Per una política econòmica republicana

L'investigador social i cooperativista Ivan Miró aprofundeix en aquest article en les diferents propostes de canvi de paradigma econòmic que han sorgit a Catalunya arran del procés d'independència
Acte de presentació d'Aixequem la Republica, el passat dissabte 2 de desembre al Poble-sec de Barcelona
Àngel Monlleó
Ivan Miró 12/12/2017

Recentment, Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política i Comissionat de Cultura a l'Ajuntament de Barcelona, es preguntava per la relació entre el procés d'independència i l'estructura econòmica catalana. Escrivia: "Si a Catalunya disposéssim del teixit cooperatiu que té el País Basc o Quebec, les coses haurien passat de la mateixa manera?". Atribuïa, amb raó, algunes de les actuals dificultats del procés independentista a la desconnexió entre dinàmiques econòmiques i dinàmiques polítiques que han viscut part dels seus impulsors, perplexos –per exemple- davant la fuga d'empreses capitalistes de Catalunya durant la intensificació del conflicte polític. Afinava: "Al final, per poder parlar de sobirania de manera seriosa, caldrà anar construint molts espais diversos de sobiranies en minúscula i en plural". D'acord amb aquests plantejaments, el primer tinent d'Alcaldia de Barcelona, Gerardo Pisarello, responsable de la política econòmica municipal, afirmava que una Catalunya amb el teixit productiu i cooperatiu quebequès o basc "estaria en millors condicions de guanyar sobirania política".

El binomi "sobirania econòmica / sobirania política" no és patrimoni exclusiu, tanmateix, de l'espai polític dels comuns. L'ampliació del terme sobirania i el desbordament de la clàssica sobirania política (fos nacional com la reconeguda a la Constitució espanyola, o popular de la tradició revolucionària), ha estat la tasca central dels esforços teòrics i programàtics del grup "Sobiranies", format per membres de moviments socials catalans i de l'esquerra independentista vinculats al Seminari d'Economia Crítica Taifa. Tal com desenvolupen al volum Sobiranies: una proposta contra el capitalisme, escrit per militants com Josep Manel Busqueta, Clara Griera, Pau Llonch, Isabel Vallet, Oleguer Presas o Helena Ojeda, és hora de conquistar la sobirania en tots els àmbits concrets de la reproducció de la vida: sobirania alimentària, residencial, sanitària, energètica o cultural. Uns processos materials organitzats des d'una matriu de cinc vectors: qüestionament de la propietat privada; processos de producció sense explotació (ni de classe, ni de sexe, ni de raça); redistribució universal per tota la ciutadania; presa de decisions més horitzontal i construcció d'un bé comú.

L'ampliació del terme sobirania i el desbordament de la clàssica sobirania política ha estat la tasca central dels esforços teòrics i programàtics del grup "Sobiranies", vinculat al Seminari d'Economia Crítica Taifa

En el terreny de la pràctica, sobirania econòmica és el que quotidianament cerquen construir a Catalunya milers d'organitzacions cooperatives, associatives, mutualistes i comunitàries que conformen l'àmbit de l'Economia Social i Solidària. Com es recull des de la Xarxa d'Economia Solidària, "arreu del país, múltiples iniciatives ja desenvolupen democràticament processos de producció, d'intercanvi, de gestió, de distribució d'excedent, de moneda, de consum o de finançament de béns i serveis". Iniciatives socioeconòmiques autoorganitzades, amb formes de propietat col·lectiva, gestió democràtica, responsabilitat socioambiental i socialització dels excedents, que cerquen satisfer necessitats a través de relacions de cooperació, solidaritat, reciprocitat i autogestió, defensant els béns comuns naturals i culturals i la transformació igualitària de l'economia i la societat. En l'actual context de crisi econòmica i política, cal consolidar-les, multiplicar-les i posar-les al centre d'una nova definició del model socioeconòmic del país. Com s'escrivia des de la XES, "l'exercici del dret a decidir ha d'aplicar-se a l'àmbit socioeconòmic. No és possible avançar cap a un nou país des de velles estructures socials".

En l'àmbit de país, l'àmbit de decisió institucional que potser ha interpretat millor aquest anhel ha estat la Direcció General d'Economia Social, Cooperativa i el Tercer Sector de la Generalitat de Catalunya. Marcant distància amb l'anterior govern català, clarament mercantilitzador del cooperativisme, i a diferència d'altres conselleries del mateix Govern, d'un to marcadament neoliberal, des de la Conselleria de Treball (Dolors Bassa, ERC) s'ha promogut una de les millors polítiques de promoció del cooperativisme desplegades en les darreres dècades d'autogovern. A manca encara d'una Llei d'Economia Social i Solidària que doti d'un marc jurídic català a l'àmbit socioeconòmic de l'ESS, l'actual Govern ha estat encertat amb les polítiques executives, com el suport a la creació d'una desena d'Ateneus Cooperatius, dispositius territorials on la promoció i creació de cooperatives va a càrrec de les mateixes xarxes locals i comarcals del cooperativisme. Amb altres projectes sectorials, la promoció del cooperativisme català ha merescut el 2017 una dotació de 14 milions d'euros - un augment del 1.400% respecte al pressupost del 2013. Tot un salt qualitatiu que obeeix a la composició parlamentària nascuda el 27 de setembre del 2015, conjugada a la calor de les mobilitzacions sobiranistes i que donà una major centralitat al cooperativisme com agent de "reactivació econòmica" i d'un "desenvolupament local basat en una economia sostenible, d'arrelament al territori i de cohesió social". Calia, pel Parlament català, fer front a la "situació d'emergència social, la reactivació econòmica i la necessitat d'una resposta institucional", segons la Resolució 17/XI del Parlament de Catalunya, del 10 de març de 2016.

No obstant això, qui més ha fet front a l'emergència social ha estat la resposta col·lectiva i a peu de carrer de les múltiples expressions del sindicalisme social, com les diferents PAH, el Sindicat de Llogaters, l'Aliança contra la Pobresa Energètica, la Marea Pensionista, l'Assemblea Groga, Papers per Tothom o el Sindicat de Manters. Molt d'aquest sindicalisme popular confluí amb el sindicalisme laboral alternatiu per forjar l'esdeveniment vaguístic més important dels darrers temps: la Vaga General del 3 d'octubre de 2017, "contra la repressió i les llibertats". Convocada als centres de treball pels sindicats CGT, IAC, Intersindical-CSC i COS, amb el suport d'altres com la CNT o el Sindicat de Músics Activistes, la vaga s'alçà enfront de la violència policial i militar exercida contra el Referèndum del Primer d'Octubre. Des dels convocants, però, també es volia deixar clar que "davant les polítiques austericides que han precaritzat les nostres vides durant aquests darrers anys i que han desmantellat el sector públic amb un pla de rescat bancari", calia organitzar-se i lluitar. I aixecar una Carta de Drets Socials, síntesi de totes les propostes dels moviments populars, "des de l'economia social i solidària a la sobirania alimentaria, des de la defensa del territori a les lluites feministes, dels moviments per la pau als drets de les persones migrades".

Més enllà de la lògica de conflicte en "defensa de la república", molts CDR d'arreu del país inicien la discussió sobre la materialitat del procés constituent d'una nova realitat política, econòmica i social de caràcter republicà

Organitzar-se i lluitar és el que ha fet una nova institucionalitat republicana i autoorganitzada nascuda a la calor de les revoltes d'octubre del 2017. Articulant la participació, deliberació i acció directa de desenes de milers de persones al llarg del territori català, els prop de 300 Comitès de Defensa de la República, constituïts des dels municipis metropolitans a les poblacions rurals, prengueren un protagonisme desbordant durant la vaga del 8 de novembre del 2017, quan bloquejaren l'activitat econòmica de Catalunya amb talls viaris i ferroviaris, tot demostrant una capacitat impressionant de curtcircuitar allò que s'ha denominat com el "poder logístic" del capitalisme. Avui, més enllà de la lògica de conflicte en "defensa de la república", molts CDR d'arreu del país inicien la discussió sobre la materialitat del procés constituent d'una nova realitat política, econòmica i social de caràcter republicà. I s'aproximen, per tant, a les alternatives socioeconòmiques en marxa.

Com articulem tots aquests debats econòmics en clau constituent? Com tracem una política econòmica republicana, això és, justa i emancipadora, al servei de les classes populars d'aquest país? En l'impasse entre la intervenció colonial del 155 i les eleccions del 21-D –o república o dictadura!-, en un gèlid dissabte al Poble Sec barceloní se celebraren els debats i l'acte polític "Aixequem la República". Convocat per una cinquantena d'organitzacions, moviments socials autònoms, CDR's, sindicats, cooperatives i ateneus, es defensà que "un procés constituent no és un procediment únicament jurídic sinó sobretot una relació de forces material: la República no solament es proclama sinó que sobretot es construeix". Així, s'hi qüestionà la lectura liberal, jurídica i performativa de la República feta des de determinats sectors del procés independentista ("la proclamació", "de la llei a la llei") i, per contra, es defensà el desplegament d'una estratègia material que fes possible la república, a partir de construir un Poder Popular no només resistent, sinó constituent de noves relacions socials de reproducció de la vida. En aquesta direcció es proposà -després de la vaga convocada el març del 2018 pel feminisme: l'economia és productiva i reproductiva-, l'obertura dels Laboratoris Republicans de l'abril del 2018, un marc de debat, acció i elaboració programàtica constituent, un dels eixos del qual ha de ser el socioeconòmic.

Més enllà de si és República catalana o repúbliques ibèriques, República-Estat o república comunal, cal posar a treballar plegats a tots els actors sociopolítics que en aquests darrers temps han manifestat la necessitat d'un nou model socioeconòmic just i emancipador per Catalunya. Des de With Catalonia, en aquest sentit, es proposa que "sindicalisme alternatiu, cooperativisme, municipalització de béns comuns i alternatives com la banca pública són les bases per construir una República basada en una economia social i solidària". Ens cal posar en comú, entre tots i totes, quina estructura econòmica republicana estem construint i per quina política econòmica republicana val la pena lluitar.

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades