Thomas Müntzer, teòleg de la revolució

Thomas Müntzer va liderar la Guerra dels Camperols que va sacsejar l'Europa-Central a inicis del segle XVI amb un programa teològic d'emancipació humana a través de les armes
Miquel Wert
Daniel Bastús 18/04/2017

"En el fresc sóc una de les figures del fons"
Q

"Volem estar sempre tan sols entre nosaltres"
Ernst Bloch


"Omnia sunt communia, fills de gossa!" són les últimes paraules que, a la novel·la històrica Q de Luther Blisset, pronuncia Elies abans que un genet li talli el coll d'una envestida. Som a la localitat turíngia de Frankenhausen, és 15 de maig de 1525, i Magister Thomas Müntzer, l'Encunyador, acaba de ser capturat a la casa que Elies protegia. Els landsquenettes de Jordi de Saxònia han fet seva la ciutat en poques hores: finalment, els discursos enardits del Magister Thomas no han aconseguit transmutar els seus 8.000 camperols armats amb pics i pales en els genets de l'Apocalipsi que anaven a netejar la Terra dels impius. Es precipita l'ocàs de la Guerra dels Camperols alemanya, que feia un parell d'anys que sacsejava els ducats centreeuropeus, i en la qual la classe principesca –més enllà de la seva orientació papista o luterana– havia arribat a veure penjar d'un fil el seu sistema de poder.

La concepció materialista de la Història ens ha ensenyat a recelar dels discursos que remeten l'auge i decadència de classes socials i civilitzacions senceres a l'activitat de figures concretes. Sabem que si al llarg dels segles les grans masses populars s'han estat banyant en rius de sang, no és per lleialtat a "tal o qual reformador del món", successor de la corona, bandera o escolàstica; sinó, principalment, o bé perquè no han tingut cap altra alternativa, o bé perquè en fer-ho estaven defensant –sota estendards més propis o més aliens, amb major o menor encert– les seves pròpies condicions materials d'existència.

Malgrat això, el gir materialista que el barbut de Tréveris consolidava fa 170 anys no va ser entès per tothom de la mateixa manera. El seu propi amic de l'ànima, Engels, al final de la vida, començava a solidificar l'impuls democratitzador de la doctrina, i, sense voler-ho, assentava les bases per una concepció de la Història basada en la causalitat fèrria i en el determinisme. L'ésser humà ja poc intervindria en l'esdevenir social, si no que, per contra, serien les contradiccions de la vida material les que determinaren, per si soles, el desenvolupament de les coses (malauradament, aquesta deformació faria fortuna unes dècades més tard en el si de les tesis oficialistes del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS), i, a partir d'aquí, passaria a identificar-se a escala mundial com la postura marxista i marxiana respecte a la qüestió).

Entre l'idealisme i aquest materialisme tosc i groller, l'equilibri es fa sempre precari. Quin va ser, en efecte, el paper de Thomas Müntzer en l'organització de les revoltes camperoles que a principis del segle XVI van sacsejar Europa amb una violència que no es reiteraria possiblement fins a la Revolució Francesa? Quina rellevància va tenir aquest home en l'alçament en armes dels 300.000 camperols que van enarborar l'"Omnia sunt communia" des de Suàbia i Suïssa fins a Saxònia i Turíngia? Què significava el Magister Thomas, a qui Ernst Bloch defineix com una "anticipació de Lenin", i de qui Karl Kautksi –el teòric i líder del Partit Socialdemòcrata alemany d'inicis del XX– encara parlava com "una realitat vivent del moviment comunista"?
Per mirar de procurar-nos alguna resposta, s'imposa primer una llambregada sobre el fresc.

Thomas Müntzer, teólogo de la revolución (1921), Ernst Bloch explica com l'energia revolucionària de Müntzer germina en el si d'un cos social sacsejat per grans convulsions. Del procés històric de sorgiment de les ciutats i del diner, prou consolidat a l'Alemanya del segle XVI, només n'havia sortit reforçat una minoria social –la gran burgesia urbana i els grans sobirans territorials–, mentre que, després d'una primera època de relativa suficiència general –artesans i petits comerciants que prosperen, camperols que arriben a comprar la seva llibertat a força de proveir les ciutats de recursos–, les condicions de vida de les classes populars s'havien vist degradades fins a límits insostenibles. D'entre totes les classes va ser la pagesia qui en va resultar més ressentida: sobre ella seguia gravitant tot el sistema estratificat –i econòmicament més ambiciós– de l'Alemanya que transitava vers el capitalisme; sobre ella es descarregava l'explotació simultània de tots els seus estaments.

El Sacre Imperi Romànic Germànic –que s'estenia des de la ciutat pontifícia fins al mar del Nord– edificat sobre una estructura econòmica purament feudal, és incapaç de resistir totes aquestes transformacions. Lluny de la centralització política que ocorre en les terres més avançades de França i Anglaterra, a Alemanya el poder es fragmenta: els governants dels grans feus es transformen en sobirans quasi independents. L'Emperador, abans sobirà d'un estat de pretensions universals pràcticament fos amb l'Església de Roma, incapaç de frenar la descomposició, es va convertint a poc a poc en un príncep imperial més.

Aliè a aquestes abstraccions d'ordre economicopolític, el 31 d'octubre de 1517 fa acta d'aparició l'estrella més mediàtica de la nostra òpera prima. Avituallat amb les botes de pell girada i la capa de pelfa dels dies ventosos, un jove frare anomenat Martí Luter travessa els carrers fangosos de Wittenberg disposat a clavar a la porta sud de l'església de la ciutat 95 tesis –escrites per ell mateix– contra el tràfic d'indulgències, l'última de les corrupteles que l'Església de Roma havia posat en voga. És el tret de sortida de la Reforma i la fundació del protestantisme, doctrina a la qual s'adscriurà ràpidament la major part de la classe nobiliària germànica: amb aquesta coartada teològica el desafiament a l'Imperi passa adquirir tonalitats més comprometedores.

Brotxa grossa, tenim el marc: una situació de misèria generalitzada que constitueix un camp fèrtil per la formació i propagació del programa revolucionari. Alhora, una relativa escletxa de tolerància per part de les autoritats: l'esperit més o menys crític de la Reforma, en uns anys en què el nou ordenament teològic encara no s'ha acabat d'assentar i en els quals el conflicte amb Roma passa per moments de gran algidesa, obre una crisi d'oportunitat a partir de la qual es poden exposar un seguit de tesis incendiàries sense guanyar-se d'entrada l'excomunicació.

No sabem amb precisió què feia el nostre Thomas aquell matí de Tots Sants d'ara farà cinc segles en què Luter feia la seva aparició de vedet en els annals de la Història, però aventurem que estava fent posar el crit al cel a alguna colla de doctors que es feia ressò de la darrera de les seves. El que sí que podem assegurar és que aleshores feia 27 anys –el 1490– que havia nascut a Stolberg, que ho havia fet pobre –pare penjat a la forca, mare expulsada de la ciutat per indigent–, i que en feia uns quants menys que havia abandonat les aules sacerdotals amb el grau de batxiller i magister artium, disposat a voltar de poble en poble com a predicador ambulant.

"Cap rodó, nas gros, ulls espurnejants que torben un rostre bonàs" –se'l descriu a Q–, durant els seus primers anys com a predicador l'expulsen de tot arreu d'on el poden expulsar. Funda societats secretes, revoluciona les litúrgies dominicals, s'associa de forma conspiradora amb el proletariat incipient, vomita en manifestos públics el seu odi als senyors i als clergues. "Mai tebi, sempre resolt i ferm" –diu Bloch– "el jove Müntzer se'ns revela decididament ja, tant a través dels seus enemics com dels seus amics, com qui és". Referint-se a aquells anys, el mateix Luter escriuria més tard que Müntzer "vagava pel país buscant aixopluc per la seva depravació".

El 1523 obté un púlpit estable a Allsted, on s'instal·la una temporada més llarga i es casa amb Ottilie von Gersen –monja exclaustrada–, i on el seu nom comença a adquirir rellevància històrica. Allà –com no– crea una Lliga Secreta, implanta la celebració d'oficis en llengua vernacular –molt abans que ho fes Luter, qui encara s'hi resistiria durant uns quants anys–, i utilitza els seus sermons per arengar els miners i els camperols a la sublevació armada –la qual cosa testimonien les runes de la capella de Santa Maria de la localitat veïna, a la qual una partida de veïnes d'Allsted cala foc al cap de pocs mesos de l'arribada del Magister.

Preocupat per les notícies de la zona, el mateix Príncep Elector de Saxònia, Frederic, conscient que una intervenció armada podria acabar d'encendre els ànims de la població, envia el seu germà i el seu fill a entrevistar-se amb Müntzer. Si la idea d'aquesta trobada és intimidar el Magister, lligar-lo curt i forçar-lo a fer que exposi i concreti la versió més edulcorada de la seva doctrina, fracassa estrepitosament. En un discurs insolent com ell sol, Müntzer es riu de Luter, arremet contra tota l'estructura de poder politicoeclesiàstica, confronta els programes de reforma pacifista i torna a arengar obertament a la revolució armada. Podem imaginar-lo en el moment de culminar el seu discurs, exaltat i enardit fora de mesura, amb el dit índex amenaçador i avançant lentament vers els dos representants de l'autoritat: "Si els prínceps no obren així [posant-se a disposició dels humils] els serà arrabassada l'espasa de les mans –Daniel, cap VII– atès que professen la seva fe de paraula, mentre que la neguen amb els seus fets (Titus, 1)... Jo prego per ells... sempre que no actuïn en contra de la Revelació divina, però si fan la contra, que se'ls estranguli sense cap compassió, igual que Ezequies, Josies, Cir, Daniel i Elies van destruir els sacerdots de Baal!".

La situació es complica. El pastor d'Allsted es revela com un element perillós. Les autoritats van fent estret el cercle sobre Müntzer, mentre els miners i els camperols de la zona tanquen files amb ell i es preparen per a la insurrecció. Un vespre d'agost del 24, el Magister i els seus s'ensumen el pitjor, fan el farcellet i tornen als camins.

Müntzer no perd el temps: de ciutat en ciutat segueix fent contactes, organitza, imprimeix i difon els seus escrits, pronuncia discursos enardits. Com afirma el mateix Engels, el nostre Magister accelera i organitza efectivament la revolució per tota l'Europa-Central, previ concert i en relació constant amb els seus territoris. Enarbora el programa de la revolució camperola, que s'estructura al voltant de l'omnia sunt communia i dels anomenats "12 articles": elecció directa del rector per part de la comunitat, control directe sobre la recaptació i distribució del delme, eliminació de la servitud de la gleba, expropiació social de les propietats no justificables, re-apropiació de les velles terres comunals, retribució de tots els treballs, justícia objectiva, etc. Alhora, des de l'interior del moviment desplega les seves aportacions teològica-polítiques pròpies, molt més radicals i transcendents.

Més enllà de disputes als nostres ulls més o menys menors amb el poder religiós (com ara el plantejament de no batejar els nadons, sinó esperar que siguin ells mateixos, d'adults, els qui decideixen si volen o no ingressar a l'Església; proposta programàtica que precisament va fer valdre als seus seguidors la identitat d'anabaptistes) a Thomas Müntzer hi ha –així ho afirma Bloch– tota una teologia revolucionària.

En primer lloc, parlar de Müntzer vol dir parlar del seu mil·lenarisme comunista. El mil·lenarisme era un conjunt de tesis arrelades a l'època –tant entre les classes populars com entre el clergat–, segons les quals la humanitat era a les portes de l'arribada de l'Apocalipsi i el segon adveniment de Crist (prova de la centralitat que ocupaven és que fins i tot Luter, que poca simpatia sentia per cap mena de mística, no tenia problemes en acceptar que el món anava a acabar-se en algun moment del seu propi segle). L'especificitat del mil·lenarisme de Müntzer rau en el fet que adopta una dimensió –podríem dir-ho així– transcendent-immanent. Pel nostre Magister era clar que els genets de l'Apocalipsi anaven a escombrar els impius de la superfície terrestre, deixant viure només els escollits, que es prepararien per a l'adveniment del Regne de Déu. Ara bé: aquests genets no vindrien de més enllà del cel, sinó que serien els mateixos éssers humans de carn i ossos els qui, inflamats del seu esperit, procedissin a desenvolupar la seva tasca. I encara més: aquesta distinció pietat/impietat cobra en un tres i no res en Müntzer una pàtina de classe que és delimitació i formació d'un subjecte polític en conflicte. Per això el seu mil·lenarisme és alhora doctrina teològica i programa revolucionari de la guerra de classes: submissió a la voluntat supraterrenal i guia moral de la sublevació armada.

No deixa de ser curiosa, a aquest respecte, l'observació de Kautski respecte als textos religiosos que històricament han acompanyat les sublevacions populars. Els rebels, diu, sempre han establert com a testimoni de la veritat l'Antic Testament, "d'infraestructura predominantment camperola i democràtica", i per sobre d'ell l'Apocalipsi, "tan fustigador com els mateixos profetes". Són, també, les dues fonts que més cultiva Müntzer i alhora les que més menysprea Luter, molt més proper a l'"estretor cesarista" de la sociologia del Nou Testament.

Més enllà de l'èxtasi apocalíptica-terrenal, si podem parlar d'una teologia comunista en Müntzer, és perquè la seva és una religió que és alhora superació de la religió. El programa religiós del Magister és un programa de superació de l'alienació i per tant d'afirmació humana, íntima i profunda. "I així" –predica– "ha succeït a tots nosaltres en l'adveniment de la fe que, d'homes carnals i terrenals que som, ens convertim en déus per gràcia de l'encarnació de Crist»". La seva mística no presenta la divinitat com una exterioritat cosificada amb vida pròpia, sinó com una espiritualitat que es fa carn en la pell de les humils, les escollides per fer efectiu el seu programa –que és el programa de la llibertat humana– amb les seves pròpies mans. Es tracta, diu Bloch, d'una "revolucionària màgia del subjecte que ressona fent callar tots els ídols astrals".

"Els records d'aquells últims dies són nítids com el perfil dels turons en aquest dia clar. Cada paraula del Magister Thomas, cada frase d'Ottilie surten de la meva memòria com les notes d'un rellotge musical holandès, el pes del passat estira de les cordes i fa girar el mecanisme. El soroll de les rodes dels tres canons al llarg de carrer, la salutació de les dones als camps, l'excitada felicitat de Jacob i Mathias, que es dirien pardals voletejant al voltant d'un carro de blat, l'encontre amb els germans de Frankenhausen, la primera nit passada a la plana, a escassa distància de les muralles, a l'espera de partir contra els exèrcits del landgrave de Hesse, vinguts per fer justícia de l'enèsima ciutat sublevada".

Així rememora el protagonista de Q les hores abans de la batalla que anava a segar la vida de Müntzer i els 8.000 camperols alçats a Frankenhausen, i que marcaria l'inici de la fi de la guerra revolucionària. Bloch afirma que haver-se presentat a la batalla en un terreny tan marcadament desfavorable per part d'un estratega tan lúcid com l'Encunyador, només podia obeir a l'acte de traïció d'un agent doble infiltrat amb profunditat en les seves files. Molts anys més tard, el col·lectiu d'autors Luther Blisset escriurà, en un intent d'ajustar comptes amb la Història, la novel·la Q, que porta per títol la inicial de l'espia possible. Lluny de la mirada cosificada i museística que es dirigeix al passat, el seu és més aviat el projecte d'arrebossar-nos vivament en ell. Fer renéixer els morts, deixar-los créixer entre nosaltres –fabulosa "nigromància de la Història universal", que jugava Marx.

"Müntzer i la seva obra estan allà per obligar-nos, per inspirar-nos, per donar suport amb major amplitud cada cop el nostre constant propòsit". Perquè al final, com diu Bloch, si fem Història, paradoxalment, és perquè "volem estar sempre tan sols entre nosaltres".

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades