“El retorn no és un somni. És un dret i el volem”

Rajab Ghanim, refugiat palestí del 1948, recorda la fugida de la seva família, primer a Gaza i després a Ramal·lah
Tres generacions de la família palestina Ghanim
Aina Valldaura

El 1947 es va aprovar la resolució 181 de la ONU, que recomanava la creació d’un estat jueu, un estat àrab i una zona sota control internacional que comprendria Jerusalem i Betlem. El 14 de maig de 1948, David Ben Gurion proclamava de forma unilateral la creació de l’Estat d’Israel des de Tel Aviv. El resultat? 531 localitats palestines arrasades i l’èxode forçós de 800.000 palestins que vivien a l’actual territori d’Israel. La Nakba, la gran catàstrofe palestina, havia començat.

Rajab Ghanim tenia 13 anys el dia que els grups armats sionistes el van expulsar de casa. Era el 25 de juliol de 1948, dos mesos després de la proclamació de l’estat d’Israel. Nascut a la ciutat d’Al-Loud, on avui s’ubica l’aeroport Ben Gurion de Tel Aviv, el seu poble va aconseguir resistir dos mesos l’ofensiva.

“Els soldats rodejaven la ciutat des de feia mesos i disparaven indiscriminadament” explica. La ciutat d’Al Loud amb una població de 8.000 habitants, la majoria palestines, va oferir batalla. Però aquell juliol les forces armades israelianes van disfressar-se amb uniformes de l’exèrcit àrab i van aconseguir penetrar en la ciutat. “La gent va sortir a oferir-los menjar i beguda… i ells van començar a disparar. Quan ens en vam adonar ja era massa tard”.

Fill d’una família humil recorda la seva infància d’abans la catàstrofe amb nostàlgia. “Abans de la Nakba tenia una vida normal, una vida feliç. Tenia família, amics, veïns, estava a la meva terra…”

Malgrat el pas del temps, en Rajab recorda amb precisió el dia que van haver de fugir. “La meva mare havia preparat 5 pollastres però els israelians van ocupar la casa i ho vam haver de deixar tot tal com estava”. L’escena era esgarrifosa, relata: “fugir o morir eren les opcions”.

Milers de persones van sortir aquell dia de la ciutat formant una marxa. “No sabíem on anàvem, només esperàvem poder tornar aviat a casa nostra. Crèiem que seria qüestió de tres setmanes, poc ens podíem imaginar que tardaríem anys...”

Durant la guerra dels sis dies de 1967, l’exèrcit israelià va llençar una forta ofensiva i va ocupar la Franja de Gaza, Cisjordània, i Jerusalem Oriental així com també la península del Sinaí i els Alts del Golan sirians

“Mentre marxàvem teníem soldats a banda i banda, ens escorcollaven de dalt a baix i ens prenien qualsevol cosa que portàvem. Joies, diners...els hi havíem de donar tot”.

Aquell dia va començar una llarga marxa sense destí pels habitants de Al-Loud i la veïna ciutat d’Ar Ramla. “ Ens vam dirigir a les muntanyes, jo no sabia on anava, només seguia a la gent. Alguns van morir pel camí. No teníem aigua ni menjar. La gent gran es desplomaven com ninots, no els podíem ajudar i els vam deixar en el camí”.

“La primera nit la vam passar a Ni’lin, ciutat ubicada a 17 kilòmetres a l’oest de Ramal·lah on encara avui un festival recorda l’arribada a la ciutat dels milers de refugiats entre maig i juliol de 1948. “La gent ens va oferir menjar i aigua, vam dormir al ras. L’endemà vam seguir fins arribar a Ramal·lah”.

El destí que els esperava a Ramal·lah però no era gaire millor. “No teníem diners, ni feina ni on anar, així que ens vam ubicar aquí. En aquella època això era un camp de conreu. Jeure tot el dia era l’únic que podíem fer. La situació era crítica i la meva família va decidir anar a provar sort a Gaza”

Juntament amb els seus germans i els seus pares en Rajad va fer tot el camí de Ramal·lah a Gaza, 82 kilòmetres a peu, esperant trobar allà un futur millor. “Al camp de refugiats de Bureij vam conèixer un grup d’homes que estaven decidits a fer una expedició per tornar a Al-Louds i recuperar almenys els diners que hi havíem deixat amagats. El meu pare s’hi va unir, era perillós però no podíem fer res més si volíem sobreviure”.

Poc a poc la situació del Rajad i la seva família va anar millorant. Amb els diners que el seu pare havia aconseguit recuperar, van obrir una petita botiga de queviures al camp de refugiats. Tot semblava anar millor fins que la guerra del 1967 va esclatar i amb ella una nova diàspora palestina.

Durant la guerra dels sis dies de 1967, l’exèrcit israelià va llençar una forta ofensiva i va ocupar la Franja de Gaza, Cisjordània, i Jerusalem Oriental així com també la península del Sinaí i els Alts del Golan sirians, donant lloc al que avui es coneix com territoris ocupats.

“Teníem prohibit sortir de casa i amb prou feines teníem res per menjar”. Altra vegada la situació tornava a ser crítica. “Vam decidir tornar a Ramal·lah on teníem uns familiars que ens van ajudar a trobar una casa al camp d'Al ‘Am’ari. De fet era una habitació de 12 metres quadrats sense electricitat ni lavabo... A poc a poc jo mateix vaig construir la casa on avui vivim tota la meva família”.

Esperança, somnis... per en Rajd tot es resumeix al mateix. “Tornar a la meva terra a la meva llar. Allà tot és diferent, l’aire, les taronges, la terra, les cares de la gent...”. Puntualitza: “el retorn no és un somni. És un dret i el volem”.

Malgrat haver rebut invitacions de familiars que viuen a Israel per visitar la seva ciutat natal, en Rajd sempre s’hi ha negat: “ No puc veure la meva terra sota ocupació, m’hi nego. Només la puc veure sota una Palestina lliure” puntualitza. “Potser jo, que ja sóc gran, no ho veuré però els meus fills i els meus nets seguiran lluitant, res pot aturar el poble palestí”.

En Rajd finalment cansat de recordar una història la ferida de la qual encara sagna, afirma: “ens ho han pres tot menys l’esperança i transmetem aquesta història als nostres fills perquè ells mantinguin viva la lluita i no oblidin”. Mentre, mira amb tendresa el seu net de dos anys que sosté en braços. Ell és el futur.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades