Saminak

Crònica vivencial de la jornada històrica de desarmament de l'organització armada basca ETA celebrada dissabte 8 d'abril a Baiona
"Em sento estrany", deia dissabte a Baiona més d'un d'aquells que un dia van perdre la joventut i la innocència batallant els carrers de les ciutats basques
Dani Blanco (Argia)
Nora Miralles 10/04/2017

"Ha envellit cinc anys en tres setmanes", ens fa notar un company periodista quan ens creuem amb Jean-Noël Txetx Etcheverry, només arribar al petit barri dins la part antiga de Baiona que les basques anomenen Baiona Txikia. Es refereix a les tres setmanes que han passat des que Etcheverry, que camina atrafegat cap a la seu de Bizi! –associació ecologista de la qual forma part– anunciés en una entrevista a Le Monde que ETA estaria desarmada el dia 8 d'abril. Ell és, probablement, la cara més coneguda d'aquest procés tan sui generis, sense precedents en la història dels desarmaments. L'home amb qui tothom vol fer-se una foto.

Tres setmanes han passat des que l'activista ecologista 'Txetx' Etcheverry anunciés en una entrevista a Le Monde que ETA estaria desarmada el dia 8 d'abril

Hores abans del Dia D, els carrers de la petita ciutat d'Iparralde (la part nord del País Basc, ubicada en territori de l'Estat francès) mostren una activitat certament fora del normal. "Demà hi ha un partit de rugby important i, a més, són vacances a França i ha vingut molta gent de visita", ens aclareix un comerciant. "I pel desarmament, ja sap, allò d'ETA, que ha vingut gent?", li demanem. "Ah sí, sí, clar. No ho sé, potser sí. Ni ho recordava", ens diu, malgrat que els diversos ponts que travessen el riu que divideix la ciutat són plens de banderoles blanques i blaves, on resa en eusquera i francès "8 d'abril, totes som artesanes de la pau". Si algú, en algun moment, havia pensat que aquest lema era tan sols una manera de fer sentir partícips els milers de persones que s'esperen, unes armilles grogues la faran adonar de la literalitat del seu error.

El dia, històric, comença amb una compareixença de la Comissió Internacional de Verificació, ràpida i sense preguntes. Les coordenades dels 'zulos' han estat entregades per la Comissió a les autoritats franceses a primera hora del matí, confirma Ram Manikkalingam, el seu portaveu. Tothom sap que els observadors i observadores –representants de la societat civil d'Iparralde– són ja de camí a les zones de desarmament.

Jean-Noël 'Txetx' Etcheverry conversa de peu amb altres persones que han pres part del desarmament / Dani Blanco (Argia)



Driblant les quadrilles i famílies que omplen, ara sí, d'inconfusible eusquera els carrers de Baiona Txikia, tot esperant que comencin els actes oficials, arribem al Museu Basc per assistir a la roda de premsa on, per fi, comunicaran amb més detall com es farà una operació de la qual resten encara moltes preguntes sense respondre.

Els minuts passen i, malgrat que Mixel Berhokoirigoin i Michel Tubiana –dos dels artesans de la pau que han exercit de mediadors amb ETA- són ja vora l'escenari, l'acte no comença. La indignació comença a fer-se patent entre la munió de periodistes d'arreu del món desplegada a la sala. Fins al punt que, quan Tubiana, president de la Lliga de Drets Humans francesa, pren el micròfon, els ha de cridar l'atenció perquè l'escoltin. Quan revelen, quasi a boca de canó, les xifres de l'arsenal que entrega ETA –120 armes de foc, tres tones d'explosiu i milers de detonadors i municions, repartides en vuit zulos– es fa un silenci que dura exactament dos segons, abans que tothom comenci a confirmar amb la persona del costat que les xifres que ha sentit són correctes. Minuts més tard, uns crits esverats que vénen de la porta del museu estan a punt d'interrompre la roda de premsa. "Hi ha un acte contra el Front Nacional", diu algú, i ens en despreocupem. Després sabrem que era Cake Minuesa, reporter d'OK Diario, intentant irrompre a la sala sense èxit.

ETA va entregar 120 armes de foc, tres tones d'explosiu i milers de detonadors i municions, que es trobàven emmagatzemats entre vuit zulos ubicats a diversos paratges d'Iparralde

Quan un periodista pregunta a Berhokoirigoin, un sindicalista detingut juntament amb Etcheverry i tres persones més a l'operació de Luhuso de desembre passat, per les 172 observadores que avui fan de voluntàries a les zones de desarmament, la resposta desperta certa intranquil·litat. "Encara estan esperant a les zones designades a què apareguin les autoritats franceses", ens confirma. Són gairebé dos quarts de dotze. Poc després, 200 agents dels artificiers i de la brigada científica de la policia francesa es despleguen a les vuit zones que les voluntàries han guardat amb zel fins a la seva arribada.

Un dels grups de les 172 observadores que voluntàriament van custodiar les zones de desarmament on es trobaven els vuit dipòsits d'arsenal / Dani Blanco (Argia)



Quan es difonen les que esdevindran les imatges del dia, l'alegria es desferma. Grups de persones –moltes d'elles joves–, abillades amb mocadors i 'txapeles' i unes armilles fosforescents, miren a càmera contentes, envoltant cartells on es pot llegir "zona de desarmament". Per l'expressió podrien, perfectament, estar fent torn en un aplec popular, però no: és gent normal, gent visiblement i extremadament normal, custodiant l'arsenal d'un grup armat que els ha cedit la responsabilitat de ser testimonis de l'entrega. "És absolutament genial", es congratula un representant d'EH Bildu al Congrés espanyol. "El bloqueig dels estats espanyol i francès, ha obligat a la societat civil a fer la feina tècnica que havien de fer ells i ho hem sabut fer i, a més, amb alegria. Mira al teu voltant, tothom està alegre, mentre que el ministre de l'Interior semblava enfadat quan ha comparegut. No diuen que han guanyat? Doncs cony, estem més contents nosaltres que ells!", afegeix.

"No diuen que han guanyat? Doncs cony, estem més contents nosaltres que ells!" afirma en referència al ministre de l'Interior un representant d'EH Bildu al Congrés espanyol

Al nostre voltant, la gent seu a terra amb mantes i tovallons, menjant entrepans i truites de patata que han dut de casa, seguint les consignes de l'organització de l'acte, que convidava tothom a dur les provisions necessàries per no haver d'enfrontar els preus prohibitius de Baiona. La imatge s'encabeix, perfectament, en l'ambient casolà que impregna tota la jornada. Davant la solemnitat i l'elitisme d'altres processos, el basc és un autèntic desarmament "de traje".

La pàtina surrealista no treu, però, l'efectivitat del que s'està fent. ETA és ja una organització desarmada (a l'espera que els verificadors confirmin que ho està completament), l'Estat francès ha assumit per fi el lideratge tècnic i institucional que el procés requeria i la presència massiva de representants institucionals, del món de l'activisme, la cultura, els mitjans de comunicació i la pau atorguen, al dia d'avui, un caràcter irreversible i d'una rellevància innegable.

Escenari a la plaça Paul Bert, incapaç d'acollir les més de 20.000 persones que la van desbordar per veure l'acte central de la jornada / Dani Blanco (Argia)

 


La plaça Paul Bert, una de les més grans de la ciutat, es fa petita, incapaç d'acollir les més de 20.000 persones que la desborden, esperant veure pujar a l'escenari de l'acte central als artífexs del desbloqueig d'un procés que feia més de 5 anys que estava estancat. Quan Anaiz Funosas, presidenta de Bake Bidea, una de les associacions que l'han encapçalat, presenta Tubiana i Berhokoirigoin, la multitud es desfà en aplaudiments. Ells han posat la cara a la mediació de la societat civil amb ETA. "Tots i totes heu estat els artesans que han fet possible que avui estiguem aquí. Moltes gràcies", diuen. "A vosaltres, a vosaltres", els crida la plaça.

Una jove critica l'emotivitat que, malgrat tot, li ha mancat a l'acte, a on molta gent esperava que hi participessin les persones que han patit amb més duresa el conflicte, és a dir, les víctimes

Les intervencions se succeeixen entre agraïments, comunicats, crits a favor del retorn de les "preses polítiques" a casa i un vídeo curt que ensenya la feina que han fet les observadores aquest matí, i que és rebut amb una ovació. "Ho hem fet! Ho hem fet!", exclama un assistent que somriu eufòric. Al seu costat, una jove critica l'emotivitat que, malgrat tot, li ha mancat a l'acte, a on molta gent esperava que hi participessin les persones que han patit amb més duresa el conflicte, és a dir, les víctimes. No és l'única absència ressenyable. De sobte s'estén una pregunta pel públic. "I 'Txetx'? On és 'Txetx'?", es qüestiona la concurrència, que vol felicitar a qui ha estat el representant més visible de la pressió social cap a l'Estat francès, que ha convertit Iparralde en la punta de llança del desarmament. Però 'Txetx' és en un racó, dirigint l'acte des de sota l'escenari i cedint tot el protagonisme als seus companys.

Quan l'acte acaba, l'alegria generalitzada es va esvaint, i deixa pas a l'assumpció d'una veritat que moltes encara estan paint. S'ha acabat una era. I pensen en totes les coses que els que ara són petits ja no hauran de viure més: els atemptats, les detencions massives, dormir vestida mentre esperes angoixada que et vinguin a buscar, l'amic de tota la vida del poble que mor en un tiroteig en un control de la policia, la mare de l'amiga que et diu fluixet "ha marxat a la muntanya" quan li preguntes per ella. La guerra. Aquesta realitat ja no serà la seva.

"Em sento estrany", diu més d'un d'aquells que un dia van perdre la joventut i la innocència batallant els carrers de les ciutats basques. "No trist, però si estrany". No saben, però, explicar ben bé què els recorre el cos. "Saminak", diu de sobte una companya, regidora a la població costanera de Zumaia. "Els bascos tenim una paraula per la tristesa dolça: Samina".

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades