Internacional

"Al món sencer, un militar que arriba al poder està en contra de qualsevol mínim de llibertat"

Entrevista Ahmed Ali, fotoperiodista egipci, condemnat a 25 anys de presó al seu país i actualment exiliat a Madrid
"L'etapa d'Al-Sissi és el pitjor període mai viscut pel que fa al periodisme en l'Egipte modern. El Col·legi de Periodistes ha estat assaltat diversos cops, cosa que no havia passat ni durant l'ocupació britànica"
Victor Serri
07/03/2017

Ahmed Ali va arribar l'abril del 2016 a l'Estat espanyol fugint d'una sentència de 25 anys de presó a Egipte. El seu delicte, ser un fotoperiodista compromès en el dur Egipte del general Al-Sissi. Segons el Committee to Protect Journalists, 25 periodistes van ser detinguts l'any passat al país. Xifres només superades per Corea del Nord i Turquia. Ara viu a Madrid, acollit per un programa de protecció temporal per a defensors de drets humans d'Amnistia Internacional.


Com va ser la teva detenció?

El setembre del 2014, el grup 6 d'abril organitzava una trobada en memòria d'Ahmed el-Masry. L'Ahmed era periodista freelance i els seus amics li van muntar aquesta trobada de memòria, que era més aviat com una vetlla a casa seva. Jo vaig decidir d'anar-hi a filmar perquè volia fer un documental sobre els periodistes màrtirs després del 30 de juny de 2013, quan l'exèrcit pren de nou el poder a Egipte i fa un cop d'estat a la revolució. Després d'allò van morir molts periodistes, com Ahmed el-Masry, Hussein Abu Deif o altres, a part dels que van detenir com Shawkan o Omar Abd el-Maqsoud, etcètera.


I vas anar cap allà...

A baix hi havia nois que esperaven per pujar. Al cap de cinc minuts va arribar la policia, vestint de civil i amb un vehicle privat, un microbús. Tant bon punt van arribar, vaig treure el meu carnet i l'acreditació del diari on treballava. L'oficial va prendre'm l'acreditació i la va trencar mentre m'insultava. "Ara ja no ets periodista" em va dir.


I et van detenir...

"Durant els interrogatoris es van concentrar en la meva feina amb els moviments socials i la meva activitat política, especialment en la causa palestina"

Durant els interrogatoris es van concentrar en la meva feina amb els moviments socials i la meva activitat política, especialment en la causa palestina. Es fixaven en les fotos dels esdeveniments o manifestacions de l'oposició més que no pas les del govern, malgrat que tenia també fotografies de rodes de premsa del primer ministre o del ministre d'Interior. Si hagués estat un terrorista, hauria pogut actuar contra ells, els hi vaig dir.


De què t'acusaven?

La meva acusació va ser l'habitual. La de postal. Tall del camí. Manifestació sense permís. Assalt a instal·lacions públiques. Atac a les forces de seguretat. Tot, malgrat que estàvem en una zona aïllada de la ciutat on no hi ha res. Ni instal·lacions públiques ni fàbriques ni res. No hi havia res que poguéssim aturar ni tallar. Tampoc hi havia policia a qui atacar. Ens van agafar i se'ns van endur. Tot el material que ens van trobar van ser les meves lents i els telèfons de la gent. Cap arma. Res.


Amb 22 anys?

Els vaig dir que, de debò, jo no podia fer res de tot el que m'acusaven. Quatre militars i dos cotxes per a interrogar un noi de 22 anys. Si hagués estat terrorista de debò, no m'haurien fet aquest desplegament!

"Em van acusar de fer-me passar per periodista perquè no era membre registrat del col·legi de periodistes. Vaig dir que, per ser-ne membre, havia d'acabar els meus estudis, treballar en un diari de l'estat o oficial i fer un portafoli i tot un seguit de requisits que l'estat imposa" / Victor Serri"



I no va servir de res que fossis periodista?

Em van acusar de fer-me passar per periodista perquè no era membre registrat del col·legi de periodistes. Vaig dir que, per ser-ne membre, havia d'acabar els meus estudis, treballar en un diari de l'estat o oficial i fer un portafoli i tot un seguit de requisits que l'estat imposa. Aixi que, per ser membre de ple dret del col·legi, he de complir un seguit de requisits que imposa l'estat, no jo. Com puc fer-ho sense fer aquests passos previs?


Què va passar després?

Després de cinc dies detinguts, ens van portar a la comissaria. L'oficial en càrrec es negava a deixar-nos anar, malgrat haver passat tots els procediments. Per sort va aparèixer un general de divisió que va veure que encara estàvem sota detenció. Li va demanar a l'oficial que ens deixés anar, cosa que no volia fer, i el va forçar a alliberar-nos davant seu. Hi havia el risc que ens fessin una desaparició forçosa, com ha passat amb tantíssima gent. Després d'alliberar-me, vaig tornar a la meva feina de forma natural. Vaig preguntar a una amiga que estava a la mateixa fiscalia del cas i em va confirmar que no hi havia cap cas obert. Els meus advocats m'ho van confirmar també al cap d'uns mesos.


Estaves net?

"Em van condemnar sense saber-ho. Sense rebre cap notificació del judici ni a casa meva ni a casa la meva família ni res. Judici sense advocats ni acusats, de fet"

Aparentment. Però al cap d'un any, estant a casa, vaig obrir l'ordinador i vaig veure que m'havien condemnat a 25 anys. L'advocat em va trucar dient que estava al jutjat per un altre cas i que havia escoltat el meu nom per casualitat i que havíem estat condemnats a 25 anys de presó. Em van condemnar sense saber-ho. Sense cap representant. Sense rebre cap notificació del judici ni a casa meva ni a casa la meva família ni res. Judici sense advocats ni acusats, de fet.


Un judici sense defensa...

El jutge era Nagy Shahata qui una setmana abans havia fet una entrevista a un diari sobre la revolució i el 6 d'abril. De fet, parlava del nostre cas abans d'emetre'n la sentencia. Allà deia que estava en contra del grup 6 d'abril i insultava la revolució del 25 de gener. I també que estava en contra del periodisme. No és legal que un jutge que té un cas parli sobre aquest als mitjans. Demostrava a més, que tenia prejudicis abans de jutjar-nos. És un jutge famós. En els cinc anys de la revolució no hi ha cap judici polític que hagi passat per les seves mans que no baixi dels deu o quinze anys de presó. En una setmana va condemnar vora 500 persones a la pena de mort. No tenia temps material de llegir els 500 casos com per emetre tantes sentències de cop!


Llavors què decideixes fer?

Sincerament, jo rebutjava marxar. I veia que havia de seguir a Egipte i afrontar el que fos que toqués perquè no n'estava avergonyit. Però molts dels meus amics em van pressionar dient que segurament ajudaria més estant fora. En tres dies vaig marxar a Uganda, perquè era fàcil el tema dels visats. Vaig estar dos mesos allà i tres mesos i deu dies més a Kènia, on vaig començar a treballar a l'oficina d'Amnistia Internacional. Allà vaig començar a estudiar l'opció de viatjar a Europa, vaig mirar a diversos països. Espanya va ser qui va aprovar el meu cas. Aquí estic amb un programa d'Amnistia Internacional pels defensors de drets humans en el que acullen una persona durant un any, amb tot pagat. Amnistia envia els papers a l'estat, que és qui ha d'aprovar o no el visat.


El teu, però, no és un cas aïllat a l'Egipte de Sissi

L'etapa d'Al-Sissi és el pitjor període mai viscut pel que fa al periodisme a l'Egipte modern. El Col·legi de periodistes es va crear durant la monarquia, durant l'ocupació britànica. L'edifici mai havia estat assaltat ni durant els anys dels anglesos, o el temps d'Abd el Nasser, Sadat, Mubarak o Mursi. Però ha estat assaltat per les forces de seguretat ara, durant l'etapa de Sissi. La darrera fa uns sis mesos aproximadament, detenint periodistes dintre del seu edifici. Simplement per fer la seva feina i fer articles sobre el traspàs de la sobirania egípcia d'unes illes a la monarquia saudita. Quelcom que, evidentment, no va agradar al règim i els van acusar de terroristes i de difondre informació falsa.
No és que el Col·legi de periodistes estigui fora de la llei i allà s'hi amaguin fugitius de la llei. Cal fer uns procediments perquè la policia pugui entrar al col·legi, com tenir una ordre judicial o fer-ho en presència d'un jutge de la junta del col·legi, procediments que no es van fer. Posteriorment, van acusar i condemnar a dos anys de presó el secretari general del col·legi, Gamal Abdel-Rahim, el subsecretari Khaled el-Belshy i el president Yahya Qalash d'encobriment de criminals buscats per la justícia. És la primera vegada que quelcom així passa.

"Llibertat no és una paraula que es trobi a un diccionari militar. I quan arriben al poder volen fer caminar el país com si fossin soldats. Ordre-execució" / Victor Serri


Suposo que fa respecte...

Si la principal cara visible dels periodistes acaba així, què esperem? Quan nosaltres, com a joves, somiem entrar al col·legi com una espècie de suport i protecció a la nostra feina i veiem com la persona que ens hauria de protegir és detinguda, què pot passar amb un periodista petit que acaba de començar? A part dels periodistes que fan recerca i investigacions, que treballen en oficines de drets humans o diaris independents, que no tenen per què fer coses contra l'estat ni fer res estrany, i són detinguts. Com Ismail Eskandarani, que va escriure reportatges sobre què passava al Sinaí i va ser detingut a l'aeroport. O Hossam Bahgat, que va ser detingut també perquè treballava sobre els informes militars.
O Mahmoud Abu Zeid, Shawkan, detingut durant la dispersió de l'acampada de Rabaa. Malgrat que havia estat l'estat qui els havia anunciat per correu electrònic, com a tots els mitjans, que aquell dia es produiria la dispersió, ja que ho volien fer amb la cobertura dels mitjans. Així que es va dirigir allà sota convocatòria del mateix estat. No té ni tenia cap vincle amb cap grup polític de cap tipus. Hi va anar per la seva feina com a periodista. Li demanen la pena de mort. Fins al dia d'avui, després de tres anys i mig, encara resta detingut sota l'acusació de donar suport a un grup terrorista, atacar les forces d'ordre, i la resta d'acusacions que molts altres han rebut.


Sembla que Al-Sissi governa amb mà de ferro...

En general, al món sencer, és sabut que, un militar que arriba al poder està en contra de qualsevol mínim de llibertat, sigui democràtica, d'opinió, o el que sigui. Hi està en contra. Llibertat no és una paraula que es trobi a un diccionari militar. I quan arriben al poder volen fer caminar el país com si fossin soldats. Ordre-execució. Per això el periodisme està molt i molt pitjor que qualsevol era anterior.


Creus que la situació és pitjor que abans de la revolució?

"Després de la revolució es va obrir el camp perquè molts joves, com jo, entréssim en el periodisme. Molts portals es van obrir i, amb ella, molts joves amb ànsies de canvi. Són els que van fer la revolució"

Ara hi ha més detencions i atacs perquè l'arena pública està oberta. Abans no estava oberta i per tant no hi havia tanta repressió. Però n'hi havia. No hi havia ni llibertats ni democràcia. Tots els diaris parlaven de si el rei es viu o mort. Tots seguien el seu dictat. Després de la revolució es va obrir el camp perquè molts joves, com jo, entréssim en el periodisme. Molts portals es van obrir després de la revolució i, amb ella, molts joves amb ànsies de canvi. Són els que van fer la revolució. Treballen com a periodistes però creuen en la revolució i la defensen. I el règim vol acabar amb ells. Com amb el joves ultres dels equips de futbol. El tema és que el règim vol acabar amb aquells que vam començar la revolució


Com si la revolució hagués obert una porta que els militars volen tornar a tancar...

Exacte. Com quan Ayman Nour va competir a Mubarak la presidència a les eleccions del 2004. Ell sabia que perdria, però volia obrir l'arena. Ho va fer i molta gent va ser reprimida posteriorment. Amb la revolució ha passat el mateix. Molta gent parla de política, de la revolució o la vida en general, que no deixa de ser, en definitiva, política, i el règim en té por. I així comença a reprimir, més per controlar que la gent no parli i torni a caminar vora el mur, com en temps de Mubarak. Com a les nostres famílies, que ens diuen que la política no val per a res i no n'hem de parlar. Però, si no en parlem, no caminem al costat del mur sinó dins del mur. Però avui en dia ja no és qüestió de parlar de política. Molts son arrestats sense tenir cap relació amb la política. Per passar de casualitat vora una manifestació. O vora un cotxe policial. A un cristià el van acusar de ser membre dels Germans Musulmans. De fet era un home que havia sortit a festejar que Al-Sissi hagués deposat Mursi!

"Els homes de Mubarak han sortit tots absolts mentre els joves que van fer la revolució són els detinguts" / Victor Serri


La repressió arriba arreu.

Els homes de Mubarak han sortit tots absolts mentre els joves que van fer la revolució són els detinguts. I aquesta va ser la nostra principal diferència amb els Germans Musulmans. Perquè van rebutjar judicis revolucionaris contra els principals responsables del Partit Democràtic Nacional de Mubarak. Van arribar a un acord amb el consell militar per a una sortida segura i van nomenar Al-Sissi ministre de defensa. De fet, són la raó principal dels problemes en què estem ara mateix. La seva cobdícia i la seva estupidesa ens han portat on som ara.


I què en penses del paper de la Unió Europea o occident en general?

Puc fer crítica? Espero que no em fotin fora! Ha ha ha! No parlo de la gent, que mai té la culpa. Fins i tot del poble d'Israel. Estic contra el seu govern i els sionistes, però no contra la seva gent. Però els governs són una de les raons principals del que passa al Pròxim Orient i l'Àfrica. Obama sortia als mitjans dient que estava amb el poble egipci, amb la transició democràtica i moltes coses, però per sota de la taula armava el règim i la policia egípcia que ens reprimia. Fa uns cinc mesos un periodista va fer un informe que demostrava que el govern britànic havia arribat a acords amb l'egipci per a exportar uns programes de monitoratge telefònic i dels mitjans socials contra els activistes. I després surt el govern dient que està amb la democràcia. No sóc boig ni estúpid perquè em prenguis el pèl dient que estàs amb la llibertat i després ets el responsable principal de què passa a la zona. Mubarak va estar 30 anys rebent ajuda d'Europa i els Estats Units. 30 anys! Si ens mirem el que passa a Síria ens hauríem de preguntar qui dóna armes a Bashar al Assad, a l'Estat Islàmic o a Ahrar el-Sham? Si ho responguéssim, sabríem qui son els principals culpables de la guerra a Síria. A Egipte vam tenir la sort de no tenir tantes faccions religioses.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: