"Per què van donar tantes versions si el que calia era dir la veritat?"

Aquest dijous 3 de setembre s'estrena el documental 'A tu què et sembla?', sobre el cas d'Ester Quintana i la problemàtica de les bales de goma. Recuperem l'entrevista a Ester Quintana que vam publicar el juliol passat
Ester Quintana durant la presentació del llibre ‘Veus contra la repressió”
Ariana Nalda
Jesús Rodríguez 01/09/2015

Aquest dijous 3 de setembre s'estrena el documental A tu què et sembla?, sobre el cas d'Ester Quintana i la problemàtica de les bales de goma. El projecte audiovisual, dirigit per Pau Poch i produït per Teresa Manubens, recull el testimoni de la mateixa Ester, però també el de membres de les plataformes Ojo con tu ojo i Stop bales de goma, advocades i periodistes. L'acte de presentació es farà a partir de les vuit del vespre als Cinemes Girona de Barcelona.
 

És per això que avui recuperem l'entrevista a Ester Quintana que vam publicar el juliol passat, just després que les advocades dels antidisturbis imputats en el cas admetessin l'autoria policial de les greus ferides que van causar la pèrdua d'un ull a la veïna de la Verneda.

 

-----------

Ester Quintana és l’última víctima d’una bala de goma a Catalunya. Després que transcendís que l’advocada dels Mossos havia reconegut l’autoria dels fets, parlem amb ella sobre els responsables de la seva situació. Considera que Felip Puig hauria de dimitir, però no creu que les responsabilitats polítiques i policials acabin aquí.

Què diries als polítics que et van qüestionar?

Que siguin responsables –primer de tot– i professionals. Que facin honor a la veritat i que siguin justos. No puc entendre que no coneguessin els detalls del meu cas. No entenc per què van donar tantes versions si el que calia era fer una investigació i dir la veritat. No vull justificacions, el que vull és justícia de veritat.

Felip Puig hauria de dimitir?

No sé si ho hauria de fer o no, però, si aquesta és la fórmula que tenen els polítics per mostrar la seva responsabilitat, doncs que dimiteixi. Més enllà d’això, la seva única responsabilitat passa per dimitir? I les persones que estan per sota d’ell són culpables o no ho són? Passem de l’últim esglaó del policia que estava al carrer fins a Felip Puig? Manel Prat va dimitir i quina responsabilitat ha tingut? Perdre la seva feina? No va ser bo per la seva carrera, però per a mi ha estat pitjor: no tinc feina i no puc buscar-ne perquè encara estem immersos en el procés judicial. Jo he dit la veritat des del principi i encara no m’han cregut. No sé com es pot fer justícia només amb aquesta dimissió.

“No sé si Felip Puig hauria de dimitir o no, però, si aquesta és la fórmula que tenen els polítics per mostrar la seva responsabilitat, doncs que dimiteixi”

Creus que s’arribarà fins al final?

Espero que sí. Si no, de què haurà servit tot l’esforç col·lectiu que hem fet per dirimir responsabilitats? Ens hi hem deixat la pell per arribar fins aquí. Com que s’ha reconegut l’autoria del tret, tornem a sortir als mitjans. Hem d’arribar fins al final. No solament per mi, també per les altres víctimes de les bales de goma i de la violència policial. Que això els serveixi d’ajuda perquè també es faci justícia en els seus casos.

Justícia és que els policies vagin a la presó? Que hi hagi indemnització?

Justícia és una mica de tot, perquè la vida és una mica de tot. Inevitablement, hi haurà d’haver una indemnització i una reparació del dany, que mai no serà justa tenint en compte el que patiré la resta de la meva vida. L’ull ningú no me’l tornarà. Si el judici és que unes persones paguin pel que van fer, vull que el judici faci justícia fins al final. No em fa contenta que unes persones hagin d’anar a la presó. La justícia hauria de ser diferent, amb treballs socials i una reforma veritable de la persona, no amb un càstig. Però, això, jo no ho puc canviar, no és a les meves mans. El judici no només em farà justícia a mi, sinó que farà justícia a moltes altres persones, serà un reconeixement a totes les persones que m’han donat suport i ànims i m’han cregut al llarg d’aquest temps. També m’agradaria que els protocols dels Mossos canviessin: la manera com fan les coses, la seva formació... Tot és millorable i, en aquest camp, hi ha molts aspectes per millorar.

Vas dir que volies ser l’última víctima d’una bala de goma. Estàs satisfeta pel que heu aconseguit?

Sí, estic molt satisfeta de la prohibició de les bales de goma. Gràcies a la feina de moltes persones, s’ha aconseguit que ningú més sigui ferit amb aquesta arma a Catalunya i, de retruc, qüestionar el model policial repressiu que estem patint. Potser a partir d’ara ho faran amb canons d’aigua, però no ho faran amb les bales de goma. I continuarem lluitant per canviar-ho. Les forces de seguretat estan al servei del ciutadà, no per atonyinar-nos. També estic contenta per tot el que estem fent. Hem compartit el que ens ha passat amb moltíssima gent, hem fet xerrades, conferències, audiovisuals i moltes coses més. I, el mes de setembre, estrenarem el documental A tu què et sembla?

Tot plegat t’ha fet replantejar les coses importants de la vida?

Sí, m’ha fet canviar. El procés mèdic, les operacions... Tinc un 69% de discapacitat. Em fa veure la vida d’una altra manera, em fa pensar en el futur. Com estaré quan tingui vuitanta anys? Com veu la repressió i les coses que passen al carrer la meva família? També ha fet que sigui més activista. Tot ha canviat molt. Ja no t’explico les coses més dolentes, com l’insomni. Intento millorar la meva qualitat de vida tan com puc, però hi ha coses que me la minven i hauré de viure així tota la vida. També ha canviat la meva percepció de com funciona el sistema, que no funciona com voldríem: la justícia és molt lenta. Mai no hagués pensat que estaria dinant a casa meva i em veuria al Telenotícies. Això ens ha canviat, a mi i a tot el meu voltant. M’ha tret el privilegi de ser anònima. Tampoc és que no vulgui ser una persona pública, sempre que això ajudi d’altres persones. Ara m’enfronto als Mossos i a la Generalitat. I haver de lluitar contra tots els estaments que hi ha també m’ha canviat.

I coses positives?

Jo sóc molt positiva i m’agrada viure. De tot això, n’he tret els ànims de molta gent; he conegut moltes persones que m’han ajudat i que seran amigues meves de per vida. Si el que m’ha passat a mi pot servir perquè no li passi a ningú més, això ja ho he guanyat. També sento molta alegria per tot el suport que he rebut, que no es pot pagar amb res. No hi ha prou gràcies per pagar-ho.

*Article publicat a la Directa núm. 389. Subscriu-t'hi

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades