Pistoles Taser: polèmica sobre la nova arma policial

Laia Serra 09/02/2015

Les pistoles Taser són armes paralitzants que poden emprar-se en contacte directe sobre el cos o mitjançant el llançament a una distància de 6-7 metres de dos dards, connectats a l’arma per uns filaments. L’arma realitza una descàrrega de 50.000 volts però de baix amperatge, atacant així el sistema neuromuscular central i causant una contracció incontrolable del teixit i un col·lapse general momentani. La persona acostuma a caure immediatament a terra. La descàrrega dura cinc segons i pot realitzar-se’n diverses de consecutives.

A l’estat espanyol, l’empresa catalana Andreu Soler i Associats, la mateixa que distribueix les escopetes de bales de goma, és la distribuïdora principal d’aquest tipus d’armes. Es desconeix si aquesta empresa ha participat en la primera trobada Taser Technology Summit a Canadà aquest desembre 2014.


La controvèrsia: els riscos que comporten

Els arguments dels fabricants són que les Taser són un substitut eficaç i netament menys lesiu –no letal– que les armes de foc; que són innòcues per a la salut, que tenen un número de sèrie i un registre d’usos únic que en permet investigar els abusos i que tenen un alt poder dissuasori: apuntant un subjecte amb el laser sol ser suficient per a dissuadir-lo de la seva conducta. Sobre els riscos, argumenten que el voltatge de l’arma es redueix a 400 volts quan arriba al cos humà i que nombrosos estudis mèdics revelen la seva innocuïtat per a la salut. Tot i així, fins i tot l’empresa Taser International al 2005 va admetre a The Guardian que l’arma pot arribar a ser letal.


Els organismes de drets humans per la seva banda, alerten del nombre significatiu i creixent de víctimes mortals a pesar del qual no s’han realitzat informes mèdics rigorosos i imparcials sobre els efectes de les Taser tot i haver-hi parers mèdics que alerten del risc de patir atacs de cor. També adverteixen del perill de ser usada de manera abusiva pel fet que és petita, fàcil de manejar i sobretot que no deixa rastres físics sobre el cos i, per tant, és fàcil d’emmascarar-ne la utilització. El Comitè de Nacions Unides contra la Tortura el 2006 va sostenir que el seu ús “causa un sever dolor que constitueix una forma de tortura” recomanant als estats que n’abandonessin l’ús; per la seva banda, el Comitè de Drets Humans del Pacte de Drets Civils i Polítics el 2006 també va recomanar que les Taser només s’utilitzessin en situacions en què estaria justificat l’ús d’armes de foc. Amnistia Internacional va estudiar l’ús de les Taser als Estats Units i Canadà, assenyalant en el seu informe de 2007 un “inquietant historial d’abusos contra els drets humans”, revelant que als Estats Units entre 2001 i 2007 van morir 150 persones sota custòdia policial després d’aplicar-los Taser. L’ús d’aquestes armes sembla realitzar-se massa sovint de manera indeguda. Aquest ús “normalitzat” contradiu previsions internacionals com les de Nacions Unides de 1979 sobre les normes de conducta en l’ús de la força per part dels funcionaris encarregats de complir la Llei o els principis bàsics sobre l’ús de la força i l’ús d’armes de foc per aquests mateixos, de 1990. El cert és que el seu ús no ha substituït ni disminuït l’ús d’armes de foc. L’informe destacava que als Estats Units, 5.000 centres penitenciaris i comissaries de 49 estats tenien Taser. L’exèrcit nord-americà també les ha usat a Iraq. El comerç il·legal d’aquestes armes també és un focus de preocupació i ja s’han donat casos de maltractament dins la llar o envers menors i envers les dones en què s’han usat Taser.


Regulació i postura de les autoritats a l’Estat espanyol

En l'àmbit europeu, la comercialització d’aquestes armes, ha trobat un primer entrebanc per les previsions del Reglament 1236/2005 de 27 de juny de 2005 sobre el comerç de determinats productes que poden usar-se per infligir tortures o maltractaments, que exigeix l’autorització governamental per les importacions de dispositiu d’electroxoc de més de 10.000 volts. Avui dia, l’Estat espanyol encara no ha regulat les sancions per a l’incompliment d’aquesta normativa.  


A l’estat espanyol el Reglament d’Armes (R.D 137/1993, de 29 de gener) prohibeix la lliure venda de defenses elèctriques (a on s’encabeixen les Taser) als particulars pel perill que suposen i les limiten als funcionaris habilitats, d’acord amb unes reglades condicions. La L.O 2/1986, de 13 de març de Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, atribueix la competència exclusiva sobre aquesta matèria a la Guàrdia Civil espanyola que ha d’autoritzar i registrar totes les armes, tot i així, hi ha normativa que regula la matèria policial a escala autonòmica i local, que pel seu generalisme sobre aquest aspecte concret els dóna un ampli marge de maniobra. Aquesta normativa escassa, irregular i ambigua provoca una presència desigual arreu de l’estat.


Amnistia Internacional destacava en el seu informe “Voltios sin Control” de 2007, la manca de col·laboració de diverses administracions en l’aportació de dades sobre la compra i ús de Taser i exposava el desconcert generat per la resposta del 2007 del Ministeri de l’Interior i de diferents Governs Autonòmics segons les quals desconeixien si els diferents cossos policials havien adquirit i usaven Taser. Aquest extrem contrasta amb la realitat que ha anat tenint eco als mitjans de comunicació, com la informació de la compra de Taser per part dels Mossos d’Esquadra o la seva adquisició per l’Ajuntament de Blanes, ambdues al 2007. La manca de dades oficials i de reconeixement de l’ús d’aquestes armes per part de l’autoritat, a banda d’una greu irresponsabilitat, aboca a concloure la manca de control que es realitza sobre les mateixes, la manca de formació especifica que es proporciona als agents i sobretot, la manca d’avenç en la regulació especifica del seu ús.


Recomanacions i crida al debat social

Davant d’aquest panorama, Amnistia Internacional va efectuar un requeriment al Govern Estatal exigint-li el compliment del Reglament europeu 1236/2005, ampliant-lo als Governs de les CC.AA en el sentit de suspendre l’ús de les Taser i de la seva adquisició fins que no es realitzin investigacions rigoroses i independents sobre els seus efectes. Mentre no es faci efectiva aquesta suspensió, A.I demana que l’autoritat investigui l’ús efectiu d’aquestes armes, que s’estableixin directrius comunes per al seu ús; que s’apliquin només com a alternativa a situacions en què es podrien usar armes de foc; que s’ofereixi formació adequada dels agents; que es faci efectiva una puntual rendició de comptes dels casos en què s’usen; que se’n sancionin els seus abusos i la prohibició d’aplicació a les persones especialment vulnerables. Aquestes recomanacions, que avui dia segueixen sense ser efectives.

Més enllà d’aquesta postura, a l’estat espanyol topem amb una realitat molt concreta, com es va evidenciar en el cas de les bales de goma. Fins a la seva prohibició l’abril de 2014, s’havien anat usant contra manifestants, com si es tractés d’“enemics” de l’ordre públic” en comptes de ciutadans exercint el seu dret a la protesta en un context de conflicte social. Les bales de goma van encetar el debat sobre el fet que unes armes tan perilloses s’estaven usant sense cap mena de consens social, amb una regulació del tot insuficient i amb un desconeixement absolut dels efectes lesius de les mateixes per part dels governants que n’havien autoritzat l’ús, a pesar d’haver causat perjudicis irreversibles a diverses persones en un curt lapse de temps.

En aquest escenari, l'única opció possible és la d’incentivar el debat per assolir la prohibició de qualsevol arma significativament lesiva, com les Taser i per exigir que siguin la societat civil i el Parlament els que consensuïn la decisió sobre el  model de policia que desitgem així com les armes que poden usar, i no pas els cossos policials, per decisió seva unilateral com ha succeït fins ara. 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades