SDDR, un món sense botelles ni llaunes llençades?

El País Valencià vol implantar un sistema de retorn d’envasos però la indústria vol aturar-lo
Només al País Valencià es generen set milions d'envasos en un sol dia, dels quals cinc acaben llençats en el medi ambient, en la mar o en abocadors
David Fernández
Pablo Rivas 25/10/2016

Són com qualsevol deïtat, omnipresents. Són als nostres carrers, abandonades pel terra. Les trobes quan t’allunyes de la civilització i camines pel medi natural. Sovint, fins i tot prenen foc al camp. Diuen que a les costes dels pols ja no s’hi veu gel i neu només, també són allà, portades per les marees. Les pots trobar fins i tot a l’estómac d’un catxalot. I si el teu vaixell naufraga en mig de l’oceà Pacífic, és possible que topis amb una illa feta, en gran mesura, d’elles. Són les botelles de plàstic, les llaunes d’alumini... envasos anomenats “d’un sol ús” que compres en el comerç de la cantonada. I són bilions.

Només al País Valencià es generen set milions d'envasos en un sol dia, dels quals cinc, tal com apunta el secretari autonòmic de Medi Ambient i Canvi Climàtic, Julià Álvaro, acaben llençats en el medi ambient, en la mar o en abocadors. Són part dels 484,4 kg de residus sòlids urbans que cada habitant genera cada any a l’Estat espanyol. La Generalitat Valenciana ha decidit actuar i ha anunciat, de manera pionera a l’Estat, la implantació en 2018 d’un sistema de depòsit, devolució i retorn (SDDR), una reivindicació històrica del moviment ecologista que ha fet esclatar les crítiques dels dos monopolis de la gestió d’envasos d’un sol ús, Ecoembes (plàstics, llaunes, brics...) i Ecovidrio (cristall), formats per distribuïdores, embotelladores i fabricants.

Mitjançant el sistema de depòsit, devolució i retorn (SDDR)  la ciutadania paga un cànon per cada envàs d’un sol ús, que se li retorna quan el torna a l’establiment

Què és un SDDR? Es tracta d’una iniciativa per la qual la ciutadania paga un cànon per cada envàs d’un sol ús –en el cas del País Valencià seran 10 cèntims–, quantitat que se li retorna quan el torna a l’establiment. "És l’única manera de solucionar que hagem d’anar netejant tot el que deixem tirat per aquí fora", explica Miquel Roset, director executiu de Retorna, organització que advoca per aquest tipus de sistema, integrada per actors de la indústria del reciclatge, ONG, sindicats i associacions de consumidores. Els envasos retornats són emmagatzemats pels establiments que els venen, que alhora els entreguen a un sistema de recollida que els porta a plantes de comptatge, on es separaran per tipologia per a, més tard, transportar-los a les plantes d’Ecoembes i Ecovidrio, reintegrant-los al circuit actual.

Font: INE i Eurostat


Es tracta d’una iniciativa que funcionarà en paral·lel als dos sistemes integrats de gestió (SIG) actuals –Ecoembes i Ecovidrio–, amb la idea de complementar-los, augmentant les taxes de reciclatge. En concret, la Generalitat Valenciana ha decidit començar amb els envasos d’aigua, suc, cervesa i refrescos en els seus formats llauna, vidre, plàstic i tetrabric, els més consumits als carrers, als quals, en el futur, se’n podran sumar d’altres. Aquest sistema funciona en 40 països i regions del món, en solitari o en paral·lel als SIG, en alguns dels quals hi ha algunes de les taxes de reciclatge més altes del planeta. És el cas d’Alemanya (96,8%), Noruega o Finlàndia (més del 90% en ambdós casos), encara que n'hi ha d’altres, com Bèlgica, amb taxes de reciclatge que no posseeixen un SDDR però sí altres iniciatives, com ara multes als qui no separen de manera adequada.

Guerra de nombres

Però no tot el món està content amb la iniciativa. Juan Quintana, secretari general de la Plataforma Envase y Sociedad (PES), lobby que agrupa Ecoembes i Ecovidrio, a més d’altres agents del sector –que el responsable de Residus d’Ecologistes en Acció, Carlos Arribas, qualifica de “delegació d’Ecoembes” i Roset titlla de “lobby que ha muntat Ecoembes per tindre diverses cares davant de la societat i diversos punts d’atac”–, exposa que “la implantació d’un SDDR en el País Valencià i en l’Estat espanyol no és viable”. Alguns estudis realitzats per societats i universitats, fets amb finançament d’Ecoembes, afirmen que el cost del pressupost de la gestió d’envasos es multiplicaria entre sis i huit vegades per augmentar la taxa de reciclatge entre un 2% i un 3%, dades que “coincideixen amb el que ha passat a Alemanya”, afirma Quintana, país que va implantar un SDDR paral·lel als SIG en 2003.

Una botella flotant al llit del riu Manzanares, a Madrid.  / David Fernández


En aquest punt de la història, donar suport o vilipendiar el SDDR és una guerra de xifres, començant per la mateixa taxa de reciclatge. Segons Ecoembes, en 2015 es van reciclar més d’1,3 milions de tones d’envasos lleugers, de cartró i paper en tot el territori espanyol, aconseguint una taxa del 74,8%. Quan es menciona la xifra a Retorna i a altres col·lectius ecologistes, la rialla s’introdueix en la conversa. “És rotundament fals, i m’encantaria que em posaren una denúncia per dir açò. Cap sistema voluntari de contenidors en el món passa del 40%, i ací a l’Estat espanyol estem al 75%? És una presa de pèl”, diu Roset.


Algú menteix

Per justificar que Ecoembes menteix, Arribas fa un repàs del recorregut d’un envàs i d’on pot acabar, a més de com es comptabilitza. "Ells ingressen uns cèntims, per part dels envasadors, per cada envàs que es posa en el mercat, al que se li posa el punt verd, que és la figura que suposadament garanteix el reciclatge. Però això no garanteix res". En primer lloc, el responsable de Residus fa referència als envasos que acaben llençats als carrers de les ciutats que, en ser recollits pels serveis municipals de neteja, van generalment de manera directa a l’abocador. També hi ha tots els que es perden en el medi natural i marí, “que ningú arreplega ni tracta, però pels que els envasadors han pagat una quantitat a Ecoembes, creada per ells mateixos, per la que haurien de ser reciclats, diners que es queda la mateixa Ecoembes”. A més, hi ha els que, sent depositats en el contenidor groc, s’envien a una planta de tractament. “Eixe envàs, en el millor dels casos, es reciclarà, però en altres, es porta a una incineradora, on es cremarà. En ambdós casos es considera reciclatge”.

Per últim, estan els envasos que no són depositats en els contenidors correctes. “El del contenidor gris, el de 'tot barrejat', que en el millor dels casos va a una planta, però que sol acabar en l’abocador”. Un exemple és la Comunitat de Madrid, on, segons Arribas, “el 25% del fem que es genera va a l’abocador directament, sense passar per cap planta”. Una altra xifra que presenta dubtes sobre les taxes oficials de reciclatge a l’Estat espanyol és l’aportada recentment per l’Oficina Europea d’Estadística (Eurostat). Segons l'Oficina, l’Estat espanyol està a la cua d’Europa i sols recicla el 16% dels seus residus urbans, conformant els envasos entre el 30% i el 35% d’aquest fem urbà. Quintana, per la seua part, no veu incongruències en això i afirma que, des de Retorna, “mesclen les dades”, i que Eurostat parla del total de residus urbans, no sols dels envasos. “La xifra és l’oficial, està auditada, és la que fa servir el ministeri i Comissió Europea com a referència”, conclou.

Segons la Generalitat, una tenda que reculla 150 envasos al dia, pot rebre rebrà uns 2.000 euros a l’any, gràcies als dos dels deu cèntims per unitat que li correspondran

La PES, a més de l’encariment dels costos de gestió, fet que neguen els ecologistes, veu altres inconvenients a la implantació del SDDR, com la inversió que les grans superfícies hauran de realitzar en màquines per a la gestió dels envasos, les molèsties per al consumidor –que haurà de tornar-los als comerços sense que estiguen deteriorats– i les tasques que realitzarà el xicotet comerç, que haurà d’habilitar espai a les tendes i gestionar la devolució. Des de la Generalitat i els sectors a favor del SDDR contraargumenten que la inversió en màquines es veurà amortitzada en poc de temps i que el xicotet comerç traurà benefici pel depòsit i la gestió d’envasos, ja que es quedarà amb dos dels deu cèntims ingressats per unitat. Segons la Generalitat, una tenda que reculla 150 envasos al dia, rebrà entre 1.500 i 2.000 euros a l’any, xifra que ascendeix a entre cinc i sis milions per a una gran superfície que aconseguisca recollir 3.000 al dia.


Llocs de treball

La guerra de les xifres també arriba al plànol laboral. Mentre que l’Executiu autonòmic parla de la creació de 1.400 llocs de treball, Quintana afirma que “és un tema amb el qual es fa molta demagògia” i nega aquest fet, ja que, en la seua opinió, no es fa una anàlisi neta. “Si aquests recursos els invertírem en potenciar el sistema actual, també es generarien llocs de treball. Per altre costat, desapareixen envasos del circuit actual i això genera un efecte invers”. Per aquesta raó, des de la PES advoquen per desenvolupar els SIG actuals –“el sistema no ha tocat sostre”, assenyala Quintana– i pel creixement continu de la taxa de reciclatge que aporten. També remarquen que “s'ha de continuar conscienciant i sensibilitzant”.

Cada any a l’Estat espanyol es generes 484,4 kg de residus sòlids urbans per habitant / David Fernández


Pel contrari, Roset exposa que el sistema fa temps que va arribar al seu límit i destaca: “Portem 20 anys conscienciant. Tenim un problema, cada dia cinc milions de llaunes i botelles acaben en el nostre entorn, i hi ha una solució molt fàcil que s’ha fet fins als 80: que quan compris una botella, deixis 10 cèntims que et tornaran després”. Xifres a banda, és un fet que els SDDR augmenten les taxes de reciclatge i contribuïsquen a la fi de l’abandó d’envasos en el medi i abocadors, ja siga per la devolució d’envasos pel propi consumidor com per les persones que pal·lien la seua precarietat recollint els envasos del terra.

Els sectors pro SDDR veuen en la negativa de la indústria els interessos de les grans companyies. En el consell d’administració d’Ecoembes hi ha els grans actors del sector, des de Pepsico i Coca-Cola a Carrefour, Dia o Danone, empreses que foren obligades per la directiva europea 94/62/CE a fer-se càrrec dels residus que produïen. La llei 11/1997 va plasmar eixa ordre en la legislació espanyola però, en el procés d’al·legacions, envasadores i embotelladores aconseguiren ser eximides d’eixa responsabilitat “quan participen en un sistema integrat de gestió de residus d’envasos i envasos emprats, derivats dels productes per ells comercialitzats”, segons dicta la mateixa llei. “Eixa va ser la seua gran victòria. Li van donar la volta a la llei i s’han escapat per la porta de darrere”, denúncia Roset.

L’experiment Cadaqués: 91,2% d’èxit

Enmig de la polèmica, la iniciativa mediterrània segueix endavant i no és l’única administració que ho planteja. Balears, Canàries i Catalunya ja ho estan estudiant. Veurem què hi passa.

La localitat gironina de Cadaqués va realitzar una prova pilot de sistema de depòsit, devolució i retorn en 2013. Durant onze setmanes, deu establiments van col·laborar amb el projecte, que va comptar amb el suport de la Generalitat i l’Ajuntament. Els resultats: es va tornar el 76,7% dels envasos, el 91,2% l’última setmana, multiplicant per cinc –del 12% al 66%– la recollida selectiva d’envasos lleugers.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades