'WestWorld', en els límits de l'humà

La recent producció d'HBO està ambientada en un parc temàtic que reprodueix en viu l'univers social del 'Far West', i en què els visitants han de relacionar-se amb uns androides pràcticament humanitzats
El telefilm es basa en la pel·lícula homònima que Michael Crichton havia escrit i dirigit el 1973
Daniel Bastús 16/02/2017

El desembre de l'any passat concloïa la primera temporada de WestWorld, sèrie de ciència ficció creada per Jonathan Nolan i Lisa Joy, i produïda per HBO, havent gaudit d'un èxit amplíssim a escala internacional. El telefilm es basa en la pel·lícula homònima que Michael Crichton havia escrit i dirigit el 1973, així com en la seva seqüela Futureworld, tres anys posterior.

Westworld, ambientada en un futur hipotètic, és el nom d'un parc temàtic que ofereix als seus hostes una experiència d'immersió social en l'univers del Far West. A mig camí entre el safari i la partida de rol en viu, els visitants del parc, avituallats de cap a peus amb la indumentària pertinent, investiguen els pobles i camins d'un salvatge Oest reconstruït i poblat per éssers que hi desenvolupen la seva quotidianitat, misèries i esperances.

Westworld, ambientada en un futur hipotètic, és el nom d'un parc temàtic que ofereix als seus hostes una experiència d'immersió social en l'univers del Far West.

El que el seu plantejament té de disruptiu té a veure amb el fet que aquests éssers, lluny de ser actors que en acabar la seva jornada laboral es posen el xandall de nou i tornen a casa en metro, són en realitat androides programats per pensar, estimar, patir, enyorar, desitjar o guardar rancor exactament d'una manera determinada. Aquests éssers humanoides -que s'anomenen amfitrions- formen part de narratives dissenyades per un centre de creació, i no són conscients del fet que dia sí i dia també desenvolupen un mateix circuit tancat de conductes, a l'espera que algun visitant els interpel·li de forma més o menys voluntària i se'ls activi així una trama d'accions secundàries possibles, al final de la qual tornaran a reproduir la seva rutina base.

En un plànol antropològic, hi ha com a mínim dues qüestions que fan que d'entrada la sèrie resulti tan estimulant i es faci tan difícil abandonar-la.

En primer lloc, un dels aspectes més suggerents del plantejament és el fet que tota l'estona es graviti sobre la qüestió dels límits de l'humà. Veient la sèrie, van i tornen les preguntes: «on es situa la diferència específica entre allò humà i allò no-humà? Quins són els trets distintius que ens permeten constituir-nos com a espècie?» Els androides amfitrions de WestWorld, que tenen un aspecte idèntic al nostre, efectivament raonen, emeten hipòtesis, dubten, anticipen, rememoren i menteixen, com nosaltres, i també s'angoixen, s'apassionen, s'il·lusionen, es frustren, i fins i tot, com nosaltres, de tant en tant es permeten el luxe de tenir principis. El fet que estiguin programats per sentir i pensar de forma preestablerta no minimitza la coïssor que senten quan els tiren un tret a la cama, el fàstic de practicar sexe amb un client que fa pudor o la desesperació de trobar-se el pare mort sobtadament. Capaços de sentir vívidament i de reflexionar amb profunditat, la capacitat que els amfitrions sí tenen damnada, en canvi, és la de recordar: esclaus de les seves pròpies biografies literàries, no guarden una imatge del seu procés de confecció, de perfeccionament i de reparació -habitual, aquest darrer, en un món on els trets i les pallisses estan a l'ordre del dia-, ni tampoc un bri de consciència de viure fatalment atrapats en el seu particular dia de la marmota. Éssers de memòria alienada, no tenen possibilitat de desenvolupar la crítica, i per tant, queden sense marge per la llibertat.


Aquesta qüestió serà cabdal pel desenvolupament de la trama. En la mesura en què l'ombrívol senyor Ford (Antony Hopkins) introdueix unes extravagants variacions en alguns dels amfitrions, que anomena ensonyaments (reveries), i que consisteixen en l'accentuació de detalls superficials de la seva memòria personal, les distincions marcades que s'acaben d'establir poden anar tendint a fer-se cada cop més vagues.

La segona de les qüestions que destaca en el plantejament base és, i vinculada amb l'anterior, la de la naturalesa de la utilitat social d'un complex com WestWorld.

El que busca bona part del públic al parc, especialment el masculí, és donar via lliure a un seguit d'impulsos violents i sexuals

Bastarà un parell de capítols perquè ens adonem que és el que busca bona part del públic -especialment del masculí, que constitueix, al seu torn, un alt percentatge respecte el total- al parc: donar via lliure a un seguit d'impulsos violents i sexuals, fent de la baralla, la humiliació, l'assassinat i el sexe -en el millor dels casos, a canvi de diners; en els altres, mitjançant la violació- els màxims exponents de la seva experiència alliberadora. Si el lema de WestWorld és "Viu sense límits" és precisament perquè el parc planteja un escenari prou humà perquè aquestes pulsions trobin la seva satisfacció (s'insisteix sovint en com els hostes exigeixen en els amfitrions el màxim realisme) i alhora prou poc humà perquè aquests éssers puguin rebre tota la bateria de descàrregues violentes sense que ningú traspassi els llindars del dret i, se suposa, de la moral.

WestWorld mercantilitza, en definitiva, l'experiència del grau total de cosificació de l'altre. Al parc els hostes poden realitzar la fantasia de convertir persones en objectes de forma absoluta. Tot i que a la sèrie no apareix en cap moment el món exterior al parc i a les seves oficines, s'entén que la fantasia de practicar aquest grau superlatiu de la violència no pot haver-se larvat en una societat gaire més emancipada que la nostra.

A mesura que es desenrotlla la trama, es desenvoluparan aquestes claus inicials, que tenen a veure d'alguna manera amb el regust inquietant que s'acostuma a experimentar després de veure els primers capítols. Al llarg de la temporada, entre girs de guió i cops d'efecte argumentals, s'anirà donant voltes a la possibilitat o no de subjectivació d'aquestes criatures sense memòria, de passat segrestat i de crítica castrada, i, per tant, a les condicions de la seva humanització possible.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades