Aigües d’Arenys: pros i contres de la remunicipalització

L’eficiència de la xarxa a Arenys de Munt ha millorat des que, el 2011, l’Ajuntament va tornar a controlar la gestió de l’abastament. Un litigi amb l’antiga empresa concessionària incorpora un cert grau d’incertesa al procés
25/11/2014

L'octubre de 2011, l’Ajuntament d’Arenys de Munt (Alt Maresme) va fer efectiva la remunicipalització del servei d’aigües després de gairebé dotze anys de gestió privada per part de l’empresa SOREA. Des de llavors, la societat municipal Gestió Urbanística i de Serveis Arenys de Munt (GUSAM) ha estat l’encarregada d’administrar el servei mitjançant la marca Aigües d’Arenys. El procés va començar el 2010, amb el govern d’Arenys de Munt 2000 a l’alcaldia, quan es va decidir no renovar la concessió de la gestió del servei a SOREA. “Era un mur per implantar una tarifa més justa, no havien fet les millores que deien que feien i, a més, tancaven els pous propis que, crèiem, calia recuperar”, explica Josep Manuel Ximenis (CUP), que va agafar el relleu de l’alcaldia el 2011 i va fer efectiva la municipalització.

Una de les primeres mesures que es van implementar va ser un sistema tarifari que establia unes quotes relacionades amb el consum per persona i dia. D'acord amb aquests paràmetres, es va decidir que els primers 100 litres d’aigua diaris es facturarien gairebé un 50% per sota del preu de cost. Per a Ximenis, això permetia beneficiar “les famílies sense recursos i la gent gran, que són les que gasten menys aigua”. A la vegada, apujar el preu als consums més alts “consciencia la gent perquè redueixi la despesa”. Per compensar la bonificació dels primers litres, es van establir tres trams de consum superiors en què el preu del litre s’encaria progressivament. “L’escalat no satisfà tothom, però és socialment just”, explica l’alcalde actual, Joan Rebasseda (ERC), que afegeix que aquesta mesura no seria factible si el servei no fos públic. Paral·lelament, es van preveure rebaixes per a les persones que cotitzessin per sota del salari mínim interprofessional. El factor social també es va estendre amb la contractació de dos centres de treball especial per a persones discapacitades perquè oferissin els serveis d’atenció telefònica, lectura de comptadors i repartiment de factures.

Segons Enric Gornés, cap tècnic del servei, quan Aigües d’Arenys va assumir la gestió, es va trobar que l’eficiència de la xarxa d’aigües estava per sota dels nivells idonis. “Perdíem el 40% de l’aigua. Ara, en perdem al voltant del 30% i ens apropem a un nivell idoni, que se situaria al voltant del 20-25%”, explica. Segons Ximenis, SOREA no feia res per combatre-ho perquè la consumidora final paga pels litres totals que entren a la xarxa i no pels que consumeix. L'exalcalde també denuncia el monopoli de l’empresa que “gestionava tant la dessaladora de Blanes que venia l’aigua com la compra per al municipi”. Rebasseda, però, explica que també han hagut de combatre el frau. “No tot el que es perdia era per fuites, hi havia casos en què la gent manipulava els comptadors o aplicava mecanismes per no pagar”.

Una de les incerteses del procés de municipalització és el litigi que es manté obert amb l'empresa SOREA, que reclama prop de 600.000 euros en concepte de les amortitzacions de la xarxa. Ximenis creu que aquestes amortitzacions es van planejar a més de deu anys vista –temps durant el qual SOREA tenia la concessió– i, per tant, no és lícit que les reclami. Al mateix temps, recorda que una auditoria, encarregada per la Diputació de Barcelona a la consultora EFIAL, deixava clar que no calia pagar res. La possible resolució d’aquest litigi pot fer ballar els comptes d’Aigües d’Arenys. Tot i que, segons Gornés, hi ha hagut superàvit cada any, Rebasseda remarca que “si la indemnització és alta, haurà estat el negoci d’en Robert i les cabres”.

L’alcalde actual explica que “tot i que està sortint bé, assumir tota la gestió de l’aigua va ser arriscat” i diu que era millor optar per un model públic-privat perquè combina la gestió pública amb els recursos i els coneixements sectorials de l’empresa. Tanmateix, no es planteja canviar de model: “Com a mínim, hem d’esperar que acabi el litigi”, puntualitza Rebasseda. Per contra, Ximenis creu que la gestió mixta suposa una pèrdua de control davant els possibles desviaments de beneficis per part de l’empresa. L'exalcalde també afirma que les possibles mancances de recursos materials es poden suplir amb la participació del Consorci de Gestió Integral d’Aigües de Catalunya, on s’agrupen diverses empreses municipals com les de Reus o Mataró.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: