Andy Robinson: "Trump contra Hillary és el pitjor escenari i el més desolador"

Periodista
12/07/2016

Emulant On the road, de Jack Kerouac, el periodista Andy Robinson (Liverpool, 1966) va emprendre un viatge per l’Amèrica de les desigualtats del qual ha acabat sortint Off the road. Miedo, asco y esperanza en América (Ariel, 2016). Una bitàcola àcida amb un estil de periodisme gonzo que travessa tot l’Extrem Occident –d’Albuquerque a Phoenix, de Detroit a San Francisco, de Miami a Ferguson– i descriu ciutats dividides, neurosis polítiques, huracans i sequeres, onades racistes o milícies que vigilen fronteres, enmig del forat funest que deixa la crisi a la pàtria del dòlar. Cronista lúcid del món anglosaxó –Brexit, Escòcia–, és un periodista de llarg recorregut amb motxilla a les esquenes i corresponsal itinerant de La Vanguardia. Abans ja havia publicat Un reportero en la montaña màgica, sobre la cita anual a Davos dels amos d’un món cada cop més injust, absurd i desigual on tot encara pot anar pitjor.

Fotografies de l’entrevista: BRAIS G. ROUCO

 

Què diria el beat Kerouac si, 70 anys després, tornés a fer un viatge arreu dels EUA?

Possiblement, veuria que aquella contracultura, en aquests moments, ja és un luxe que no ens podem permetre. Perquè la generació beat va néixer en un context de cert optimisme; era una joventut –en certa mesura– amb seguretat i perspectives de futur, rere el New Deal i una economia gairebé de plena ocupació. Vist amb perspectiva, eren joves que es podien permetre pensar, viatjar i reflexionar, que aspiraven a transformar la societat perquè s’havien assolit quotes de benestar i cohesió. Avui, en la contractura de la crisi, això ja no és possible: treballes hores i hores per salaris indignes o t’endeutes per estudiar.

Si aquella cultura naixia als marges de la cohesió, quina cultura neix als marges de l’exclusió?

Això és el més preocupant. Els EUA han entrat en una lògica interna molt més defensiva, reactiva davant l’ortodòxia neoliberal. És cert que hi ha una gran mobilització juvenil, amb una nova consciència que s’identifica amb un discurs socialista i d’esquerres al voltant de la candidatura demòcrata de Bernie Sanders. Segons un sondeig recent, el 30% del jovent ja prefereix el socialisme al capitalisme: això era inconcebible fa una anys. Alguna cosa ha canviat seriosament. Però no és una opció utòpica. No es tracta tant de transformar, sinó de no continuar cavant el forat: intenten que no se segueixin soscavant els drets laborals, proven d’evitar el seriós endeutament dels estudiants o l’apujada de matrícules.

Més que arribar al paradís, doncs, es tracta de poder sortir de l’infern.

Sí, mantenir-se, recuperar-se i no deixar-se arrossegar més per les elits. Estem en un context en què més del 90% de l’augment del PIB registrat durant la crisi ha anat a les butxaques d’un 1%.

Durant els 5.000 quilòmetres recorreguts, has vist penya-segats, abismes i col·lapses. Com és l’antropocè americà? Què li passa a l’imperi?

Sorprèn i decep la continuïtat del model d’expansió immobiliària impulsat per l’especulació i la bombolla, fins i tot després de la punxada. Vaig anar a Phoenix i vaig comprovar que tot tornava a ser el mateix: zones abandonades on els especuladors havien tornat a plantejar una expansió explosiva, en una ciutat que s’abasteix d’unes fonts d’aigua que s’esgoten. Em resultava molt difícil viatjar-hi sense pensar que enfilàvem el precipici.

El règim del big money no té capacitat de contenció ni instint de supervivència?

El fonamentalisme de mercat aboca al desastre. El consens neoliberal està esquerdat i fins i tot l’FMI s’autoqüestiona. En un context de sequera greu i amb el subtext del canvi climàtic, arribar al sud-oest, Arizona, em va semblar una escena apocalíptica. Allà és on Dave Gochis, del Centre Nacional d’Investigació Atmosfèrica de Boulder, em va dir: “El cotxe va cap al precipici... ja veurem si podem frenar a temps”. Penseu que els EUA és el país del negacionisme del canvi climàtic. I Phoenix, la ciutat menys sostenible del món. A Las Vegas, trobem el cinisme immobiliari de disfressar projectes faraònics, en ple desert de Nevada, amb la terminologia de la sostenibilitat. S’atorguen premis LEED ambientals a hotels que no compleixen ni un sol criteri ecològic. La sensació és de cataclisme quan es veu la capacitat per distorsionar l’aberració òbvia, quan es veu el màrqueting de les grans corporacions, un país que s’hi presta i uns mitjans que ho repeteixen.

El capitalisme estava a l’UCI –com diria Joaquín Estefanía– i, tot just rebre l’alta, va sortir corrent a cercar un Big Mac, va adquirir un cartró de Marlboro i es va inflar de gintònics?

Hi ha una realitat inapel·lable: la plutocràcia ha tornat malgrat el desastre i el patiment que ha provocat la seva gestió. Governada durant un segle per oligarques empresarials, monopolis del petroli, elits financeres i complexos industrials diversos, ara, la superpotència corre el risc de caure en mans dels reis del pòquer –Trump, Adelson– enmig d’un llarg declivi com a potència hegemònica.

 

A més de les tensions ecològiques, el llibre recorre tota la cartografia de les desigualtats?

"El panorama és de ciutats dividides, d’una desigualtat extrema: hi ha una absoluta polarització, desplaçaments racials, gentrificacions de luxe i també segregació social"

Sí, de ciutats dividides, d’una desigualtat extrema, de les escletxes que deixa la crisi. Hi ha una absoluta polarització, desplaçaments racials, gentrificacions de luxe i segregació social. El 2012, vaig tornar a Las Vegas i de seguida em van enviar a Saint Louis. El contrast va ser total. Una espècie de ciutat suburbial, amb centres comercials enmig d’una calor terrible, amb una policia armada fins a les dents que semblava que estava lliurant la batalla de Bagdad. Em va afectar molt: creia que embogia. El clima era d’una certa paranoia, amb policies apuntant-te, i et veies com un vianant en una zona de guerra. D’aquesta experiència, en van néixer comentaris que poden semblar molt desesperats.

Hi ha una part del llibre més esperançadora, quan parles del ressorgiment d’una nova política de classe. Però, és dual, oi? Té cara i creu?

"Als EUA, hi ha un debat de classe que no es veia des de la Gran Depressió, però es bifurca. Tornen les demandes de drets sociolaborals, però també un odi violent i nostàlgic"

Aquest debat de classe no es veia des de la Gran Depressió. Però aquest retorn es bifurca entre l’esperança i el ressentiment. D’una banda, tenim el que ha significat Bernie Sanders o Billy de Blasio, el retorn a les demandes de drets socials i laborals, a discursos d’esquerres oblidats. Però, de l’altra, trobem l’odi de classe que fomenta Trump, adreçat a la classe treballadora blanca empobrida, que atia la identitat del perdedor ressentit amb ganes que tot salti pels aires: victimista, violenta i nostàlgica.

El somni americà ja és un malson?

Per molts, sí. Sempre va ser un lloc comú, però, ara, això ja no ho sents. Aquella idea de mobilitat social vertical, del pots néixer pobre i morir milionari en què tothom s’emmirallava, ja és anecdòtic. No és veritat, està demostradíssim. La novetat és que, ara, ja es reconeix que no és així i s’admet que els països on hi ha més mobilitat social són les societats escandinaves. Els EUA no són el país de les oportunitats i la meritocràcia és un miratge. És molt difícil sortir de la classe en què neixes i no és gens estrany perquè el factor clau és l’accés a un ensenyament públic que no existeix.

També dius que el 8 de novembre serà més una nit de Halloween que d’Acció de Gràcies.

"Els segments socials de classe mitjana-baixa blanca estan en fase de descomposició i volen votar Trump. Això també defineix el que està passant a Europa, al nord d’Anglaterra"

Surant molt de temps, la classe obrera blanca ha estat votant com si fos Acció de Gràcies: davant d’un gall d’indi, optava alegrement per candidats de l’establishment que, permanentment, la collaven una mica més. Ara, aquests segments socials de classe mitjana-baixa blanca estan en fase de descomposició i volen votar Trump. Venjança de Halloween. Això també defineix el que està passant a Europa, al nord d’Anglaterra, llavor del moviment laborista i sindical i molt favorable al Brexit. La percepció que Londres és la capital d’una elit financera i immobiliària és similar. Encara que es barregin moltes coses, hi ha un brou tòxic que és el ressentiment d’una classe obrera postobrera, precària i precaritzada que cerca sortides que fan una mica de por.

La sortida pot ser autoritària o democràtica.

Clar, però mai no saps per on sortirà això. Ja estem vivint un terratrèmol polític: algunes expressions són molt esperançadores i d’altres molt, molt lletges. Sanders o Trump.

I finalment, entra en escena la que qualifiques com la diva de Wall Street, que, finalment, serà la candidata demòcrata?

Això és part del problema. L’aposta de Clinton es basa a dir que Trump és un risc i que cal evitar-ho com sigui i tancant files. Però aquesta lectura és un greu error: l’arrel del problema és Hillary Clinton i tot el que representa. Per exemple, l’altre dia, Larry Summers –secretari del Tresor amb Bill Clinton– deia que Trump era un gran perill i que portaria, de cop, una recessió de divuit mesos. És ridícul, però també és un indici de la por que té l’establishment de Trump. El que no es diu és que Summers és el responsable de la desregulació del sistema financer americà i de l’anul·lació de la llei que separava la banca productiva de la banca especulativa. El dilema, aleshores, és com es poden tancar files al voltant de Hillary per evitar que guanyi Trump. I com pensa mobilitzar, ella, el votant de Bernie Sanders.

Profecia acomplerta. Al llibre, deies que el pitjor escenari serien unes eleccions entre Donald Trump i Hillary Clinton. Blancs pobres cabrejats contra negres i chicanos més pobres i més cabrejats.

"Perduda l’esperança Sanders, tot torna a ser el mateix, però encara pitjor. Hagués estat desitjable un candidat demòcrata populista en sentit positiu, de transformació social"

Sí, és així. Ara hi ha un canvi d’estat d’ànim: perduda l’esperança que generava Sanders, tot torna a ser el mateix, però encara pitjor. Perquè la configuració desitjable hagués estat un candidat demòcrata populista d’esquerres. Però un populisme en sentit positiu, de transformació social, i no pas el de Trump. Potser també és un símptoma de fins a quin punt el neoliberalisme ha conquerit tot l’espai polític consensuat. I penses, Clinton contra Trump: el pitjor dels mons possibles.

Trump pot guanyar?

Sí, hi ha possibilitats. Seria un desastre, però que guanyi Hillary tampoc no és cap gran pas endavant. Per això és tan desolador. Altra cosa és que hi ha promeses de Trump que són descabellades i difícils de complir. Potser trigarà ben poc temps a apropar-se a l’establishment.

 

I els demòcrates?

És impossible que Hillary Clinton encapçali un moviment de transformació, per molt que es digui que seria la primera presidenta dels EUA. Ella mateixa diu que el seu districte electoral és Wall Street, amb qui té massa compromisos adquirits. Sanders va insistir molt perquè Clinton publiqués el contingut de les conferències que va fer a Goldman Sachs. Ella s’hi ha negat reiteradament. És una anècdota significativa de la seva vulnerabilitat. Què va dir que no vol publicar-ho?

Parles del triumvirat del sistema polític nord-americà: mitjans, lobbies i polítics a sou. Queda lluny aquell Tocqueville –La democràcia a Amèrica– que alertava que el pitjor enemic de la democràcia eren les grans fortunes.

Com diria Bob McChesney, autor de Dollarocracy, les eleccions democràtiques han estat preses per corporacions gegantines, donants multimilionaris, consultors polítics amb ànim de lucre, mitjans de comunicació corporatius, thinks thanks i opinadors a sou. Tot plegat és una distorsió grotesca de la prosperitat americana. El model de mercat de treball que s’imposa és el de McDonald’s. El fast food. El treballador pobre. Però no deixa de ser rellevant i sorprenent –també cal destacar-ho– que Billy de Blasio –batlle de Nova York– guanyés les eleccions prometent més impostos a Wall Street i reclamant apujar el salari mínim. I s’ha aconseguit després de lluites sindicals importants: de 8 a 15 dòlars. És curiós, oi? Avui, hi ha una nova tendència novaiorquesa que no passa pels restaurants ni per la moda, sinó per la recuperació de drets i el retorn a les millores salarials.

Angela Davis, al seu darrer assaig Democràcia de l’abolició, fa una crítica duríssima al neoliberalisme penitenciari i la racialització de la desigualtat.

Aquestes correct corporations són un eufemisme com una catedral: és la indústria carcellera que utilitza la suposada guerra contra la droga per fer negoci. Milers d’afroamericans són empresonats per possessió menor de marihuana. Però també cal recordar una altra cosa de l’era Obama: aquesta deportació massiva d’immigrants sense papers, que són reclosos temporalment en centres privats. Són empreses que cotitzen a les borses i cobren per llit ocupat. Aquesta és una font inesgotable de lucre que rendibilitza l’empresonament massiu, però ara hi ha un cert qüestionament perquè suposa una despesa pública elevadíssima. Un fet que enllaça amb una altra realitat d’alt impacte polític: a molts estats, no pots votar si has estat a la presó.

Retrocedim?

Estem en plena involució. El sistema de segregació política al sud és així: la negació del vot als afroamericans. S’ha passat de facilitar-lo a dificultar-lo. Els republicans estan fent legislacions noves que dificulten el vot. És quasi inevitable que Trump intenti aprofitar aquesta repressió al vot negre, perquè per ell és un problema i necessita una participació baixa. La llei Johnson de 1964, nascuda de la lluita pels drets civils, ja queda lluny i del tot qüestionada.

Hi ha una paraula habitual que recorda molt el 15-M. Rigged?

Frau. Un sistema falsejat permanentment. Fins i tot Trump el va emprar, perquè ell es paga la seva campanya i no necessita ningú.

 

Rere el yes we can d’Obama, la contraofensiva conservadora via Tea Party va ser immediata.

"Els multimilionaris Koch van finançar el naixement del Tea Party i d’una nova dreta supremacista que se’ls ha acabat escapant de les mans i ja no poden controlar"

Rapidíssima. Però és altament irònic. Hi ha una paradoxa enorme: els multimilionaris Koch –està prou acreditat– van finançar el naixement del Tea Party i d’una nova dreta supremacista que se’ls ha acabat escapant de les mans i ja no poden controlar. Han creat un Frankenstein i el Frankenstein s’ha desbocat. Salvant les distàncies històriques, la burgesia crea el seu propi moviment al carrer per combatre el comunisme i, després, aquest se li gira en contra. Ara, els Koch –que viuen de l’empresa, el mercat, la globalització– es troben amb el discurs antiliberal, aranzelari i contrari a la globalització de Trump. Ara es diu que els Koch –uns maquiavèl·lics que han perdut el control del que van engendrar– poden donar suport a Hillary. El Tea Party, en canvi, no està del tot definit. Una part de l’ultraconservadorisme bíblic d’interior desconfia de l’histrionisme de Trump i segurament hagués preferit un Ted Cruz.

Canviant d’indret: què passa a Vermont?

A Vermont, hi ha el Moviment Segona República, un moviment secessionista molt interessant i dels pocs moviments d’esquerra que hi ha als EUA. Té un caire llibertari d’esquerres. Aposten per l’economia local, la moneda social, la democràcia a petita escala, els bancs públics. Inspirats en el lema small is beautiful i des de municipis petits, donen suport a les petites i mitjanes empreses i, en temps de Bush, combatien la idea d’imperi. Ara, volen fer fora Monsanto i aquest discurs esquerrà contra les big full comença a atreure una certa dreta liberal. Fa poc, parlava amb un granger, votant republicà, que criticava durament els lobbys. Semblava un discurs progressista. Perquè, és clar, cal tenir cura: tots els que voten Trump no són reaccionaris o xenòfobs. Estan empipats i el futur els interpel·la.

Curiosament, al llibre, recordes que hi va haver un temps en què Barcelona va voler ser Miami. Com s’entén?

La bogeria i la desesperació d’una ciutat que havia perdut el nord: primer Eurovegas, després Miami. De fet, l’alcalde estava interessat en el nou model immobiliari basat en marques de luxe i art contemporani en una ciutat que cercava una història cultural que no tenia. I vaig pensar: no hauria d’haver estat al revés?

Sheldon Adelson va ser rebut al Palau de la Generalitat amb tots els honors...

Vergonya aliena. No es podia caure més baix. I una mica més i arriba a Catalunya. Ara, l’establishment català s’indigna amb Trump, però fa tres anys estaven rebent un dels seus aliats més estrets amb els braços oberts.

El 8 de març i el Primer de Maig van néixer a l’Amèrica del Nord. Black Lives Matter, Occupy Wall Street, Sanders, Di Blassio. Hi ha una altra història dels Estats Units, com recordava Howard Zinn?

"L''establishment' català s’indigna amb Trump, però, tot just fa tres anys, va rebre un dels seus aliats més estrets, Sheldon Adelson, amb els braços oberts"

A vegades, sobretot dins l’esquerra, hi ha unes idees preconcebudes que no tenen res a veure amb els EUA reals. La novetat d’avui, però, és el retorn al discurs de classe que ja s’havia viscut als anys 20. La desmobilització anterior havia coincidit amb altres reivindicacions relacionades amb la diversitat que l’establishment i les grans empreses podien assimilar i integrar. Però el gir actual és el gir cap a un discurs socioeconòmic –com el de Sanders– que aplega una classe mitjana treballadora empobrida que viu en col·lapse. El debat sobre les desigualtats ha calat. Amb contradiccions, és clar: Sanders va ser poc sensible amb Black Lives Matter i fins i tot va haver-hi protestes als seus mítings. En termes contrafactuals, caldria preguntar-se si la candidata demòcrata podria haver estat una dona afroamericana de 30 anys, pobra i d’esquerres.

I l’Estat-guerra?

El complex militar-industrial, el negoci fronterer i les tecnologies de la vigilància estan en plena fase de transició i mirant cap endins. Ho dic sense vendre conspiracions. Cada cop que surt una oportunitat de negoci, els grans lobbys s’hi posen de seguida. I el negoci de la seguretat s’ha desplaçat a l’interior del país. Són els mateixos que hi havia a l’Iraq. La fira de seguretat de Phoenix ja és d’autèntica ciència ficció: cactus de plàstic amb càmeres incorporades.

Què hem après de la crisi?

Molt. Moltíssim. Ha reconfigurat el mapa de la política a Catalunya, a l’Estat, a Europa i als EUA. El pitjor era l’anterior, els darrers 30 anys, malgrat el neguit que pugui generar Trump. M’agradaria pensar que el neoliberalisme serà més rebutjat allà on ha arribat més lluny i ha generat més patiment.


Si et sembla, acabem amb un breu glossari del trencaclosques. Breument, com definiries l’era Bush?

Un autèntic despropòsit. Em recorda Montalbán, que escrivia que contra Franco vivíem millor. Contra ell, la gent va fer un gir a l’esquerra espectacular.

I Obama?

El president dels drons, és el primer que em ve al cap.

Hillary Clinton?

Wall Street.

Donald Trump?

La falsa esperança i, estranyament, el candidat dels perdedors.

Bernie Sanders?

L’impossible és possible: un candidat obertament socialista tombant Hillary a tants llocs.

Dolarcràcia?

Un sistema en perill, tal vegada.

Silicon Valley?

La mentida de l’economia col·laborativa.

Wall Street?

Continua allà.

O sigui, por, fàstic i un petit bri d’esperança? Tot junt?

Sí. Desesperança... (somriu) Amb perspectiva, és positiu que implosioni el model consensual neoliberal que ha causat tant dany social. L’altre debat és què vindrà després, com i quan. Però penso que és millor afrontar-ho sense por, com una oportunitat oberta.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: