Ajudar la gent a veure-hi

28/06/2016

Fer escriure un article a qui s’ocupa de fotografia és equivalent a fer una cursa entre lleopards a la pista de gel de la plaça Catalunya: una manca total de sentit comú. Patinem i perdem l’equilibri perquè no és el nostre ambient: les fotògrafes treballem en un altre pla, fem servir un altre llenguatge, som diferents dels plumillas. Molta de la feina que fem no es veu i molta gent pensa que, amb quatres fotos, ja es pot fer tot.

A les manifestacions, es comença a parlar de la presència de la premsa quan apareix algú amb una càmera fotogràfica penjada al coll /JORDI BORRAS
A les manifestacions, es comença a parlar de la presència de la premsa quan apareix algú amb una càmera fotogràfica penjada al coll /JORDI BORRAS

 

Som diferents, però no és una qüestió d’orgull, és que funcionem d’una altra manera. A través d’un clic, intentem “posar el cap, l’ull i el cor en un lloc al mateix moment”; i no és poca cosa. En una notícia qualsevol, el primer que veus és la foto. En una dècima de segon, ja saps quin serà el tema del text. La immediatesa i la capacitat sintètica del llenguatge fotogràfic ens permet dir-ho tot en pocs centímetres quadrats. Abans del titular, abans de llegir l’article. Com un amor a primera vista.

Allò visible és el nostre camp d’acció. A les manifestacions, es comença a parlar de la presència de la premsa quan apareix algú amb una càmera fotogràfica penjada al coll. Abans, no es pot saber si ha vingut algú per cobrir la mobilització o no i les redactores tuiteres es mimetitzen amb la gent curiosa i el veïnat. És una de les paradoxes de la fotografia: volem ser invisibles per revelar una imatge, un moment, però som les primeres persones detectades.

És una tasca complexa a vegades. Cal comunicar-se molt i no sempre s’arriba a l’acord. Som les que apuntem? El que estem fent està bé? Ho hauríem de fer d’una altra manera? Molestem davant la capçalera? No podem entrar a la manifestació? Cal que anem al fons? Som com voltors? Fem una feina de pacotilla?

No és fàcil fer el que fem: intentar defensar el dret a la intimitat i mostrar una manifestació de tres mil persones sense cares i procurar que sigui tan impactant com la vivim nosaltres. I que les nostres fotos defensin les persones agredides sense caure en el sensacionalisme o el porno-riot. Ho fem des de la militància gràfica. Som moltes les que col·laborem amb la Directa, cadascuna des de la seva mirada, amb la seva tècnica, el seu temps i el seu bagatge; intentant fer un petit canvi en la societat mitjançant una imatge que, en un segon, quedi gravada al cap de la lectora.

Coordinar una secció així tampoc no és una tasca trivial. Cal formar les noves fotògrafes, que aterren al mitjà apassionades i tenen ganes i bon ull, però, a vegades, no pensen en el públic. S’ha de triar la persona que podrà donar el millor que té. I, quan hi ha tres manifestacions, quatre rodes de premsa, dues entrevistes i un reportatge el mateix dia, cal recordar qui ha anat on i preparar-ho tot per l’endemà. I, si ningú no pot cobrir-ho, anar-hi tu i fotografiar quatre entrevistades en una tarda.

És cert, hi ha qui voldria guanyar el World Press Photo... però és perquè no hi ha reconeixement: qui es recorda del nom de les quatre o cinc fotògrafes habituals de qualsevol mitjà convencional? Molt poca gent. Aquesta és una altra paradoxa: ser tan visibles i, alhora, tan poc conegudes.

 

Fe d’errades: A la pàgina 17 del número 410, s’atribueix erròniament una fotografia a Mayu (Krasnyibcn). L’autor de la instantània és Sergi Rugrand (Krasnyibcn).

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: