Anatomia d'un espoli

La restauració del fort de Sant Julià de Ramis, en mans privades, suposa una de les intervencions en el patrimoni arquitectònic més polèmiques dels últims vint-i-cinc anys
27/01/2015

Dues grues immenses s’aixequen des de fa mesos sobre el fort de Sant Julià de Ramis, a pocs quilòmetres de Girona. Per la carretera estreta que s’enfila des del poble fins al monument, hi circulen constantment camions carregats de runa i de materials de construcció. Abans que comencessin les obres, el veïnat del poble podia passejar lliurement per l’interior del fort, però, ara, l’accés està prohibit. “A la nit, deixem anar els gossos. Ells corren més que nosaltres”, explica un dels guàrdies que vigilen els accessos.

La restauració del fort de Sant Julià de Ramis és una de les intervencions en el patrimoni arquitectònic més importants que es duen a terme ara mateix a Catalunya. Malgrat que les obres tenen un cost que no està a l’abast de qualsevol butxaca –catorze milions d’euros–, el finançament és privat. La Generalitat, a través de la Comissió de Patrimoni de Girona, tan sols ha supervisat la intervenció en un monument catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). Més enllà d’això, l’administració no ha gastat ni un sol euro per restaurar un fort que, fins a l’any 2010, estava completament abandonat.

El projecte aprovat per la Comissió de Patrimoni preveu convertir l’espai en un “centre internacional d’art” que disposarà d’un amfiteatre, un restaurant i un hotel exclusiu de quinze estances. L’edifici acollirà exposicions d’artistes i gaudirà d’un “flux constant d’obra en contínua renovació”. L’objectiu és “difondre la cultura”, al mateix temps que es dóna a conèixer “el valor del castell”. Segons l’estudi econòmic, al qual ha tingut accés aquest mitjà, la inversió es rendibilitzarà en deu anys gràcies a la subhasta d’obres d’art i a l’explotació dels diferents espais del centre.

Les persones que impulsen aquesta iniciativa no són gaire conegudes, però gaudeixen d’una notable influència política. Fins a la seva mort, el novembre passat, la cara més visible era la d’Octavio Sardà, un autèntic pes pesant de la joieria espanyola. Durant els anys 60, Sardà es va convertir en el primer exportador de joies de l’Estat; més endavant, va rebre l’encàrrec de dissenyar l’escut de l’Espanya constitucional. Darrera d’aquest nom il·lustre, s’hi amaguen els autèntics “cervells” de l’operació: Rafael Carbonell Pujol i Ramon López Vergé, dos joiers barcelonins igualment vinculats a l’alta burgesia i els objectes de luxe.

Les obres, financades per un grup inversor encapçalat per dos joiers barcelonins, tenen un cost de catorze milions d’euros

Per finançar les obres, els dos joiers compten amb el suport de la Fundació Tiffany i la Fundació Elsa Peretti. La participació d’aquestes dues organitzacions filantròpiques no és casual. Des de fa més de trenta anys, Carbonell i López produeixen la majoria de peces de Peretti, una dissenyadora milionària que apareix habitualment a les revistes del cor. Les seves joies es venen exclusivament a les botigues de Tiffany, que paga anualment uns 21 milions de dòlars per comercialitzar-les.

Un monument únic a Catalunya

De motius per restaurar el fort de Sant Julià de Ramis, no en falten. Segons les fonts consultades, es tracta d’un monument “únic a Catalunya”, comparable amb el castell de Sant Ferran de Figueres o el castell de Montsoriu d’Arbúcies. Des d’un punt de vista arquitectònic, es troba a mig camí entre els recintes amb baluards típics dels segles xvii o xviii i els búnquers i les fortificacions de la Primera Guerra Mundial. Mentre que Aragó, Navarra i el País Basc disposen de diversos forts d’aquest tipus, l’únic exemple que hi ha a Catalunya és el de Sant Julià de Ramis.

Malgrat que els promotors asseguren “respectar al màxim la fortalesa”, les intervencions projectades podrien tenir un impacte molt negatiu. La memòria aprovada pel Departament de Cultura indica que tan sols un 22% de les obres, 1.762 m2, estan destinades a restaurar el monument, mentre que la resta, 7.782 m2, serà superfície de nova planta. Dídac Gordillo, membre de l’Agrupació d’Arquitectes per la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA), prefereix no valorar el projecte abans d’hora: “A vegades, les obres fan una impressió equivocada. S’aixeca molta terra i sembla que l’impacte sigui molt més gran del que és en realitat. Hem d’esperar per poder-ho valorar”, explica.

Tot i aquesta crida a la prudència, les informacions que han aparegut a la premsa no són gens tranquil·litzadores. Lluís Buscató, doctor en història i expert en restauracions, considera que els plànols i les maquetes que ha presentat l’estudi d’arquitectes Fuses-Viader són “aberrants”. Buscató tem que les reformes destrueixin l’interior del fort, que era un autèntic laberint, per crear espais més funcionals i adaptats a les necessitats d’un centre d’art. “Un monument és un llibre que ens explica un moment històric. Si la intervenció és massa agressiva, no podrem llegir-lo”, es lamenta l’historiador. Buscató destaca la raresa de les caponeres, una mena de búnquers de formigó que servien per repel·lir els atacs de la infanteria: “A Catalunya, jo no n’he vist enlloc més”.

La Generalitat només supervisa l’operació, tot i que el monument està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional

Una font que ha pogut conèixer el projecte en profunditat i que demana conservar l’anonimat es mostra igualment escandalitzada per les obres: “El que estan fent és una monstruositat. Construiran un pavelló al damunt de les antigues bateries, de manera que el monument quedarà completament desfigurat”. Aquesta mateixa font reflexiona: “Imagina que només tinguéssim una església romànica. L’hauríem de conservar, no?”.

Traspàs encobert del monument

Ramon López i Rafael Carbonell no són els primers empresaris que volen aprofitar el fort de Sant Julià de Ramis per fer-hi negocis. En realitat, el monument ha estat molt cobejat durant els últims 25 anys. Fem una mica de memòria.

Fins a finals del segle xx, la construcció pertanyia al Ministeri de Defensa espanyol. L’any 1990, l’aleshores ministre Narcís Serra el va vendre per 48 milions de pessetes a Lutecaf SA, una societat controlada per dos promotors immobiliaris gironins: Manel Nadal i Miquel Arpa. El primer era el patriarca d’una de les famílies més representatives del socialisme català. Quan Manel Nadal va comprar el monument, el seu fill primogènit, Joaquim, ja feia dotze anys que dirigia l’Ajuntament de Girona. Miquel Arpa, per la seva banda, havia estat l’artífex de grans actuacions urbanístiques a la Costa Brava durant el franquisme, com ara el complex turístic Empuriabrava.

Nadal i Arpa pretenien convertir el fort en un hotel amb més de 100 habitacions. En aquell moment, moltes persones sospitaven que aquest era el primer pas abans d’urbanitzar la muntanya sencera. Els dos empresaris, tanmateix, es van trobar amb un obstacle inesperat. L’alcalde de Sant Julià de Ramis en aquell temps, Sebastià Corominas, no veia amb bons ulls la privatització del fort i no els va donar el permís d’obres: “Al principi, em pensava que no hi podíem fer res. Creia que el poble no ho podria assumir. Però, de mica en mica, em vaig anar envalentint i, al final, m’hi vaig posar totalment en contra”, recorda. Corominas volia que el castell estigués “obert a tot el poble” i va fer mans i mànigues per impedir que es construís l’hotel. L’alcalde tenia el suport de l’entitat SOS Monuments, però va pagar cara la tossuderia: “Des del PSC no van deixar de tirar-me porqueria a sobre. Vaig patir molt”.

La mort de Miquel Arpa, l’any 2002, va enterrar definitivament el projecte hoteler. L’administració catalana hauria pogut recuperar el monument l’any 2004, quan les famílies Nadal i Arpa van decidir traspassar-lo, però una maniobra presumptament il·legal va impedir-ho. Segons la llei de patrimoni, quan es produeix la compra-venda d’un BCIN, cal notificar-ho al Departament de Cultura, que pot exercir el seu dret de tempteig i retracte. Segons les fonts consultades, la venda es va dur a terme de manera encoberta perquè no es pogués exercir aquest dret. En comptes de traspassar el fort en si mateix, les famílies Nadal i Arpa van vendre les accions de Lutecaf SA. Actualment, el 100% de les accions pertanyen a D’Or Joiers, l’empresa de Rafael Carbonell i Ramon López. Fonts del Departament de Cultura no han pogut confirmar ni desmentir aquest traspàs encobert, però han assegurat que, en qualsevol cas, les famílies Nadal i Arpa estaven obligades a notificar la venda.

 

Els peons de Joaquim Nadal

Tot i que el monument ja no pertany a la família Nadal, el PSC ha jugat un paper decisiu en la gestació del centre d’art. Després de les eleccions municipals de l’any 2003, el socialista Narcís Casassa es va convertir en el nou alcalde de Sant Julià de Ramis. Casassa era un home de confiança de Joaquim Nadal. Feia anys que treballava a l’Ajuntament de Girona, on Nadal li havia concedit un càrrec de responsabilitat a l’àrea de cultura. Casassa, des del principi, es va mostrar entusiasmat amb el centre d’art, que considera un projecte “importantíssim” i “extremadament respectuós amb el castell”. Durant els últims deu anys, Casassa ha fet canvis en el planejament urbanístic del poble i ha concedit totes les llicències necessàries perquè el projecte pogués prosperar.

Superat l’escull municipal, la pilota estava a la teulada de la Comissió de Patrimoni de Girona. L’organisme va aprovar el projecte, que qualificava de “bastant adequat”, l’any 2009. Ramon Castells, l’arquitecte del Departament de Cultura que va avalar la intervenció, considera que les obres eren necessàries perquè, si no, el fort “s’hagués ensorrat”. Castells reconeix que es tracta d’una “intervenció important”, però relativitza el valor patrimonial del monument: “És un castell que no es va acabar mai. No podem valorar de la mateixa manera el castell de Sant Julià de Ramis i el castell de Sant Ferran. No es pot ser tan estricte!”.

La llei del patrimoni no ha estat cap obstacle pels joiers. De manera explícita, la llei només prohibeix enderrocar un BCIN, però, a partir d’aquí, el marge d’interpretació és molt ampli. Aquesta ambigüitat reforça la jerarquia i facilita intervencions nefastes des d’un punt de vista patrimonial. No podem saber què va succeir a la Comissió de Patrimoni l’any 2009, però la majoria de fonts reconeixen que “hi havia interès” per aprovar el projecte. En aquest sentit, un periodista de Girona que va seguir el cas entre els anys 2005 i 2012 recorda que la persona que aleshores dirigia els Serveis Territorials de Cultura era Josep Quintanas, un exmilitant del PSUC que va abandonar el partit per convertir-se en la mà dreta de Nadal a l’ajuntament gironí.

Si tot va bé, el centre d’art de Sant Julià de Ramis s’inaugurarà a finals d’aquest any. Serà, podem imaginar-ho, un dia de celebracions. Hi haurà grans discursos i alguns diran que el país ha guanyat un equipament cultural de primer ordre. D’altres parlaran de la dignitat restaurada del monument. El temps els donarà la raó o els la traurà. Ara per ara, l’únic que sabem amb certesa és que el veïnat de la localitat ha perdut un monument que, fins fa poc, li pertanyia només a ell.

 

El sistema Séré de Rivières

Després de la guerra francoprussiana de 1870-1871, l’Estat francès va renovar les seves defenses per fer front a armes cada vegada més mortíferes. L’enginyer militar Séré de Rivières va dissenyar un nou tipus de fortificacions que permetien superar les mancances dels recintes amb baluards típics dels segles xvii i xviii. La idea bàsica consistia a construir diversos fortins al voltant d’una plaça forta que poguessin mantenir a ratlla una artilleria que disparava obusos des de més lluny i amb més precisió. La inversió va ser colossal i, en qüestió de pocs anys, es van construir gairebé 200 fortins arreu del territori francès.

Malgrat les seves penúries econòmiques, l’Estat espanyol també va adoptar el sistema Séré de Rivières: durant l’últim quart del segle xix, va construir mitja dotzena de forts als Pirineus per defensar-se d’un possible atac francès. El fort de Sant Julià de Ramis, l’únic que hi ha a Catalunya, es va començar a aixecar l’any 1893, quan el sistema Séré de Rivières ja començava a quedar obsolet. El seu objectiu era protegir l’accés a Girona des del nord i havia d’anar acompanyat de dos forts més, que no es van arribar a edificar mai per manca de pressupost.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

Salvem el segle XIX

dimarts, 27 gener, 2015

Salvem Can Fàbregas, Salvem les Adoberies, Salvem Can Ricart… Durant les darreres dècades, desenes de plataformes ciutadanes s’han oposat a la destrucció del patrimoni del segle x