Sense ecologia no hi ha revolució ni república

El debat sobre decreixement i justícia social a la república catalana és l'assignatura pendent de l'esquerra anticapitalista. S'ha de rescatar el debat dels àmbits acadèmics on resta reclòs.
Evolució del Delta de l'Ebre des de l'any 1847
Jordi Navarro 10/11/2016

Fa uns mesos la Directa publicava una entrevista a un economista i activista de referència de l'esquerra anticapitalista, en Manel Busqueta. Busqueta mostrava sense embuts les dificultats d'avançar en la construcció d'un relat anticapitalista al sud d'Europa i tenia l'honestedat intel·lectual de reconèixer públicament que la sortida del capitalisme comportaria grans sacrificis per a la població. Sense dubte l'experiència i formació del company són valors a reivindicar. En uns temps en què prima la immediatesa i les declaracions buides de contingut, la valentia de Busqueta emergeix com una referència intel·lectual i moral. Efectivament, enderrocar el capitalisme no és una empresa banal ni res que es pugui fer en quatre dies. Res més lluny de l'esperit revolucionari que les visions ingènues, pamfletàries, supèrflues i sense perspectiva històrica. Tanmateix, sóc del parer que és simptomàtic l'oblit que el company fa de les qüestions ecològiques i del debat pendent del col·lapse dels recursos i del decreixement.

És simptomàtic l'oblit de les qüestions ecològiques i del debat pendent del col·lapse dels recursos i del decreixement econòmic


Fixem-nos que en tot el relat del debat pressupostari i fins i tot constituent, no hi apareix com a eix central l'ecocidi que estem vivint en primera persona. Només hi apareix sectorialment o de forma accessòria, la qual cosa ens indica quin és l'ordre de prioritats ara mateix de bona part de l'esquerra i no diguem ja del país.

Aquesta indiferència discursiva coincideix en un moment en què l'atmosfera suporta un balanç brutal d'emissions de gasos contaminants i de CO2 que ha desestabilitzat el clima i els ecosistemes. Les poblacions humanes de zones més vulnerables comencen a patir dificultats serioses d'accés a l'aigua potable i el concepte de refugiats climàtics pren significat de forma dramàtica. És l'herència del model extractiu basat en combustibles fòssils.

La petjada ecològica (extracció de recursos més producció de residus per habitant) devasta territoris sencers i en pocs mesos superem la capacitat de càrrega del planeta, amb els consegüents efectes negatius pels ecosistemes i nombroses espècies d'animals i plantes, que s'aboquen a l'extinció. No oblidem que estem presenciant la sisena extinció i que l'estem provocant nosaltres.

La Humanitat es troba davant d'una cruïlla: o canviem el sistema econòmic i polític o anem directes a la barbàrie. Si no hi ha un canvi de rumb, assistirem a catàstrofes ecològiques amb efectes devastadors sobre el medi i les poblacions humanes, especialment les més febles, perquè els poderosos tenen mecanismes per aprofitar-se de la situació i fins i tot enriquir-se. El capitalisme, guiat per la lògica d'acumulació, creixement i benefici a qualsevol preu, està arrossegant la Humanitat cap a l'ecocidi global.

Si no hi ha un canvi de rumb, assistirem a catàstrofes ecològiques amb efectes devastadors sobre el medi i les poblacions humanes, especialment les més febles


El caos climàtic i el col·lapse dels recursos amenacen especialment les poblacions indígenes de molts països de la perifèria, però també els sectors més vulnerables del Nord Global. Aquesta realitat dramàtica és cada cop més quotidiana i és sistemàticament obviada o ignorada per l'esquerra alternativa del Nord Global, també del sud d'Europa.

Precisament, el nostre economista de referència es declara hereu del pensament bolivarià i potser per això ignora o silencia les veus crítiques amb les polítiques faraòniques i desenvolupistes dels governs de l'ALBA, que no dubten a devastar grans àrees de territori per tal d'estimular el creixement econòmic i poder així fer polítiques socials. La dependència de l'economia extractiva ha enfrontat a alguns d'aquests governs progressistes amb el moviment indigenista, que reivindica els seus drets històrics sobre les terres i les selves que són devastats a la recerca de combustibles fòssils i minerals.

Ja fa anys que Veneçuela hauria d'haver diversificat l'economia però els immensos ingressos del petroli van servir no només per finançar programes socials sinó per postposar el debat sobre els recursos naturals i els límits del planeta, i de retruc silenciar a l'esquerra i no qüestionar el mite del creixement il·limitat del PIB. És una qüestió que incomoda a l'esquerra però que cal abordar amb valentia i honestedat. Dit això, aprofito per reiterar el meu suport al moviment bolivarià però reivindico igualment el dret a criticar i denunciar els excessos extractius que està perpetrant des de fa anys. Admeto que és un debat d'enorme complexitat que no es resoldrà a curt termini.

La dependència de l'economia extractiva ha enfrontat a alguns d'aquests governs progressistes amb el moviment indigenista


A Catalunya el debat sobre els recursos, el clima i el decreixement també ressona i és moment de rescatar-lo dels àmbits acadèmics i endogàmics on resta reclòs. No aconseguirem bastir un ordre social just si no tenim en compte els fràgils equilibris eco-sistèmics i els límits biofísics del planeta. De res ens serveix proclamar la revolució social si no som conscients que el nostre model de desenvolupament econòmic condiciona les mateixes bases ecològiques de la vida.

El nostre territori, el clima i els ecosistemes pateixen una enorme pressió antròpica i la petjada ecològica que generem té efectes locals i globals de devastadores conseqüències. En el moment històric que vivim és imprescindible afrontar el debat del decreixement i m'atreveixo a dir que és clau en la batalla de les idees. La nostra república que volem fer néixer ha d'afrontar també aquest debat i a nosaltres, l'anticapitalisme militant, ens correspon situar-lo en la centralitat del país. En altres països i territoris el debat està més avançat i fins i tot comença a haver-hi canvis legislatius en la direcció de fer decréixer algunes activitats econòmiques i potenciar-ne d'altres de menys lesives pel medi.

A l'anticapitalisme militant li correspon situar el decreixement en la centralitat dels debats del país

La gravetat de la situació fa que algunes veus del món científic alertin que potser ja no hi som a temps, però això només ho clarificarà la història i jo sóc dels que vol creure que hi som a temps i que estarem a l'alçada del que ens reclama la història. Sense ecologia no hi ha vida i cal que comencem a pensar com incorporem el decreixement al corpus legislatiu de la Nova República i el fem compatible amb la justícia social.
 

Jordi Navarro és conserge i llicenciat en geografia, i milita a la CUP de Girona

Mostra'l en portada

Notícies relacionades