Udzu, o l'horror proper

El jove autor barceloní publica 'Udzu', una novel·la breu en format de faula macabra plena de ressonàncies líriques
Fragment del 'booktrailer' de la novel·la. A Udzu hi trobem joves que estan a punt de morir (per què?, no ho sabem; no sabem res) i que conversen sobre on volen ser enterrats, en un ambient ple d'horror quotidià
Andreu Navarra 09/11/2017

Quin va ser el meu primer llibre de Males Herbes? No me'n recordo. Potser Els noms dels seus déus, de Ruy d'Aleixo. Després vaig decidir comprar tants com me'n pogués permetre, a cegues. Tots són bons. Els de Max Besora, els de Josep Maria Argemí. Tots, si més no, mantenen nivell i interès. Tots obren camí, trenquen esquemes. Porten el català a l'estàndard cultural que hauríem d'esperar. I dic aquestes coses tan espectaculars amb tota convicció.

Aquest juliol m'he endut al sarró Udzu, d'un joveníssim autor, Roger Coch, nascut a Barcelona fa vint-i-set anys. Atrapat des del principi per aquesta prosa contundent i austera, totalment despullada i plena de poesia i misèria, digna d'un Toni Sala. A Udzu hi trobem joves que estan a punt de morir (per què?, no ho sabem; no sabem res) i que conversen sobre on volen ser enterrats, en un ambient ple d'horror quotidià que, ho anem descobrint, es correspon amb una Barcelona contemporània o propera. L'ambient distòpic, però descrit amb sentit familiar i amb naturalitat, ens recorda Philip K. Dick. Llegeixo als agraïments que Roger Coch ha estat assessorat per Muriel Villanueva, amb qui comparteix un sentit molt sa de la contundència, un gust per la prosa dura i els narradors difícils, els interlocutors oblics i l'ambient de dispersió mental que atrapa el lector i no sap deixar-lo anar. Que literalment el submergeix i sobrepassa. Ho vam veure clar amb el volum Nines, també de Males Herbes. És precisament aquesta destacada tècnica narrativa (ben dissimulada, com cal) el que distingeix tant Villanueva com Coch dels subproductes que patim a casa massa sovint. Això és prosa difícil per a cultes, per a lectors que busquen el plaer i l'artesania, l'obra inconformista i la complicitat entre intel·ligències. Característiques que comparteixen amb un altre autor al·lucinant de la casa, el gran Ruy d'Aleixo.

Portada del volum, editat per Males Herbes.



Hem parlat de Philip K. Dick, de Muriel Villanueva, de Toni Sala, influències o models que podríem veure darrere la prosa d'Udzu. És clar que, de ben segur, estic ficant la pota fins a la cuixa. Tant és. Sé que l'autor tindrà les seves pròpies dèries. Associo i recordo, res més. Podríem afegir Ballard. I, sí, Samuel Beckett, Endgame: "Com hem acabat aquí, junts, caminant sense rumb i descalços sobre l'asfalt? L'Udzu es va quedar en silenci durant dos dies complets, assegut en la mateixa posició. Som aquí perquè enterris les cendres dels que et precedeixen. I jo t'ajudo a trobar el camí".

No acaba de quedar clar si és que ens trobem davant d'una Barcelona distòpica, o bé que la mateixa Barcelona que coneixem ja és un infern distòpic. Hi ha moltes coses que no queden clares en aquesta magistral novel·leta

També em visita el record de la novel·la de Paul Auster In the country of the last things (1987), amb què Udzu coincideix amb molts detalls. Detalls feliços, treball literari digne de celebrar. Tenim davant nostre un autèntic escriptor, capaç de construir frases dignes de Stephen King: "Res, el silenci de la ciutat, la remor dels cotxes, els acudits del vent que ja ningú entenia"; "Solia somniar que m'atropellaven, però sempre hi havia algú que m'acabava salvant la vida, el molt fill de puta, i per caminar necessitava crosses. Adéu a les cames". Alegria i bon humor, ja ho veiem. Literatura que et posa davant la mutilació natural de l'ésser humà i la seva societat malalta, plena de fantasmes, com si ens trobéssim davant d'un Hamlet en miniatura.
No acaba de quedar clar si és que ens trobem davant d'una Barcelona distòpica, o bé que la mateixa Barcelona que coneixem ja és un infern distòpic. Hi ha moltes coses que no queden clares en aquesta magistral novel·leta de 180 folis. Sí, sí: he dit magistral.

Roger Coch va néixer l'any 1990. Li porto nou anys. Mentre jo ja començo a criar canes i aquestes coses, Roger Coch ha signat una novel·la excel·lent de principi a fi, que no decau, i que aprofita el tremp inicial fins a la traca final, que ja veureu per on va, i que no us vull avançar. Un relat ben travat, com un rellotge. Una faula macabra plena de ressonàncies líriques. Un embolic mental que és l'al·legoria de tots els nostres embolics i desorientacions. Vull dir que... mentre hi ha tantes vaques sagrades que produeixen aquestes coses soporíferes, sentimentals i pseudohistoricistes, aquí hi ha un noi que obre camí amb vint-i-set anys. Un noi magistral, que ens deixa en ridícul amb la seva clarividència, bé: obscurividència. Per part meva, passo de seguir llegint porquerietes dineràries de vaques sagrades, i ja espero el proper llibre de Roger Coch.

 

 

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades