Internacional

​“Al Kurdistan es vol crear un model social més just i igualitari on les decisions es prenguin des de baix”

Massoud Sharifi Dryaz és un sociòleg kurd que ha investigat àmpliament els moviments socials al Kurdistan. Tot i que fa pocs mesos que viu a Barcelona, parla un català molt correcte que empra per fer una anàlisi aprofundit de la situació al seu país
Massoud Sharifi Dryaz és originari de Rojhelat –la zona de Kurdistan de l’est pertanyent a l’Iran. En el seu treball de doctorat es va especialitzar en l’àmbit dels moviments socials i de l’activisme al conjunt del territori kurd
Victor Serri
23/07/2015

Separat entre les fronteres de Turquia, Síria, l’Iraq i l’Iran, el Kurdistan és una de les nacions sense estat més conegudes arreu del món per la seva voluntat d’autodeterminació. La resistència de la seva gent envers els intents d’assimilació i sotmetiment dels països que divideixen el territori kurd en quatre parts ve de molt enllà. Darrerament, però, el terrabastall de conflictes oberts que pateix l’Orient Mitjà ha provocat un conjunt de canvis accelerats que també ha repercutit directament en territori kurd. La lluita de la població de Rojava contra l’Estat Islàmic, al Kurdistan sirià, és un dels màxims exponents de les capacitats d’autodefensa de la seva població. Parlem de tot això i molt més amb Massoud Sharifi Dryaz, sociòleg originari de Rojhelat –la zona de Kurdistan de l’est pertanyent a l’Iran- que en el seu treball de doctorat es va especialitzar en l’àmbit dels moviments socials i de l’activisme al conjunt del territori kurd com a espai sociològic. Sharifi Dryaz, que ara viu a Barcelona per conèixer la situació del Principat de primera mà i millorar els seus coneixements de català, treballa com a investigador al CADIS (Centre d’Analyse et d’Intervention Sociologiques) i està a punt d’engegar un nou projecte d’estudi sobre nacionalisme i religió al Kurdistan.
 

Tu consideres que la qüestió del Kurdistan no és només el problema d’un territori o d’una regió, sinó que és un fet transnacional...

Sí, això té una explicació històrica que es remunta a la fi de l’Imperi otomà i a la creació de les diverses estructures de nacions-estat que van dividir el Kurdistan després de la I Guerra Mundial. Com a reacció als intents de sotmetiment, les primeres mobilitzacions kurdes van tenir un àmbit d’acció regional. Com que els estats de la zona van aconseguir imposar progressivament la seva dominació sobre els territoris kurds, els moviments amb presència a cada part del Kurdistan van haver de limitar les seves accions a les fronteres dels estats a on es trobaven. Els diversos actors kurds van actuar de manera autònoma per reivindicar els seus drets fins que a l’altura dels anys vuitanta hi va haver una nova dinàmica de regionalització de la lluita kurda que va traspassar les fronteres dels estats que l’estancaven. Van ser processos diferents a cada lloc, es van accelerar progressivament i finalment van coincidir amb l’esclat d’una dinàmica de violència regional que va impactar a gran part de l’Orient Mitjà durant els vuitanta: la guerra entre Iran i l’Iraq, el conflicte civil al Líban, la cruesa dels combats entre Israel i Palestina, el cop d’estat a Turquia o els atacs de Saddam Hussein contra la comunitat kurda iraquiana que van deixar més de 182.000 morts són alguns dels fets més greus de l’època.
 

La conflictivitat del Pròxim Orient als vuitanta va beneficiar indirectament al Kurdistan?

La situació d’inestabilitat regional va generar nous interessos, va convertir al Kurdistan en un actor regional i va transformar la qüestió kurda en un conflicte transfronterer. A partir de llavors, els kurds es podrien dedicar a fer un tipus de diplomàcia paral·lela. El Kurdistan no tenia un estatus reconegut com a Estat, però va començar a tenir una força militar i de mobilització que li va permetre regionalitzar la seva situació i guanyar més influència política a l’Orient Mitjà.
 

Quin paper va tenir el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) en tot aquest procés?

El PKK es va fundar el 1978 i va guanyar presència fins a iniciar un enfrontament armat contra Turquia el 1984. El fet que engegués la lluita armada des del Kurdistan de l’Iraq demostra que a l’època el fet kurd s’havia convertit en una qüestió transfronterera. A 1995, el PKK ja comptava amb més de 20.000 guerrillers i tenia una gran capacitat per mobilitzar als membres de la comunitat kurda que vivien a la diàspora europea. Des d’allà, es va donar molt suport mediàtic al PKK i es va iniciar una campanya d’abast internacional a favor de la causa kurda.
 

Pel que expliques, la població del Kurdistan ha destacat per la seva capacitat de mobilització durant dècades...

"Sovint només es fa èmfasi en les organitzacions polítiques i militars que representen a la població kurda, però també hi ha un dinamisme social i cultural molt potent"

Sí, i moltes vegades només es fa èmfasi en les organitzacions polítiques i militars que representen a la població kurda, però s’ha d’anar més enllà. Al Kurdistan hi ha un dinamisme social i cultural molt potent que té un recorregut al llarg de tot el segle XX. Les mobilitzacions reivindicatives del kurds han estat permanents des de la caiguda de l’Imperi otomà i han derivat en moltes formes d’activisme en èpoques en què no hi havia lluita armada. Tot i això, les accions que sempre han fet més soroll a l’exterior són les que han implicat violència.
 

Quins són els factors més importants per entendre aquesta llarga dinàmica d’activisme?

L’àmplia trajectòria històrica dels moviments socials al Kurdistan es deu a diversos motius. Durant molt de temps, el territori kurd va ser una regió inaccessible a l’Estat, que només hi tenia una presència militar molt limitada. Amb la presència reduïda d’un exèrcit no n’hi ha prou per canviar el caràcter social i nacional d’un grup ètnic. Des de temps remots, la identitat comunitària al Kurdistan era un element molt fort. Hi havia fraternitats religioses, confederacions tribals i grups familiars que tenien un paper molt important en l’organització social de la societat kurda. Els governs centrals van voler afeblir aquest model social tradicional, però només van aconseguir eliminar-ne algunes dimensions. A Turquia i l’Iran, per exemple, es van fer polítiques molt dures per suprimir l’estructura tribal. En aquest context, també hi van anar incidint progressivament els moviments d’esquerra, que van reconèixer la capacitat mobilitzadora de la gent kurda i ben aviat van guanyar molta influència. Davant els intents de dominació estatal i d’assimilació lingüística i cultural, la societat kurda va crear noves formes de resistència. Com a símbol d’oposició al control de l’estat, la població kurda manté la llengua i la memòria col·lectiva de la seva gent passa de generació en generació a través de l’idioma. Aquest tipus de resistència cultural ha estat molt important.
 

"La participació de les dones en la vida política i la lluita armada del Kurdistan no és un fenomen nou. Des de la fi de l’Imperi otomà han participat en el moviment d’alliberament nacional" / Victor Serri

 

Una altra qüestió interessant a destacar és el paper protagonista de les dones en el moviment revolucionari kurd...

La participació de les dones en la vida política i la lluita armada del Kurdistan no és un fenomen nou. Des de la fi de l’Imperi otomà han participat en el moviment d’alliberament nacional. Als vuitanta, davant de la situació de conflicte armat al Kurdistan iranià i abans que ho fes el PKK a la zona kurda de Turquia, les dones ja van ser mobilitzades de manera massiva per combatre amb les milícies de Komalah contra l’exèrcit de l’Iran. Un cop ho va fer el PKK, però, la situació va canviar de manera molt radical. Als anys noranta, a moltes ciutats kurdes de Turquia hi va haver revoltes urbanes contra l’estat turc. Aquesta mobilització va fer que el PKK augmentés la seva militància, les dones hi van entrar a participar massivament i van integrar-s’hi de manera directa. Més tard, van crear la seva pròpia organització. A la vegada, a l’època va emergir la figura de Leila Zana, la primera dona kurda en entrar al parlament turc. A partir de llavors, les dones entrarien plenament en la vida política i militar del Kurdistan turc i als 2000 aconseguirien tenir una quota de representació del 40% en tots els àmbits organitzatius del moviment per incidir en major mesura en la presa de decisions i en la transformació de la seva pròpia situació sociocultural.
 

Les consecucions de les dones al Kurdistan turc han influït en el rol que ara tenen a Rojava?

Efectivament, la lluita feminista del Kurdistan turc va crear una cultura política i de participació activa de les dones que va trencar molts esquemes. La societat kurda va deixar enrere molts prejudicis i va entendre que les dones també podien participar activament en la lluita. De fet, l’experiència del PKK –que tenia presència al Kurdistan sirià des dels vuitanta- es va traslladar en la lluita de Rojava.
 

Tu has comentat més d’una vegada que l’experiència d’autogestió i de resistència del Kurdistan sirià és molt similar a la revolució de 1936 a l’Estat espanyol.

"La crítica que tinc al projecte de Rojava és que no es tracta d’un model completament gestionat des de baix, sinó que hi ha un control per part d’un partit" 

Similar no, però tenen punts en comú, especialment en la manera en què es pretén organitzar la societat en els dos casos. Tant en la revolució de 1936 com els fets de Rojava en l'actualitat hi ha la voluntat de materialitzar un projecte utòpic de caràcter assembleari per crear una societat més justa i igualitària en un context on l’estat ha fet fallida i en el qual hi ha una situació de conflicte armat i de violència molt greu. L’experiència de Rojava, però, també té trets particulars: es basa en les idees de confederalisme democràtic d’Abdullah Öcalan que té inspiracions en l’anarquisme, el feminisme o l’ecologisme. El PKK va voler posar en pràctica el projecte a través dels consells municipals al Kurdistan turc, però la repressió va impedir que el procés pogués seguir endavant, per això ha posat moltes esperances en el Kurdistan sirià. Actualment, allà cada barri té una assemblea que gestiona el seu espai i s’integra en una xarxa social i organitzativa més àmplia que va des de baix cap a dalt. La gent està en contacte permanent i qualsevol decisió que es pren ha de ser acordada per tothom. Això és un punt clau per entendre perquè el model funciona tan bé, tot i que també hi tinc crítiques.
 

Quins són els punts negatius que hi trobes?

Des del meu punt de vista, la crítica que tinc al projecte de Rojava és que no es tracta d’un model completament gestionat des de baix, sinó que hi ha un control per part d’un partit que ja està estructurat en l'àmbit ideològic i orgànic. Cal tenir en compte que el Partit per la Unió Democràtica de Rojava (PYD en kurd) tot just va sorgir el 2003 a partir d’una decisió del consell presidencial del PKK, quan hi havia una reestructuració estratègica i discursiva del partit. Aquesta implantació tan recent fa que encara no hi hagi una cultura d’autogestió completament arrelada en la societat kurda de Síria. El què sí que hi ha és una autoorganització tradicional, però el model que es vol dur a terme d’empoderament de la societat per autodirigir-se és relativament extern i implica que no es desenvolupi de manera totalment automàtica i natural. Amb tot, de la mateixa manera que s’està intentant establir un poder que va de baix a dalt, també hi ha un control que prové de dalt. Això ha generat alguns conflictes. El projecte, no obstant, està aportant moltes oportunitats a les dones i a les minories ètniques i religioses i dóna molta importància a aquestes diferències, però per altra banda no té capacitats per acceptar la divergència política. A vegades, algunes organitzacions polítiques kurdes que no estan plenament integrades en el projecte s’han sentit marginades. En definitiva, el què és positiu és que el model de Rojava està molt avançat a nivell social i cultural, però encara té mancances en l’àmbit polític i aquesta situació pot suposar una amenaça de cara al futur.
 

Sembla que pel futur del Kurdistan es dibuixen dos models polítics distintius molt clars: per una banda hi ha la línia del PKK i l’experiència revolucionària de Rojava, mentre que al Kurdistan de l’Iraq estan prenent un camí diferent.

"L’experiment de Rojava ve de la voluntat de trencar amb el model d'Estat-nació i de trobar-ne un altre d’alternatiu que sigui més inclusiu i extensible no només al Kurdistan, sinó a tot l’Orient Mitjà"

Sí, entenent-ho de manera general, en la globalitat de l’espai kurd hi ha dos corrents molt diferenciats: els sectors propers al PKK i a la ideologia d’Abdullah Ocalan i els elements que segueixen la línia més nacionalista i capitalista del Partit Demòcrata del Kurdistan d’Iraq amb la figura de Massoud Barzani al capdavant. Hi ha una opció que està més lligada a un nacionalisme de tipus etnocèntric que busca aconseguir el dret d’autodeterminació a través del lideratge d’una organització política, mentre que a Turquia i a Síria hi ha un altre model més progressista, rupturista i innovador que últimament ha recuperat en el seu discurs el concepte de l’antiga Mesopotàmia. Segons aquesta idea, fa milers d’anys que a la regió hi conviuen una gran quantitat de grups ètnics amb una cultura i una llengua diferents i això ha de seguir sent així. El model de l’estat-nació, però, no ha sabut respondre a aquesta situació i l’experiència al llarg del segle XX demostra que aquesta estructura estatal només fomenta les tensions, l’exclusió i la dominació d’un grup particular per sobre dels altres. L’experiment de Rojava, precisament, ve de la voluntat de trencar amb aquest model i de trobar-ne un altre d’alternatiu que sigui més inclusiu i extensible no només al Kurdistan, sinó a tot l’Orient Mitjà.

 

Tu quin creus que és el model que té les de guanyar a mitjà termini?

Amb la irrupció de l’Estat Islàmic, la situació tant al Kurdistan d’Iraq com al Kurdistan sirià és caòtica. Jo crec que per ara hem d’imaginar la continuïtat de dos models diversos per a dues parts diferents del Kurdistan. A les zones kurdes de Síria, de Turquia i de l’Iran, actualment la població és més favorable a l’autonomia i a la perspectiva de l’autogestió, però la situació del Kurdistan iraquià és diferent. Allà viuen una realitat molt complicada des del temps de Saddam Hussein i per ara sembla que seguiran un altre camí. Tot i això, encara que actualment la població ha adoptat una posició més pragmàtica, el somni de crear un gran Kurdistan independent de cara al futur segueix existint entre la majoria dels kurds.
 

Ens pots explicar alguna cosa més del cas del Kurdistan iraquià?

En aquella zona kurda, la família de Barzani té molta influència i poder sobre les institucions del règim autonòmic, però el seu partit no és l’únic que té representació i hi ha més organitzacions que tenen presència al parlament. A més, al Kurdistan de l’Iraq també s’ha aconseguit donar molt de valor a la diferència social i cultural. Les minories ètniques de la regió tenen tot un conjunt de drets garantits i representació parlamentària: la voluntat de respectar les comunitats minoritàries és un punt a destacar en tot el Kurdistan, hi ha una gran sensibilitat a la diferència. Com que la població kurda ha patit durant molt de temps la repressió i la dominació, ara és conscient que un cop té el poder no pot actuar de la mateixa manera amb les minories que viuen al seu propi territori.
 

"Al Kurdistan d’Iran la situació és una mica especial. Allà era molt difícil militar en cap organització política en defensa dels drets dels kurds. Jo vaig ser activista durant la meva època d’estudiant a la universitat. Moltes de les primeres accions van sortir d'allà" / Victor Serri

 

Fins a quin punt ha afectat l’aparició d’Estat Islàmic al Kurdistan i a la seva població?

L’Islam polític i l’integrisme religiós no tenen gaire influència en l’esfera política i social del Kurdistan. La visió kurda de la religió ha tendit a ser diferent de la concepció islàmica tradicional que temps enrere va voler imposar l’Imperi otomà. A més, al territori del Kurdistan hi ha una gran diversitat religiosa: la majoria dels kurds són musulmans –sunnites i xiïtes-, però també hi ha comunitats jazidís, cristianes i uns 160.000 kurds que són jueus. Amb tota aquesta diversitat de creences, la identitat kurda no s’ha construït sobre la qüestió religiosa. Per altra banda, també cal destacar la importància de l’esquerra al Kurdistan i la seva influència en la construcció de la identitat del moviment kurd. Des d’un bon principi, l’esquerra kurda va tenir un discurs molt crític contra l’Islam. En el manifest fundacional del PKK, l'any 1978, per exemple, l’organització va declarar que l’arribada de l’Islam a Mesopotàmia va significar la imposició del feudalisme a la regió. Enguany, aquest discurs d’esquerres potser no és tant present com abans, però la concepció crítica sobre la religió s’ha mantingut en les idees de la majoria de partits polítics kurds. Tanmateix, això no vol dir que al Kurdistan hi hagi una nul·la influència de l’Islam polític sobre la població. Hi ha partits polítics kurds islamistes que tenen representació parlamentària i certa capacitat de mobilització. Alguns són més aviat moderats i hi ha altres grups que són més extremistes. Per altra banda, la presència kurda entre la militància de l’Estat Islàmic és més aviat reduïda: s’ha comptat que hi podria haver unes 400 persones d’origen kurd que en formen part.
 

Darrerament, amb el focus sobre el setge de Kobane, els mitjans de comunicació s’han concentrat en la resistència kurda contra l’Estat Islàmic a Rojava, però al Kurdistan d’Iraq també hi estan combatent.

Sí, allà els combats han estat molt durs. A hores d’ara ja hi ha més de mil peixmergues [militars de l’exèrcit kurd iraquià] que han perdut la vida en els combats contra l’EI. Per enfrontar-s’hi s’ha fet una coalició a on també participen militants del PKK i membres d’organitzacions polítiques kurdes de l’Iran.
 

Durant l’últim any s’han fet evidents les relacions estretes entre Turquia i l’Estat Islàmic, una col·laboració que podria tenir molt a veure amb la por del govern turc davant de l’enfortiment de la causa kurda.

"Des del moment en què l’EI va aparèixer al context de la guerra de Síria, Turquia l’ha usat com un dels seus actors sobre el terreny per tal de tenir més capacitat d’influència en el conflicte"

Els vincles entre Turquia i l’EI no són una hipòtesi, sinó una realitat. El gener passat, fins i tot, l’anterior ambaixador dels Estats Units va declarar que Turquia havia de deixar de donar suport de manera indirecta a l’Estat Islàmic. També hi ha molts documents i vídeos que confirmen aquesta relació. Des del moment en què l’EI va aparèixer al context de la guerra civil de Síria, Turquia l’ha utilitzat com un dels seus actors sobre el terreny per tal de tenir més capacitat d’influència en l’evolució del conflicte.
 

Tu tens trajectòria com activista a la regió del Kurdistan de la qual provens?

Al Kurdistan d’Iran la situació és una mica especial. Allà era molt difícil militar en cap organització política en defensa dels drets dels kurds. Jo vaig ser activista durant la meva època d’estudiant a la universitat. Amb l’entrada d’un nou equip de govern a Teheran entre 1997 i 1998 hi va haver un canvi d’atmosfera política al país que era més propera per reivindicar els interessos kurds. La comunitat kurda va aprofitar l’oportunitat per mobilitzar-se i moltes de les primeres accions van sorgir dels nuclis d’activistes de les universitats.
 

La relació de Rojhelat amb el govern central de Teheran havia estat conflictiva?

Fins a principis dels noranta, a Rojhelat hi va haver un greu conflicte armat. El Partit Democràtic del Kurdistan d’Iran (PDKI) –de tendència socialdemòcrata– i el Komalah  –de tendència maoista– van guanyar molta presència després de la revolució iraniana de 1979 i van esdevenir i van esdevenir les dues principals organitzacions polítiques kurdes de la regió. Va ser un moment de gran mobilització. La reivindicació principal de la població kurda, però, no era la independència, sinó l’autonomia per Rojhelat i la democràcia per tot l’Iran. No obstant això, a mesura que va avançar la revolució, els partits islamistes que van arribar al poder a Teheran es van mostrar reticents amb el reclam d’autonomia del Kurdistan perquè ho veien com una etapa prèvia cap a la independència. L’aiatol·là Jomeini fins i tot va declarar la Jihad contra els kurds.

Com va evolucionar la situació?

Tot plegat va suposar l’esclat d’un conflicte armat que va durar fins a 1992. El conjunt de partit kurds van mobilitzar un grup armat que segons els càlculs va arribar a tenir entre 60.000 i 100.000 guerrillers sobre el territori per defensar-se dels atacs de l’exèrcit iranià al Kurdistan de l’est. Fins al 1984, la guerra oberta que hi havia va ser molt dura. Si fem balanç, entre 1979 i 1989 hi va haver cap a 50.000 persones que van perdre la vida a causa de la violència. La gravetat del conflicte va fer que la major part de les milícies kurdes s’haguessin de refugiar a les muntanyes a les muntanyes de Kandil, una zona fronterera entre Irak, Iran i Turquia que avui en dia s’utilitza com a refugi del Partit dels Treballadors Kurd (PKK). Al Kurdistan iranià, però, la lluita d’aquell moment no va ser només armada: hi havia molta participació popular a través d’assemblees de barri i de la societat civil en la gestió de la regió. El dinamisme social de l’època a Rojhelat és bastant semblant al model que actualment s’està intentant aplicar a Rojava.

El context del Kurdistan de l’est segurament és el més desconegut a l’exterior. Quina és la realitat política de la regió actualment?

Políticament, la situació està estancada i no ha avançat massa des que va acabar el conflicte armat el 1992. Tot i que l’Iran reconeix la singularitat del Kurdistan, no garanteix els drets més bàsics a la seva població perquè la considera una amenaça: com que els kurds tenen capacitat per mobilitzar-se molt ràpidament, el govern de Teheran sempre té por que el seu impuls pugui derivar cap a una declaració d’independència. Amb tot, a hores d’ara l’Iran no garanteix a la població kurda l’educació en la seva llengua materna, obstaculitza l’accés a llocs de treball públics a la ciutadania kurda i la inversió econòmica de Teheran al territori és molt petita. Encara que la terra kurda és molt rica i té recursos minerals com petroli i gas, una gran part de l’economia funciona a través del contraban amb Turquia i l’Iraq, la riquesa de la regió no està ben repartida i els beneficis que s’extreuen no van a parar als seus habitants, sinó que la majoria de gent que té poder a la regió prové de fora del Kurdistan.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: