar missatges que combinaven la burla amb acusacions diverses.

Aquesta mesura no només afecta les persones que vivim a Catalunya també estableix un precedent que poden seguir altres comunitats autònomes amb centrals nuclears

La resposta més activa es va iniciar amb la circulació un manifest que assenyalava les implicacions ecològiques, socials i per a la salut del tal «impost». Aquesta iniciativa, impulsada pel MIA, en dues setmanes va aplegar 525 adhesions. El govern no la podia obviar, no tant pel creixement dels suports, sinò també que el manifest sigui recolzat per diverses persones de prestigi en l'àmbit de la cultura, la ciència i la sanitat. Així que han començat a circular missatges adreçats a membres del MIA, a representants i afiliats de forces polítiques, i també a una part de les persones que van donar suport al manifest. Missatges que intenten desqualificar allò que el manifest denuncia.

Es tracta d'un procediment legítim però molt brut: les persones que donen suport al govern, i el propi govern, tenen tot el dret a defensar les seves polítiques davant la societat. Ara bé, un tema de la gravetat d’aquest, que afecta la salut de tota la població, mereix un debat públic amb participació de les persones promotores del manifest, i de les que ho han recolzat i volen explicar els seus motius. I de motius n’hi han molts, malgrat el redactat d’un document d'aquest tipus ha de ser forçosament sintètic.

L’impacte sobre la salut de la contaminació radioactiva és un tema en què impera un silenci imposat per la indústria nuclear i els seus seguidors. Però, en comptes de trencar aquest silenci, aprofitant la proposta del govern, els seus defensors han optat per difondre missatges individuals com una mena de «contra manifest».  No és estranya aquesta reticència al debat públic sobre salut, de tots els punts febles de l’ «impost» la qüestió de la salut és la que més destaca.

Fins la redacció del Capítol setè, les emissions radioactives quotidianes d'un reactor nuclear, anomenades «baixes dosis», eren considerades inofensives. Els seus defensors han insistit un cop i un altre en aquest punt, subratjant els estudis contraris a les denúncies d’una part dels professionals de la salut que aixecaven l'alerta. El més recent d’aquests informes va ser redactat l'any 2009 per realitzat l'Institut de Salut Carlos III. L'estudi, realitzat sota la supervisió d'una comissió on hi havia un representant de la Generalitat (pàgina 217), dictaminava que no hi havia relació entre les centrals nuclears i la salut de la població.

No és estranya aquesta reticència al debat públic sobre salut, de tots els punts febles de l’«impost» la qüestió de la salut és la que més destaca

Malgrat aquest afirmació, l'«impost» grava el que anomenen a l'esmentat capítol setè un «risc» per a la salut per les emissions radioactives de les centrals nuclears. La pregunta és immediata: en quins estudis es basen el govern i els seus partidaris per declarar l'existència d'aquest perill i la necessitat recaudatòria? En cap ni un. Però, si assumint el redactat, accepten l'existència d'un «risc», quines són les mesures sanitàries que estan dispostats a aplicar-ne per quantificar-ho, delimitar-ho o afrontar-ho? Cap ni una.

Davant l'opció d'obrir un debat públic -en la línea plantejada pel moviment ecologista i els sectors professionals de la salut- o desplegar els mecanismes institucionals de què el govern i el Parlament disposen per qüestionar la continuïtat dels reactors nuclears, el govern del PDECAT-ERC ha decidit assumir l'impacte sobre la salut - del conjunt de la població- i començar a cobrar per ell fent servir la informació que subministra el Consell de Seguretat Nuclear (CSN).

Tan sols la legitimació que aquest «impost» atorga als impactes socials i sobre la salut mereixeria un debat públic en sí mateix. El moviment ecologista fa temps que enraona sobre els límits polítics de la famosa expressió «qui contamina paga» que es transforma en un «com que pago, tinc dret a contaminar». Com a mostra un botó, d'una persona relacionada amb el món jurídic que no participa al moviment ecologista, Jordi Fontquerni en la seva anàlisi sobre la fiscalitat ambiental explica: El principi “qui contamina paga” que s'ha vingut considerat com el principi bàsic de la tributació mediambiental, no ha produït els beneficis socials que s’esperava del mateix, ja que en l’actualitat cal superar el contingut i finalitat d’aquest principi, en el sentit de reduir la seva aplicació a l’agent contaminador com si es tractés d’una sanció administrativa, o bé, com si es tractés d’obtenir una llicència per poder contaminar, que és el que en realitat ha passat en nombroses ocasions, produeix sempre efectes contradictoris, ja que el agent contaminador, o susceptible de contaminar pot arribar a pensar que si paga pot contaminar, de manera que la protecció al medi ambient és pràcticament nul·la

Tanmateix, no hi ha interès al govern a debatre sobre això, només es vol cobrar.


Argumentacions abstractes vs riscos concrets

Qualsevol persona que hagi fet seguiment del que representa l’energia nuclear estarà familiaritzada amb qüestions com residus que seran perillosos durant centenars de milers d’anys, fuites de radiació, avaries continuades, accidents que poden esdevenir catàstrofes irreversibles, malalties associades, riscos creixents de seguretat, corrupció, i una pressió continuada per mantenir funcionant els reactors durant 60 anys. Un allargament que, per cert, es veu amb bons ulls des de les forces que formen el govern1. Excepte sobre aquest darrer punt, acuradament amagat, l'evidència informativa sobre els fenomens anteriors és aclaparadora i ampliament coneguda.

Si accepten l'existència d'un «risc», quines són les mesures sanitàries que estan dispostats a aplicar-ne per quantificar-ho, delimitar-ho o afrontar-ho? Cap ni una

Malgrat que estem davant problemes polítics que han de ser confrontats políticament, la resposta governamental es refugia en una lògica abstracta de principis econòmics generals i en divorcia la llei i el seu trallat a la realitat. És comprensible, són qüestions desgradables, però aquesta actitud evidencia que la prioritat no són els interessos de la societat. Pel govern, és més còmode defugir de la vinculació entre un "impost sobre el risc mediambiental de la producció, manipulació i transport, custòdia i emissió d’elements radiotòxics que grava l'impost i l'allargament a 60 anys dels reactors nuclears.

Invocant dogmes abstractes al voltant de «costos» i «beneficis», el govern obvia les dades existents sobre subvencions manifestes i encobertes de la indústria nuclear. En comptes de situar-se en el debat econòmic sobre les anomenades «externalitats», i els posicionaments dels economistes crítics, és més còmode apel·lar a la bondat dels mecanismes de funcionament del «mercat»; en comptes de constatar les negociacions i el paper de les forces polítiques i empresarials que determinen la formació de preus, és preferible distreure amb el funcionament del dia a dia del «mercat elèctric» i la comptabilitat de les empreses elèctriques.

És millor mencionar la lògica abstracta que explicar la relació entre l’ «impost», les fuites de radiació i la salut; és millor refugiar-se sota la protecció d’un CSN tan idealitzat com irreal, que enfrontar el descontrol que es denuncia dia rere dia; és millor parlar d’abstractes «gravàmens d’externalitats negatives» en comptes de fer un càlcul senzill sobre el compte de beneficis de les elèctriques. De tots els aspectes que fan referència a la realitat existeix una aclaparadora evidència mediàtica degudament documentada.

Amb tanta apel·lació a la lògica els defensors del govern PDECAT-ERC fan la seva particular contribució a una qüestió que està avui al centre del debat sobre la crisi ecològica, i molt vinculada amb l’energia atòmica: que el somni de la raó produeix monstres.

Estem davant problemes polítics que han de ser confrontats políticament, peró la resposta governamental es refugia en principis econòmics generals i divorcia la llei i el seu trallat a la realitat

Per justificar l'«impost» s'invoca la llei, i la realitat s'assimila a la llei. Resulta curiós que els defensors d'un govern format per grups polítics que en la seva activitat informativa fan referències continuades a la distància entre la llei i el que ells consideren que és Catalunya, mostrin en aquest punt una fidelitat tan absoluta a la llei. Però es tracta de nuclears i de diners. Coses amb què no s'hi pot jugar.

Malgrat la difusió privada del «contra-manifest», els suports al manifest continuen augmentant, ridiculitzar a les entitats promotores i a les persones que han donat suport fent burla d'ells amb una falsa analogia «anticapitalista» per tal d'evitar un debat seriós, no és quelcom que busqui acabar amb els impactes que representen les emissions radioactives per a la salut de les persones, és més aviat el producte d'un tipus de cultura política que en democràcia hauria d'estar superada.


*Miguel Muñiz Gutiérrez és membre de Tanquem Les Nuclears i del Moviment Ibèric Antinuclear a Catalunya. Manté la pàgina de divulgació energètica www.sirenovablesnuclearno.org


___________________________________________

1 Veure l'informe número 9 del Consell Assessor de la Transició Nacional (CATN), que, en la seva pàgina 109, planteja que el funcionament de les centrals atòmiques de Catalunya s'allargui a 60 anys. Posteriorment el “Document de bases per a constituir un Pacte Nacional per a la transició energètica” estableix el paper del CATN 9: “El nou model de governança del sistema energètic català s’ha d’establir en el marc d’aquest conjunt de lleis bàsiques, tenint en compte les propostes desenvolupades a l’informe no 9 (“L’abastament d’aigua i d’energia”) del Llibre blanc de la Transició Nacional de Catalunya, realitzat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional. ” (pàg.22)

Mostra'l en portada

Notícies relacionades