"Tothom que creu que Puig Antich és innocent s’equivoca i va en contra de les seves conviccions"

Jean Marc Rouillan és nét d’un català, format pel maquis i la FAI. Anarquista de formació, pistoler de professió i de vocació una mica poeta. L''Ariet' ha parlat amb ell sobre la situació política actual, la lluita armada i la transició
Jean-Marc Rouillan, exmilitant del MIL, els GARI i Action Directe
Toni Ferragut
Miquel Toll 16/06/2015

Jean Marc Rouillan, nét d’un català, format pel maquis i la FAI. Anarquista de formació, pistoler de professió i, de vocació, una mica poeta, com mostren els darrers llibres que ha publicat. Jean Marc sempre repeteix una paraula molt característica, que diu amb una mena de xiuxiueig afrancesat i un somriure nostàlgic: “l’autonomia”, clara al·lusió a la praxi revolucionària dels anys 70 i 80.

Amb una biografia de pel·lícula, Jean Marc comença la militància armada al MIL, actuant a Catalunya i França, i amb la trista experiència de contemplar amb els seus propis ulls com detenen Salvador Puig Antich. No conformant-se amb aquesta detenció i previsible condemna a mort, neixen els GARI, a França, amb un objectiu clar: fer soroll internacional per evitar la mort dels companys detinguts. De les cendres dels GARI i les influències d’altres grups armats, neix –també a França– Action Directe, que connecta ràpidament amb la lluita d’altres grups armats com la RAF.

Grups d’acció, com diria Garcia Oliver, els reis de la pistola obrera que ressusciten Durruti, Ascaso i el pistolerisme obrer cinc dècades després. Detenen Jean Marc el 1987. 20 anys de presó, moltes experiències a la motxilla, una ment desperta i analítica i una connexió sentimental amb Catalunya i Euskal Herria el converteixen en una persona més que interessant per compartir punts de vista de la situació política i social actual. Després d’acabar l’entrevista, em comenta que li agradaria venir a viure a Catalunya o a Euskadi. Quan?, li pregunto. Quan siguin independents, el primer dels dos que ho aconsegueixi, riu. I afegeix: “No serè nacional espanyol després dels crims franquistes i postfranquistes. No en vull saber res, de la Constitució ni la monarquia”.


Quina lectura fas de la situació política a Catalunya i l’Estat espanyol?

La situació és molt interessant des d’un punt de vista revolucionari. Ara mateix, hi ha molts fronts oberts com ara l’alliberament nacional, les formacions polítiques emergents… que es tradueixen en noves formes d’organització popular. Hem d’entendre que aquí hi ha una base política organitzada històricament i que fa possible aquests processos, impensables en el cas, per exemple, de França.


Però aquí encara arrosseguem la llosa del franquisme.

És veritat. La transició ha estat la perpetuació del règim franquista sota la careta de la democràcia. La burgesia es va preparar la transició perquè no volia que passés com a la Revolució dels Clavells a Portugal. Tots sabem que la monarquia va ser un assumpte de Franco, no del poble, i el gen franquista no ha canviat. Ara, es reprimeixen pobles sencers com Euskal Herria en nom de la Constitució, es tanquen mitjans de comunicació, es persegueixen periodistes i activistes, també amb aquesta Constitució. Són molts crims polítics acumulats en nom d’aquesta Constitució. Aquest, per mi, és un dels motius que fan tan llaminer l’alliberament nacional. Bàsicament, per enviar a la merda la Constitució i la monarquia.


Què penses de la via electoral que prenen les formacions emergents?

Penso que els revolucionaris hem d’aprofitar aquesta situació. Es tracta de produir contradiccions al poder institucional. Ara mateix, és un moment d’inestabilitat de les classes dominants i, per tant, hem de procurar posar sobre la taula les qüestions revolucionàries. Que s’obri la possibilitat d’alliberar nacionalment Catalunya provoca molts conflictes i contradiccions entre la classe dominant i és en aquest procés que el poble s’empodera i guanya autonomia. S’han d’avantposar criteris d’estratègia i tàctica.

"A vegades, crec que els companys llibertaris i revolucionaris no s’han adonat del paper vital que poden jugar en aquest moment"

La insurrecció de Barcelona del 36, hi ha gent que pensa que va caure del cel. Però sabem que no va ser així. En el seu moment, els companys de la FAI i la CNT van agafar vies molt particulars per poder arribar a una situació propícia. Van jugar un paper clau tant a la II República com al Front Popular del 36. Quan va esclatar el cop militar, el poble sabia que la CNT i la FAI eren allà.

Des de la meva visió exterior i amb una vinculació sentimental particular amb aquesta terra, veig que el moment que travessa Catalunya és històric i molt important. A vegades, crec que els companys llibertaris i revolucionaris no s’han adonat del paper vital que poden jugar en aquest moment.

Jean-Marc Rouillan en un moment de l'entrevista / Toni Ferragut

 


Quin és aquest paper?

No vull donar lliçons als companys, simplement vull que es parli de la qüestió i que s’agafi un paper actiu. El que no val és no voler-se mullar per divergències amb el mètode. Està bé que hi hagi eleccions i referèndums. Si aquests no funcionen, doncs perfecte, aleshores, hem de ser-hi presents per fer evident la contradicció, ja que aquestes contradiccions són les que ens donen força.


Com hem passat de la lluita armada dels 70 i els 80 a fer candidatures electorals?

No ens enganyem, la lluita armada segueix, però desplaçada del continent europeu. És una obvietat que el proletariat més reprimit es troba en altres països, que les potències mundials anomenen tercer món. Ara, el repte que tenim és com connectar les lluites, ja que, si el món està globalitzat, la revolució també ho haurà de ser.


Parlant de lluita armada, com veus el procés de desarmament d’ETA?

Uf, és un procés unilateral d’un Estat espanyol que es dedica a esclafar un poble. Bàsicament, es produeix pel poc protagonisme que ha tingut ETA els darrers 10 anys. Això facilita aquest linxament. El temps i les circumstàncies han canviat i no es pot ni es podia seguir de la mateixa manera. Si no hi ha un salt qualitatiu en el procés de pau, tindrà un resultat desastrós per Euskal Herria, ja que els presos es quedaran a la presó. A mi m’agradaria aclarir que els presos no són tan sols d’ETA, són els presos de tota la història combatent i radical d’aquest país. S’ha d’entendre que, dins el sac d’ETA en què l’Estat posa qualsevol oponent, trobem militants d’altres corrents ideològics com anarquistes o trotskistes, i sap greu que la resposta de solidaritat quedi reduïda a l’esquerra abertzale. Es necessita una unitat popular per poder treure els presos.


"Si no hi ha un salt qualitatiu en el procés de pau, tindrà un resultat desastrós per Euskal Herria, ja que els presos es quedaran a la presó"

Fent una mica de memòria històrica, tu vas presenciar la detenció de Puig Antich. Què va sortir malament aquell dia?

Tot, tot va sortir malament. Aquell dia, Cri Cri –Jean Claude– i jo teníem una cita amb el Petit –Santi Soler– i ens havíem quedat a Barcelona amb Puig Antich, tot i que sabíem que teníem la Brigada Político-Social darrere nostre. Ens vam quedar perquè havíem d’ajudar altres companys a marxar. Aquell dia, vam tenir problemes mecànics al cotxe i vam arribar tard a la cita. En arribar, el Petit era a la vorera davant del bar i Puig Antich va baixar a comprar tabac mentre nosaltres fèiem una volta amb el cotxe per assegurar la zona. Va ser en aquell moment que tot de policies els van encerclar i es van començar a disparar trets. Després de baixar del cotxe i agafar posició, apuntant, darrere dels arbustos, vaig poder veure un cos a terra estès, que vaig suposar que era d’un policia.

Retrat de Jean-Marc Rouillan fet durant la conversa / Toni Ferragut

 


Hi ha fonts que afirmen que l’autor dels trets no va ser Salvador?

Cri Cri portava dues pistoles, jo portava dues pistoles i Salvador també en portava dues. Encara recordo les seves: una de fabricació alemanya i una Star. N’havíem parlat moltes vegades i Puig Antich era un dels que afirmava que, en cas de detenció, s’enfrontaria a la policia. No era cap consigna del MIL –Movimiento Ibérico de Liberación–, era una opció personal i Puig Antich l’havia presa. Hi ha qui diu que és innocent i jo ignoro si va ser ell precisament l’autor dels trets que van matar el policia. Això sí, en tot cas (i ho dubto bastant), si és innocent, ho va ser per casualitat. La pistola Star era una pistola molt poc segura, que en aquells temps feia servir la policia armada –els grisos–, que de seguida es disparava i ho feia en forma de ràfegues. Jo crec que això és el que va passar.


"Puig Antich era un dels que afirmava que, en cas de detenció, s’enfrontaria a la policia. No era cap consigna del MIL, era una opció personal"

Així doncs, Puig Antich no és innocent.

Tothom que creu que Salvador és innocent s’equivoca i va en contra de les seves conviccions. Els companys del MIL anàvem sempre armats i tothom estava molt segur de disparar contra la policia. Ho havia fet Oriol Sugranyes, el Jordi, jo mateix… tots vam enfrontar-nos a la policia en un moment o altre. Jo crec que Puig Antich va decidir fer una resistència individual i va disparar, com tots hauríem fet.


Per acabar; aquests darrers temps, has fet un canvi ideològic de l’anarquisme al marxisme.

Jo venia format per la FAI de l’exili i els companys del maquis, per tant, era anarquista de formació. A mi, si em diuen que sóc comunista, doncs ho sóc. Si diuen que sóc anarquista, també. I si l’Estat diu que sóc terrorista, doncs sóc terrorista. No m’importen els enquadraments que em posen. Jo vaig pel camí de l’autonomia i de la conciliació pràctica entre diferents postures ideològiques.

Mentre els posicionaments no siguin dogmàtics, es poden crear sinergies potents. I això és el que va passar amb els grups autònoms dels 70 i 80. He trobat molts presos d’ETA, a la presó, que són anarquistes. A la RAF (Fracció de l’Exèrcit Roig), també hi he trobat companys anarquistes. Mario Moretti, fundador de les Brigades Roges, en el moment del segrest d’Aldo Moro, explica que els militants eren trotskistes i anarquistes. Són molts els casos en què hem treballat plegats perquè hem coincidit en una estratègia conjunta. Jo fa temps que vaig arreglar les meves contradiccions internes i vaig defugir del dogmatisme i el sectarisme. Avui dia, els purismes ideològics estan acabats. S’ha de partir i treballar buscant ponts d’unitat.

 

*Article publicat originalment a l'Ariet.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades