Andrés Bódalo: "A través de la nostra lluita, hem ensenyat el camí"

Sindicalista represaliat
18/10/2017

D’aquí a poques setmanes, Andrés Bodalo haurà de portar una polsera telemàtica al genoll durant les nits de dilluns a dijous. Així és com complirà l’últim tram dels tres anys i mig de presó als quals va ser condemnat per agredir un tinent d’alcalde de Jódar (Jaén) en una protesta sindical el setembre de 2012. Uns fets que mai no han quedat acreditats i pels quals també van ser sancionats tres companys seus del Sindicat Andalús de Treballadors, el SAT. De nou en plena activitat, només limitada per la seva situació penal, el dirigent del SAT i exregidor de Jaén en Común assessora famílies camperoles mentre veu amb optimisme com creix el rebuig social a les polítiques que han empobrit el poble andalús. “Cada vegada hi ha més gent mobilitzada, sigui en defensa del camp o contra la privatització de la sanitat i l’educació públiques”. Tot i aquest desvetllament popular, Bódalo troba necessari activar altres espais de malestar i posar en marxa les alternatives que el sindicalisme de base planteja des de fa anys, convençut que a través d’aquestes pràctiques “donarem vida i esperança a la gent”.

/ JAVIER LEÓN COTARELO


Després d’un any i mig empresonat, el 18 de setembre vas accedir al tercer grau penitenciari. Com has passat aquests mesos a la presó?

Deixar fora la família i els amics ha sigut molt dur. Qui ho ha passat pitjor han estat les meves dues filles i el petit, de només 14 anys, que malgrat la tristesa, s’han implicat en les marxes que exigien la meva llibertat. Però han sigut uns mesos complicats, perquè és incomprensible que t’engarjolin per defensar els drets dels treballadors.
 

Què destacaries d’aquest període?

He observat que les presons —a Jaén hi ha 640 reclusos— estan plenes de gent pobra i humil que, tan bon punt han conegut el cas, m’han donat un confort extraordinari. A més d’animar-me, han entès que m’havien condemnat per denunciar les injustícies que patim els sectors populars. Cal recordar que Andalusia, on el 80% dels joves tenen dificultats per trobar feina, és la comunitat autònoma amb més atur d’Europa.
 

La solidaritat t’ha ajudat a tirar endavant?

Sens dubte. He rebut 2.500 cartes de persones i col·lectius d’Andalusia, però també de Catalunya, el País Basc i altres zones de l’Estat. Igual que m’han mostrat el seu suport la CGT francesa, sindicats de Suïssa i Itàlia, d’arreu d’Amèrica del Sud, i fins i tot del Kosovo i el Vietnam.
 

Amb tan sols nou anys ja treballaves en una finca d’un terratinent de Jódar (Jaén), d’on és la teva família. La militància neix d’aquella vivència?

Sí, perquè els meus pares van mobilitzar-se per aconseguir que els nens cobréssim el mateix salari. Aquella victòria, que em va ensenyar la importància de treballar units, em va portar l’any 1999 a entrar al Sindicat Andalús dels Treballadors (SAT).
 

Com valores la lluita del SAT? Té prou incidència en el territori?

És incomprensible que t’engarjolin per defensar els drets dels treballadors

Estem molt perseguits pel govern del PSOE, sobretot d’ençà que els anys 80 vam exigir que complís els articles de l’Estatut d’Autonomia, on es preveu una reforma agrària que permeti l’accés a les terres. Així ho hem reclamat amb ocupacions de finques i amb la presència d’alguns de nosaltres a les institucions, davant de què el PSOE ha respost enviant-nos la policia o interposant denúncies, algunes d’elles completament falses. Ja som 600 els companys i companyes del SAT immersos en processos judicials, i a mi mateix, després de declarar-me insubmís, m’han tret 712 euros del salari mensual.
 

Sembla que, fora de Marinaleda, hi ha poques pràctiques d’autogestió als municipis. És així?

És cert que la repressió impedeix estendre aquestes experiències, però cada vegada n’apareixen més. A Pedrera o Lebrija, per exemple, s’han muntat cooperatives on la gent treballa la terra, i a la província de Jaén hem arrencat de la Junta d’Andalusia la finca La Almoraina, on desenes de famílies cultiven productes ecològics en hivernacles. I també en altres finques, com Somonte, Las Turquillas o Cerro Libertad, desenes d’homes i dones conreen diverses varietats de fruites i verdures. Malgrat els desallotjaments, la resistència és contínua.
 

Però sense un bloc polític que faci canviar les decisions, com es pot avançar?

A les institucions hem de ser-hi per denunciar un model que, a més d’utilitzar l’almoina i el subsidi agrari per paralitzar la població, enriqueix les empreses de l’Ibex 35 i, mitjançant la Política Agrària Comuna (PAC), subvenciona els grans cacics —com són els Borges—, l’exministre del PP Arias Cañete o la Casa de Alba. I és que Andalusia té prou aigua i terra fèrtil perquè tothom pugui viure dignament. La sortida ha de passar per una reforma agrària i repartir la riquesa, raó per la qual hem plantejat un banc públic de terres i una banca pública perquè el govern expropiï les propietats que no s’utilitzen i, a preus socials, les entregui als treballadors. I això val tant per a Andalusia com per a la resta de pobles del món. Dit això: mai les conquestes no han vingut dels despatxos, sinó amb els colzes i des del carrer. A través de la nostra lluita, hem ensenyat el camí.

Article publicat al número 440 de la 'Directa'

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: