Una revolta trans* en construcció

Publiquem una reflexió al voltant de les jornades "Una revolta trans*", una trobada que es proposava donar la volta al discurs, repensar les aliances feministes i transfeministes i el moviment al voltant dels drets de les persones trans*
Les jornades van tenir lloc a l'auditori de Can Batlló els passats 23 i 24 de febrer
Diego Marchante

L'auditori de Can Batlló es va omplir minuts abans de l'hora programada. Moltes persones de peu, estrenyent contra les parets i buscant una mica de comoditat davant les tres hores que duraria la primera taula. Va ser llavors quan vam posar cara a les persones que, deu anys després de la primera manifestació trans* a Barcelona, ​​van decidir que era hora de "parlar".

Sí, el "tema" trans* últimament està de moda. Però no ens enganyem: el que abans brillava per la seva absència en les agendes polítiques, inclosa la del feminisme, ara està en auge. Aquest auge no és exclusiu del nostre context i afecta mitjans de comunicació, internet i alguns prestatges a les llibreries.

A la primera taula es van abordar alguns dels discursos essencialistes i identitaris més comuns en l'actualitat, aquells que més visibilitat acaparen en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials. Discursos que suposen, en alguns casos, la reproducció de les idees més conservadores sobre "la veritat" sobre el sexe i, en altres, una proliferació de nous termes referents a la identitat, a l'expressió del gènere i al desig. A què es deu l'augment de la representació de persones trans* en els mitjans de comunicació? Per què es fan visibles uns tipus de transició i no altres? Per què ara i no abans?

El discurs sobre la transsexualitat que està sent millor rebut pels mitjans de comunicació i institucions és aquell que percep a les persones trans* com a persones "a tractar" amb la finalitat d'integrar

El discurs sobre la transsexualitat que està sent millor rebut pels mitjans de comunicació i institucions és una versió integradora, que percep les persones trans* com a persones "a tractar" amb la finalitat d'integrar. És un relat tranquil·litzador: centra el problema en les persones que "no encaixen" i que a través d'un procés mèdic poden superar el seu malestar per inserir-se en la societat. Societat que manté així intacte el seu sistema de sexe - gènere. "Els nostres cossos no són el problema, ho és el sistema binari de gènere". El clam per recuperar aquella radicalitat a la qual apuntaven els discursos de les manifestacions, alguns anys enrere, es va escoltar al llarg de les jornades.


La medicalització del cos trans*

En els relats actuals - s'incloïen aquí els discursos promoguts per les últimes mobilitzacions a Barcelona, ​​habituals el mes d'octubre - s'ha assumit la despatologització (la retirada de la transsexualitat dels manuals de psiquiatria, és a dir, que les persones trans* no han de ser considerades malaltes), però s'ha optat per medicalitzar els processos trans*. L'assumpció de la transsexualitat com a fenomen innat la converteix en un assumpte mèdic. La medicina vindria a reparar el cos que no correspon amb la identitat interna i real. El gènere es trasllada així dels genitals al cervell (ja ho deia Punset, no?). Però no ens allibera dels seus límits i mandats socials.

Dret al tractament hormonal, a l'accés a operacions, a l'acompanyament psicològic; les solucions es projecten sobre la carn, convertint de nou el cos en "el problema". La premsa compra el suïcidi infantil com amenaça, amenaça que recau principalment sobre els i les adultes a càrrec (mares i culpa no és una equació nova). No es tracta de subestimar el patiment i el malestar de les persones que necessiten aquestes solucions per viure, més aviat al contrari: entenem que la causa del seu malestar és la mateixa societat que no és capaç de - o potser no vol - mirar de cara la seva transfòbia. El malestar de les persones trans té a veure amb causes estructurals. "És problemàtic veure com una victòria el no ser percebut com a trans". En aquesta mateixa línia, també es va assenyalar que la sexologia que acompanya les persones trans segueix ancorada en el cos i en el contínuum entre dos pols, masculí i femení. S'han assolit algunes fites: permetre que els nenxs triïn el seu gènere o quin uniforme vesteixen. Sorprèn, però, continuar sostenint l'ús d'uniformes diferenciats per sexes.


Identitats "emergents"

Es va analitzar la proliferació de termes i discursos per definir i jerarquitzar desitjos que esdevenen identificatius (és a dir, que defineixen situacions, emocions, però també serveixen per identificar persones). Són molts més que fa alguns (pocs) anys, i es manifesten en un context relativament petit (occidental, amb connexió de fibra òptica). Cinc-cents i pocs termes són molts o pocs si tenim com a referència la població mundial? Com es va argumentar des del públic: "gais, lesbianes, bisexuals ... Ja teniu termes per definir-vos. Els asexuals estem creant un vocabulari perquè les altres persones puguin entendre com ens sentim". Doncs això: a entendre, a investigar, a crear. En quin marc s'integra aquest vocabulari? Potser és aquesta la qüestió de fons. Seguim plantejant un marc polaritzat, dualista, amb una estratificació més àmplia, sí, però dos pols oposats a la fi: el de la que sent desig sexual (que al seu torn es classifica segons la - ja antiga - escala de Kinsey) enfront de la que no sent cap inclinació cap a les pràctiques sexuals (la persona asexual).

Seguim plantejant un marc polaritzat, dualista, amb una estratificació més àmplia, sí, però dos pols oposats a la fi: el de la que sent desig sexual enfront de la que no sent cap inclinació cap a les pràctiques sexuals

Des del públic es va argumentar també que la virulència amb què s'estan rebent noves propostes (o velles, perquè en el fet de pensar hi ha molt de reciclatge d'arguments) no només ens porta a reproduir actituds que les feministes justament sempre hem criticat (ètica de la cura), sinó també a perdre possibles aliances. Les persones asexuals tenen molt a aportar sobre la qüestió del consentiment, per exemple, i potser des d'aquí puguem enfocar un debat que apunti amb més èxit cap a l'acció transformadora. És més, les identitats són útils per anomenar experiències i assenyalar violències, però per articular-nos políticament davant d'una estructura de poder, necessitem allunyar-nos de la lògica individual a la qual tendeix l'essencialisme identitari.


Aliances per a l'acció

El matí de dissabte pretenia, de fet, reflexionar sobre les aliances feministes i transfeministas, a partir d'una lectura del passat recent a Barcelona. Es va materialitzar en un format més obert: un cercle ovalat que de nou va omplir l'auditori, on estaven presents diferents generacions d'activistes. "Hi ha món més enllà de la ciutat", una veritat aclaparadora que van reivindicar diverses intervencions. "A Elx som quatre, si a sobre separem dones de trans, i trans de cis, és que ens quedem dues". "En els espais feministes la majoria són dones cis, l'únic que sé és que a mi em veuen com a rara". En quin moment hem començat a portar-nos malament? Per què ara es qüestiona la presència dels nois trans* en alguns espais feministes?

Les lesbofeministes van compartir algunes pors antigues que, deien, apareixien "disfressades d'ideologia". El trans* era percebut com un risc per a les lesbianes, que per fi es feien visibles entre un feminisme majoritàriament heteronormatiu. Justificat o no, la por pot portar a la fugida... O, tot el contrari: ser motor de canvi. Sortim corrent de l'heteronormativitat que ens invisibilitza a totxs (lxs que no complim els seus mandats o no acceptem els seus límits). Córrer, sempre, es porta millor en companyia. O som esportistes d'elit?

Com articular un moviment? Sens dubte, el fet de ser trans* o cisgènere influeix doncs determina el rang social, però no empeny necessàriament cap a una actitud crítica i un desig de revolta

Com articular un moviment? Sens dubte, el fet de ser trans* o cisgènere influeix doncs determina el rang social, però no empeny necessàriament cap a una actitud crítica i un desig de revolta. Unx pot tenir molta pasta, ciutadania i habitatge resoltes, i a més a més que tant se li'n doni que això no sigui així per a la resta de la gent. Però si hem arribat fins aquí, és perquè sabem que les necessitats més específiques de les persones trans*, així com, de dones, migrants, racializadxs, persones amb cossos diversos, no binàries i un llarg etcètera (anomenem mentalment a totxs perquè sí, és necessari) no estan en l'agenda política. Posem-nos a l'agenda, perquè sabem molt de resistències quotidianes, de comunitat d'afectes, coneixem l'estructura social que ens oprimeix, hem esmicolat moltes vegades com el poder s'exerceix sobre els nostres cossos i ments. Perquè hem somiat impossibles.

Moltes preguntes compartides i poques respostes tancades. Un espai on van poder participar persones sordes que van recordar que "se solen quedar fora dels debats" per falta d'interpretació en llengua de signes. Persones racialitzades que van recordar que cal posar la raça en el centre i acudir, també, als debats que organitzen persones racialitzades. Es va parlar de les identitats colonitzadores (les identitats LGTBIQH +), o de com el projecte colonitzador buscava a més heterosexualizar. Es va assenyalar la necropolítica, o els efectes perversos de certes polítiques i formes de consum que, mentre ens fan la vida més còmoda en el nostre context, provoquen mort i esclavitud més enllà, lluny de la mirada. En definitiva: no volem policies transsexuals perquè puguin escorcollar les putes transsexuals. "No volem encaixar en la seva normalitat", es va sentenciar en l'última taula de dissabte. Somiem impossibles i els construirem.
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades