Quan assenyalem les causes de la pobresa i els necis de PDeCAT criminalitzen l’okupació

El partit durà demà al Congrés espanyol una proposta de llei per agilitzar els desallotjaments d’habitatges okupats. De nou, defensa de la propietat privada per sobre el dret a un habitatge digne. Forts amb els dèbils i dèbils amb els forts
Albert Garcia
Oriol Sorolla 13/03/2017

Sis milions d’habitatges buits, la majoria propietat d’entitats financeres, a l’Estat espanyol, set mil a la nostra ciutat, Sabadell, a mercè de l’especulació i a l’espera de la recuperació del mercat immobiliari que augmenti el seu valor de canvi per tal de seguir multiplicant els seus beneficis. Més de 500.000 execucions hipotecàries, 159 desnonaments diaris a l’Estat espanyol i més de 30 a Catalunya. Centenars de milers de famílies en la més absoluta exclusió social i expulsades de la seva llar, asfixiades per deutes milionaris irretornables, incapaces de fer front, sense ingressos, a quotes hipotecàries i lloguers abusius. De la bombolla hipotecària a la del lloguer. Gentrificació a les nostres ciutats de nou al servei de l’enriquiment d’una petita elit econòmica mentre es torna a condemnar a la misèria i a l’expulsió dels seus barris i les seves llars les classes populars. I la resistència, no ja instintiva, sinó èticament lògica de milers de persones de fer efectius els seus drets i les seves necessitats materials bàsiques mitjançant l’okupació d’habitatges buits.

I davant d’aquesta situació arriben els fidels guardians de la propietat privada i de l’ordre burgès del PDeCAT i exigeixen una reforma legislativa per agilitzar els processos de desallotjament d’habitatges okupats, propietat de persones físiques, això és petits tenidors, entitats socials, és a dir, col·lectius del tercer sector de l’àmbit de l’habitatge i de l’administració pública. Quines són les trampes i quins són els perills i les perversions que es deriven d’aquesta proposta?

A Sabadell, per exemple, del total d'habitatges okupats, el 87% restant pertanyen a entitats financeres, fons voltors i grans immobiliàries, és a dir a grans tenidors

Doncs en primer lloc que les okupacions que afecten aquesta tipologia d’immobles són una ínfima minoria; a Sabadell, per exemple, del total d’habitatges okupats, aquests només representen un 12%. El 87% restant pertanyen a entitats financeres, fons voltors i grans immobiliàries, és a dir a grans tenidors. En segon lloc, i és sabut que la política de la PAH és okupar i recuperar només els habitatges propietat de grans tenidors i mai de l’administració pública, la responsabilitat de les institucions és garantir que la totalitat del seu ínfim parc públic estigui en condicions d’habitabilitat per a respondre a l’actual situació d’emergència residencial i, per tant, no restin buits i tancats. En tercer lloc, en comptes de mesures coercitives contra les qui menys tenen, l’administració té l’obligació política d’ampliar el parc púbic de lloguer social, expropiant els habitatges buits de grans tenidors i buscant els instruments per tal que els petits propietaris posin els seus habitatges buits al servei de les necessitats de valor d’ús, de la funció social d’aquests habitatges, és a dir, que siguin habitats. I el més important, equiparar okupació amb delinqüència i abordar aquesta realitat des d’un punt de vista punitiu és fomentar el classisme i la xenofòbia. És una criminalització pura i dura de la pobresa. És culpar a qui menys té, sovint poc més que res, d’utilitzar, i ja no diem prendre, immobles buits del que en té milers, degradant-se a mercè de l’especulació i d’una enèsima obtenció de beneficis a costa d’un dret social bàsic.

Les persones i famílies que es veuen obligades a okupar un habitatge són reiterades víctimes de l’exclusió residencial. Són víctimes, en molts casos, d’haver perdut el seu habitatge després de no poder fer front a les quotes hipotecàries, són víctimes de l’impossibilitat d’accés al mercat de lloguer privat i són víctimes de la manca de recursos de l’administració en matèria d’habitatges d’emergència social. L’administració pública, no pot, sota cap concepte, convertir aquestes víctimes en culpables amb polítiques destinades a promoure una enèsima expulsió d’aquestes persones de la seva llar. Sobraria dir-ho, però l’obligació de l’administració és precisament garantir el seu dret permanentment negat a l’habitatge i regularitzar de forma integral, no tan sols legal, al seu actual domicili.

L’administració pública, no pot, sota cap concepte, convertir aquestes víctimes en culpables amb polítiques destinades a promoure una enèsima expulsió d’aquestes persones de la seva llar

PDeCAT esgrimeix que vol lluitar contra les màfies que s’aprofiten de la indefensió total en la que es troben desenes de milers de les nostres veïnes i el que fa és establir mesures coercitives no contra les màfies sinó contra les seves víctimes més vulnerables. S’ha de combatre les màfies que cobren per obrir pisos aprofitant-se i lucrant-se a costa de famílies sense recursos, no a les famílies que es veuen obligades a accedir a un habitatge a través d’aquesta via. Elles són les principals víctimes d’aquestes màfies. I quan parlem de combatre les màfies, també parlem de fomentar l’autoorganització popular arreu per tal d’apoderar i donar eines teòriques i pràctiques a totes aquelles persones en situació d’exclusió severa que són les seves potencials víctimes. Parlem d’estendre la solidaritat de classe i el suport mutu amb campanyes com l’Obra Social de la PAH per garantir l’accés a l’habitatge sense xantatges ni coaccions econòmiques. No obstant, no podem caure en l’error ni en la simplificació d’entendre el fenomen de l’okupació com un producte de l’activitat d’algunes màfies. En la immensa majoria de casos, les famílies que okupen un habitatge ho fan a través dels seus propis mitjans i a causa de la seva pròpia i imperiosa necessitat de tenir un sostre on viure, repetim, després d’haver estat permanentment excloses de l’accés a un habitatge digne.

Per tant, des del PDeCAT farien bé, no de pensar en estratègies per combatre l’okupació, sinó en com regularitzar totes aquelles persones que estan okupant perquè no se’ls ha permès l’accés a cap altra alternativa habitacional. Pensar en estratègies integrals d’inclusió social de lluita contra la pobresa. Combatre als causants i als culpables d’aquesta situació: entitats financeres, grans constructores, promotores, immobiliàries i altres empreses que s’han lucrat amb l’especulació i el benefici que han extret d’un dret social bàsic teòricament garantit com és el de l’habitatge. Combatre a aquells qui, des del seu gran poder econòmic, s’estan enriquint a costa de la misèria de la nostra ciutadania i de les nostres classes populars a través de l’acumulació per despossessió. Combatre a aquests mateixos poders que són qui s’estan negant reiteradament a cedir els seus habitatges buits a les administracions per a que puguin ampliar el seu parc públic d’habitatge de lloguer social. Repensar la manera en què s’han ideat i executat les polítiques en matèria d’habitatge que ens han dut a aquesta situació, en què centenars de milers de persones es troben excloses del seu dret a un habitatge digne.

El pols i la batalla que s’ha de lliurar, no és contra les persones desposseïdes que no tenen més alternativa que la precarietat i la permanent incertesa jurídica d’un habitatge okupat, sinó contra els mateixos poders polítics i econòmics que han (heu) convertit un dret social com l’habitatge, un valor d’ús, en una mercaderia, en un immens valor de canvi ens mans d’uns pocs.

* Article d'opinió d'Oriol Sorolla, militant de la PAHC Sabadell

Mostra'l en portada

Notícies relacionades