Perdre la innocència a les portes del Parlament de Catalunya

El 30 de gener havia de ser la jornada de recuperació de les institucions suspeses pel 155, però va esdevenir un dia de resistència al voltant de la cambra parlamentària on no es va celebrar el ple que havia d'investir Carles Puigdemont
Aquest 30 de gener moltes manifestants van perdre la innocència: respecte a una part de la classe política, però també respecte a la forma d'actuació de la policia catalana
Victor Serri
Jesús Rodríguez 31/01/2018

Tercera celebració interruptus de la República en tres mesos i escaig. L'ANC i Òmnium Cultural havien cridat a manifestar-se massivament al voltant del parc de la Ciutadella, els Comitès en Defensa de la República (CDR) d'arreu del territori havien acordat la defensa física de les institucions republicanes recuperades després d'un hipotètic ple d'investidura, telemàtic o presencial. Però a primera hora del matí el guió va canviar sobtadament. Roger Torrent, president del Parlament, anunciava l'ajornament del ple "per donar garanties" d'un desenllaç efectiu. S'entenia entre línies que a banda de la investidura simbòlica de Puigdemont es posés sobre la taula un full de ruta amb executiu i programa de govern. Tot i l'estupefacció inicial, i a diferència del que havia passat en altres ocasions, les convocants no van posar fre a les mobilitzacions. Marxes a peu des de diferents punts de la ciutat de Barcelona; autocars noliejats des de les Terres de l'Ebre, Tarragona, Girona o Lleida; accions de protesta dels CDR... tot seguia dempeus amb punt de trobada a quarts de tres a la plaça de Sant Jaume i mitja hora més tard al perímetre d'un parc de la Ciutadella tancat i barrat per la policia catalana. En paral·lel a una misèrrima mobilització espanyolista que aplegava una vintena de manifestants, milers de persones cridaven "unitat, unitat" o "no esteu sols", mentre mostraven màscares amb la imatge de Carles Puigdemont. El carrer tornava a prendre la paraula. Malgrat l'existència d'un fals missatge que corria per Whatsapp i Telegram que augurava un ple parlamentari convocat in extremis a la tarda, les informacions que arribaven de l'interior de l'hemicicle feien trepitjar de peus a terra. La majoria de diputats d'ERC, JxC i PSC abandonaven les dependències parlamentàries. El grup parlamentari de la CUP optava per seure en solitari en els escons de l'hemicicle, però d'això només en va quedar la foto. Tot seguit les cupaires van sortir caminant per l'avinguda Marquès d'Argentera i l'entorn del Mercat del Born mentre rebien una forta ovació de la gent concentrada a l'exterior –mig perplexa, mig resignada.


Altaveu en mà, cadenat trencat

"I ara què fem? On anem?", s'escoltava una vegada i una altra entre les concentrades. Certa desorientació però ganes de passar a l'acció. De cop i volta un noi molt jove agafa la iniciativa i davant les tanques que barraven el pas al passeig de Picasso –mitjançant un altaveu– envia un missatge clar a la gentada: "tothom cap amunt, cap a les portes del passeig de Lluís Companys". Acceleràvem el pas i vèiem dos joves enfilats a les reixes del parc, centenars els van seguir. Sense previ avís, després d'una lleugera empenta, es va trencar el cadenat i s'obrien les portes. La cridòria es va convertir en festiva. "Entrem al parc, tothom a dins", alertava una noia visiblement emocionada i amb els braços alçats. La parella de mossos que custodiaven l'accés no s'ho acabaven de creure. Premien el botó de l'emissora portàtil de ràdio que els comunicava amb els seus superiors per enviar el missatge d'alerta, però la massiva entrada de gent es va fer impossible d'aturar. Des de l'altre extrem del parc arribaven agents a gran velocitat, sense una estratègia clara. Com aturar centenars i centenars de persones que avançaven determinades pel passeig dels Til·lers? Inviable. Una desena d'antiavalots van aconseguir fer un petit cordó per provar de frenar un dels grups que ja era dos-cents metres més enllà de la porta principal –avançaven fent brandar dues estelades, una amb triangle groc i l'altra blau, mentre cridaven "ni un pas enrere, ni un pas enrere"– però d'altres blocs de manifestants els superaven per dreta i esquerra i s'endinsaven parc endins. Les furgonetes policials encenien llums i sirenes, tot frenant i accelerant damunt la superfície sorrenca del passeig. Tot molt estètic. Finalment algun comandament va donar l'ordre de replegar-se fins a les tanques de l'edifici del Parlament. L'ocupació completa del parc s'havia consumat per part de les manifestants.


Els Mossos també colpegen

A les portes de l'hemicicle es va aturar l'avenç. Es van desplegar pancartes i molts joves es van enfilar als arbres del perímetre frontal de l'edifici. Allí els Mossos s'atrinxeraven amb un doble cordó i demanaven reforços. Els missatges principals de l'acció, però, van quedar prou clars: "els carrers seran sempre nostres" i "1 d'octubre ni oblit ni perdó". La tensió a partir d'aleshores es va traslladar als accessos del parc de la Ciutadella. El principal objectiu tàctic de la policia era impedir que entressin més persones al recinte i, per això, van desplegar dues unitats de la Brigada Mòbil a les reixes septentrionals. La unitat 3 bloquejava l'entrada a dues de les portes, una decisió que va fer escalar el conflicte. Gent a dins que volia sortir i gent a fora que volia entrar. Els cordons van ser clarament de cara a la galeria –una càmera de La Sexta ho emet en directe–. Vam comprovar com al llarg dels 200 metres de reixa, entre porta i porta, les manifestants s'enfilaven i saltaven sense cap impediment. Adonant-se del tap que provocaven i la crispació creixent, els Mossos permetien sortir del parc en comptagotes, però no entrar-hi. La gentada que es mantenia a l'exterior feia preveure que tot plegat seria insostenible.

Un noi mirava als ulls d'un comandament dels antiavalots i li reblava: "el teu superior es diu Quim Forn i està a la presó, no teniu vergonya"

D'un insult es va passar a una empenta i d'aquí a una allau humana que va escombrar literalment el dispositiu policial. Desenes de senyores d'avançada edat s'ho miraven des de fora i comentaven: "no crec que ens peguin, són mossos". Un noi mirava als ulls d'un comandament dels antiavalots i li reblava: "el teu superior es diu Quim Forn i està a la presó, no teniu vergonya". De fons se sentia la tonada: "no us mereixeu la senyera que porteu". De cop i volta un dels agents perdia la gorra i els nervis, desenfundava la porra i començava a repartir, altres tres l'imitaven. Amb contundència, sense miraments. Alguns cops els dirigien a la part superior del cos, la gent s'havia de protegir el cap. L'escridassada era eixordadora i els antiavalots van quedar envoltats. El sergent que comandava la unitat cridava als agents: "no pegueu, no pegueu", i els va fer desar l'arma. D'altres antiavalots intentaven detenir un noi, el van tirar a terra, li retorçaven el braç. "Deixeu-lo anar, deixeu-lo anar", cridava fins a l'afonia una noia que era testimoni impotent de l'escena. El van identificar i el van deixar en llibertat. Cinc minuts més tard arribava una ambulància i atenia les tres persones ferides de major consideració: traumatisme al cap, fractura de clavícula i lesió al genoll. Els facultatius atenien una dona estesa a terra, mentre un jove assenyalava els mossos d'esquadra i deia: "això és la nostra policia, ho veieu?". Segons una nota del Departament d'Interior una desena d'agents també van resultar contusionats. La mateixa successió de fets –crits, empentes, allau humana i càrrega– es repetia com a mínim en altres tres ocasions –en el marge temporal d'una hora– a les portes d'accés al parc situades al passeig de Pujades. El desenllaç, però, era el mateix en tots els casos: el dispositiu policial quedava superat, els agents reculaven i les portes quedaven de nou obertes. Es va fer de nit i tothom –manifestants i policia– concentrava efectius davant l'hemicicle.


'Desacampen' per decisió d'assemblea

A partir de les set de la tarda i amb els ànims calents per la tensió viscuda als accessos, les manifestants centraven esforços en la logística de l'acampada. Diversos CDR de les comarques gironines apostaven per plantar les tendes i resistir, d'altres no ho veien tan clar. D'entrada s'hi instal·laven sis iglús i una canadenca. Des de l'exterior els feien arribar bosses plenes de menjar. Van fer assemblea, van crear grups de treball, van demanar suport per les xarxes, i finalment van acabar fent un sondeig a mà alçada: 62 optaven per marxar i 59 apostaven per passar-hi la nit. La moral col·lectiva va quedar parcialment tocada quan va arribar la informació de dues persones detingudes que eren a la comissaria de Travessera de les Corts –van quedar en llibertat a mitjanit– i dels controls i identificacions que tenien lloc a tocar de l'Estació de França. No hi ha quòrum. La unitat de mediació dels Mossos d'Esquadra es va comprometre al fet que si sortien totes en grup, no hi hauria identificacions. I així ho van fer. Eren quarts d'onze i en aquell moment abandonaven la cambra parlamentària tres diputats de Ciutadans, encapçalats per Jean Castel. Malgrat que haurien pogut pujar als vehicles oficials davant mateix de l'hemicicle, optaven per caminar 300 metres sota l'escridassada, envoltats per càmeres de televisió i guardaespatlles.

El desenllaç, però, era el mateix en tots els casos: el dispositiu policial quedava superat, els agents reculaven i les portes quedaven de nou obertes. Es va fer de nit i tothom –manifestants i policia– concentrava efectius davant l'hemicicle / Victor Serri



Uns minuts més tard sortien del parc les manifestants republicanes. "Ara marxem però tornarem", "Els carrers seran sempre nostres", mentre s'encaminaven a la porta lateral que dóna a l'Estació de França. Els donaven la benvinguda un centenar de persones, prèviament expulsades del recinte, i per cloure la jornada de resistència cantaven Els Segadors. "Només ha estat un assaig, pensem-ho d'aquesta manera, la lluita serà molt llarga", concloïa un fuster de Sant Feliu de Guíxols que havia passat hores davant l'hemicicle, s'emocionava mentre m'ho explicava. Aquest 30 de gener moltes manifestants van perdre la innocència: respecte a una part de la classe política, però també respecte a la forma d'actuació de la policia catalana.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades