Si Gramsci aixequés el cap...

Els autors, membres del col·lectiu CATerètic, analitzen quina ha estat la posició de l'esquerra espanyola davant el moment que viu Catalunya i quines són les contradiccions que ha fet evidents el procés
Les intervencions d'aquesta esquerra han anat des de l'intent de desprestigiar el Procés associant-lo al pujolisme, fins a l'extrem d'assimilar el discurs de Puigdemont amb el de Hitler
Victor Serri

L'esquerra tradicional de l'Estat -inclosa la catalana- ha quedat tan desorientada per la deriva que ha pres el moviment sobiranista a Catalunya que, per no marejar-se, s'ha aferrat al manual. En lloc d'esguardar de cara la realitat, ha desviat la mirada amunt, víctima d'un espanyolisme naturalitzat, i, assenyalant el PDeCAT, ha sortit amb el llistat d'arguments de sempre contra el nacionalisme burgès, com si aquest fos el tret principal del moviment que està sacsejant Catalunya. Les intervencions d'aquesta esquerra han anat des de l'intent de desprestigiar el Procés associant-lo al pujolisme, fins a l'extrem d'assimilar el discurs de Puigdemont amb el de Hitler, passant per un argumentari deslegitimador del referèndum, tant peculiar com discutible.

Alguns dels comentaris d'aquesta esquerra, per obvis, són innegables, i és que qualsevol pot veure que aquesta no és la revolució proletària que conduirà Catalunya al socialisme

Alguns dels comentaris d'aquesta esquerra, per obvis, són innegables, i és que qualsevol pot veure que aquesta no és la revolució proletària que conduirà Catalunya al socialisme. Però, si fem una anàlisi concreta de la situació concreta, veurem que la classe va traient el cap en tot plegat, i que l'esquerra podria contribuir a fer que el resultat deixés tant Catalunya com Espanya en una situació molt més propera a un canvi veritablement transformador.

És cert, doncs, que el moviment sobiranista té les seves contradiccions. Aquestes se senten, per exemple, a les manifestacions quan les mateixes persones que criden "els carrers seran sempre nostres!", bramen a continuació, tot aplaudint, "la nostra policia són els mossos!". En què quedem? Què és el que és nostre? Els carrers o els mossos? Les dues coses no són compatibles, com es va posar de manifest al 15-M, a l'encerclament del Parlament, o en tantes manifestacions.

Certament, el segon és un crit nacionalista. Només a partir de l'etiqueta made in Catalonia podria algú pensar un nosaltres que pogués compartir amb la policia. Però, el primer és un crit popular, qui pot reivindicar els carrers sinó el poble? I aquest és el crit que més s'ha sentit aquests dies, aquesta és la nova divisa, i no només simbòlicament, com vam poder comprovar l'1 d'octubre, en el que el referèndum no hagués estat possible sense la presa col·lectiva dels carrers. L'1 d'octubre també va ser, doncs, una jornada de contradiccions. L'exaltació del vot i el referèndum com a moment culminant de la democràcia té molt de ciutadanisme burgès i d'ideologia de classe mitjana, però el ciutadà és qui creu que detenta els drets, no té cap necessitat d'enfrontar-se amb la policia, només ho fa qui, com a poble oprimit o classe explotada, veu les anomenades forces de seguretat com a forces de repressió.

Només a partir de l'etiqueta made in Catalonia podria algú pensar un nosaltres que pogués compartir amb la policia

Aquest vessant de classe de la mobilització s'ha vist accentuada per l'èxode (ni que sigui fictici) de les grans empreses i bancs, desvetllant al mateix temps una nova contradicció al si del moviment: la por que s'havia perdut enfront l'Estat espanyol, ha reaparegut, a les xarxes i als mitjans, davant la pressió d'aquells que regeixen l'economia. En el cas de la banca, sorprèn que després de descobrir-se bona part del seu costat fosc, a saber, els desnonaments criminals, l'estafa global de les preferents, el desfalc del recat bancari, l'engany de Bankia... encara se li tingui cert respecte com a institució social.

En aquest punt caldria la intervenció de l'esquerra per arrossegar el relat i el sentit comú: el fet objectiu del trasllat de les seus i l'estat d'ànim general dels subjectes brinden l'ocasió per a l'atac sense pietat a la banca privada i la defensa d'una banca pública, que no sortiria corrent d'entrada, i que podria gestionar-se democràticament. En relació a Gas Natural o Agbar, aprofitant la seva aparent fugida, es podria donar força al discurs de la sobirania energètica i de la gestió pública de l'aigua. Per contra, s'ha deixat el terreny lliure als teòrics del neoliberalisme, entre els quals, els favorables al Procés han mirat de treure importància als fets, amb un despit expressat, segons el cas, de forma més o menys fatxenda, però sense un bri de crítica de fons.

Els que escrivim aquestes línies no estem lliures de culpa. A voltes hem desconfiat del Procés, del lideratge de CiU-CDC-PDeCAT, de l'immobilisme d'ERC, de la meitat (exacta) de la CUP, i hem vist el fantasma de la revolució passiva a cada cantonada. Però els últims dies de setembre i, especialment, el primer d'octubre han mostrat que en molts aspectes estàvem equivocats. És cert que el PDeCAT continua sent un partit burgès i que, com si fos el Gòllum, no és més que un aliat circumstancial i instrumental, que cal lligar ben curt i mirar-lo sempre de reüll, però també ho és que no van ser els partits els qui van arraconar la Guàrdia Civil a la Conselleria d'Economia, ni els que van protegir la seu de la CUP, o els que van posar i defensar les urnes. És per això, que llancem aquesta pedreta a l'esquerra que no ha tret els ulls del manual, ja que encara és a temps de reconèixer a la seva classe movent-se, i contribuir a aquest moviment.

Juan Manuel Pericàs i Xavier Garcia són membres del col·lectiu CATerètic

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades