Perquè les festes també són nostres!

Arran de les agressions masclistes que es produeixen cada any als Sanfermines de Pamplona, l'autora reflexiona sobre els avenços socials i polítics per combatre-les, així com sobre tot el que queda per fer
Gari Garaialde / Bostok Photo
Alicia Pano 20/07/2017

S'està parlant molt de les agressions sexistes als Sanfermines, una de les festes més multitudinàries i de major projecció internacional, i la veritat és que cap altre any se n'ha parlat tant com aquest. Deixant de banda el tractament sensacionalista, morbós i descafeïnat que molts mitjans han fet d'aquest tema, que donaria per a una altra anàlisi, moltes ens n'alegrem. Ens alegrem de què la societat en general estigui donant un lloc prioritari a les agressions masclistes en els espais de festa, perquè això vol dir que és una cosa que preocupa. No és que ara hi hagi més agressions que abans, la diferència resideix en què abans aquestes agressions quedaven en el terreny personal, anecdòtic, les dones ens les callàvem i era, per tant, un tipus de violència normalitzada i invisibilitzada, és més, encara avui en dia arrosseguem part d'aquest llast.

No és que ara hi hagi més agressions que abans, la diferència resideix en què abans aquestes agressions quedaven en el terreny personal, anecdòtic, les dones ens les callàvem

Però des de fa alguns anys de forma massiva, no només parlem d'això, sinó que ho denunciem. Estem començant a treure les agressions masclistes de l'àmbit del que és personal i normalitzat per posar-les a l'àmbit de la política, com un problema social de primer ordre, posant en pràctica aquella vella màxima del feminisme que segueix tenint tot el sentit avui de "allò personal és polític", perquè efectivament, que a tu, dona, et toquin el cul en una festa no és casual, no és anecdòtic, ni mala sort, té a veure amb un sistema masclista que educa els cossos diagnosticats com a homes en l'ús de la força i en la convicció que poden disposar del cos de les dones al seu capritx, i als cossos diagnosticats com a dones en la passivitat i en la idea de ser usats, expropiant-los de la capacitat de defensar-se i minimitzant les agressions sota el paraigua de la normalitat. I això, amigues, és el sistema patriarcal en estat pur.

Que avui hàgim arribat al punt en què la societat, en general, mostri el seu rebuig a les agressions masclistes que succeeixen durant festes, i les institucions públiques, en particular, adoptin una política de tolerància zero davant aquestes agressions masclistes, és fruit tant d'una política institucional valenta (fa anys seria impensable una campanya com l'actual per la manca absoluta d'interès de la classe política) com de l'enorme treball tant de denúncia, com de sensibilització i d'atenció que durant anys porta realitzant del moviment feminista de Pamplona, i que mai va tenir suport institucional, en uns anys foscos en què les institucions navarreses feien les sordes a aquestes reivindicacions perquè el més important era la festa i la imatge que es projectava de la ciutat per sobre de la seguretat de les dones.

Des de fa tres anys a Pamplona es dóna prioritat i visibilitat a les violències masclistes que patim els cossos llegits com dones en els espais festius

Des de fa tres anys a Pamplona es dóna prioritat i visibilitat a les violències masclistes que patim els cossos llegits com dones en els espais festius, considerant-ho com un problema social greu que tenim l'obligació d'abordar, prova d'això és que ja per tercer any consecutiu es desplega un gran dispositiu de prevenció, atenció i seguiment, a més d'informació i denúncia, de les agressions masclistes durant les festes de Sant Fermí.

Com a part d'aquesta campanya, es posa un punt d'informació al mig de la festa per sensibilitzar al voltant de les agressions sexistes (què és violència sexista, pautes per a identificar-la, què fer en cas de veure una agressió i què fer en cas de patir una agressió) i informar dels recursos que hi ha habilitats per atendre aquest tipus de violències.

Moltes persones han criticat l'atenció dels mitjans cap a aquesta campanya i les agressions masclistes, al·legant que parlar-ne taca el bon nom de les festes

Moltes persones han criticat l'atenció dels mitjans cap a aquesta campanya i les agressions masclistes, al·legant que sembla que els Sanfermines són només agressions i que parlar-ne taca el bon nom de les festes. Que als Sanfermines hi ha més agressions i l'ambient es torna més hostil per a les dones que la resta de l'any és una evidència que qualsevol dona amb una mica de sentit crític pot constatar passejant-se per la ciutat el dia sis. Tot i que la ciutat no es torna més hostil només per a les dones, els mariques, les bolleres, les persones trans, i els cossos dissidents, tenen més números de patir una agressió durant aquests dies. Parlar d'això no enfosqueix ni taca res. Dir el contrari seria com dir que parlar de les persones ferides al encierro taca el nom de les festes. Igual que en aquest cas no ho fa (a ningú se li ocorreria dir-ho), en el cas de les agressions a les dones o altres identitats tampoc. Voler tapar les agressions a les dones amb la grandesa de les festes és minimitzar el problema i mirar cap a un altre costat. I d'alguna manera, col·laborar perquè tot segueixi igual.

A més, les agressions que es donen als Sanfermines no són ni més ni menys que les que hi pugui haver a qualsevol altra aglomeració festiva, el problema no són els Sanfermines sinó el masclisme de la societat. La diferència és que en altres llocs es tapa i aquí es denuncien, i denunciar vol dir que posem les agressions i els agressors en el punt de mira.

Encara hi ha molta gent que identifica la violència sexista o masclista amb la violació i amb les agressions greus, quedant fora del terme l'anomenada violència sexista "de baixa intensitat"

Perquè tot això comenci a canviar, cal identificar de què parlem quan parlem de violència sexista, encara hi ha molta gent, dones i homes, que identifiquen la violència sexista o masclista amb la violació i amb les agressions greus, quedant fora del terme l'anomenada violència sexista "de baixa intensitat" com el que és: una part de la violència masclista que té per objectiu intimidar, assetjar, abusar o humiliar les dones.

Treballant al punt d'informació contra les agressions sexistes, he pogut constatar la sorpresa de moltes/s adolescents i adultes/s en enumerar una dotzena d'agressions i actituds d'assetjament masclistes. En un parell d'ocasions, a diversos nois se'ls va canviar la cara en escoltar-les i reconèixer-se en elles, com per exemple (i no m'invento res): que et llepin la cara, que t'acorralin per besar-te, que un noi faci broma amb violar-te encara que no ho faci, que t'envoltin entre quinze nois per piropejar-te, que et toquin la panxa per sota de la samarreta, que vulguis anar al lavabo d'un bar i et facin un passadís estret entre una colla de nois i et toquin al passar, que et tanquin en un lavabo, que et facin propostes sexuals sense venir al cas, que et facin fotos a les tetes sense el teu permís, que insisteixin amb el flirteig davant d'una negativa, que tenint tot el lloc lliure en un bar un home estigui ballant enganxat a tu, buscant el frec amb el moviment, que et freguin el paquet, que un noi estigui donant-me la tabarra mitja nit i que, a més, m'estigui agafant de la cintura i tocant-me, que et diguin "xoxet", "culet" "et faria això" o "estàs per allò altre" ... la casuística és infinita i podríem estar-nos-hi fins demà. Totes són situacions d'assetjament o agressió masclista que no sempre identifiquem com a tal, però que hem de començar a anomenar com el que són, violències masclistes.

Treballant al punt d'informació contra les agressions sexistes, a diversos nois se'ls va canviar la cara en escoltar i reconèixer-se en les agressions i actituds d'assetjament masclistes

Cal que tota la societat s'impliqui per acabar amb les agressions masclistes, tant les dones com els homes. Ells no només poden tirar un cable, sinó que han de tirar un cable ja que no és un problema de les dones, sinó que és un problema dels homes que patim les dones. I com fer-ho? D'una banda, revisant actituds i cuestionant-se privilegis, de l'altra, parlant amb altres homes, tallant-los "el rotllo" als nois de la colla que agredeixen, assetgen o humilien una noia, no rient-los les gràcies, fent-los un toc d’atenció. Cal que els nois s'impliquin i els parin els peus a altres nois en comptes de passar.

I respecte a les dones, o els cossos llegits com a dones, no m'agradaria difondre ni el discurs de la por, ni un discurs alarmista, ja que totes les dones tenim els recursos suficients per defensar-nos i plantar-li cara a aquestes agressions. Generalment amb una resposta contundent i contundent sol ser suficient per acabar amb elles. Els cursos d'autodefensa feminista són una molt bona eina per començar i buscar un grup o col·lectiu feminista una bona continuïtat. Cal que sortim al carrer sense por, sabedores que som perfectament capaces de respondre, perquè el carrer, la nit i les festes també són nostres, també són de les dones!
 

Alicia Pano és membre del moviment feminista de Pamplona 
 

 

Continguts relacionatsMostra'l en portada

Notícies relacionades