Anem a viure (moltes) juntes?

Les comunitats intencionals, amb models de creació i funcionament diversos, obren camins d’exploració cap a una convivència menys individualista
04/10/2017

“Anem a viure juntes?”. Quantes parelles, quantes amistats, es deuen haver dit aquestes paraules a cau d’orella o en plena borratxera en els darrers segles. Viure amb altra gent és consubstancial a l’ésser humà, com dormir, dinar o celebrar esdeveniments juntes. Mai ningú ha viscut sola tota la vida. Des de la Directa us volem explicar tres idees de projecte que pretenen demostrar com la convivència en comunitat pot ser útil, il·lusionant i especialment enriquidora. I més, si hi ha una intenció. Parlem de comunitats intencionals.

La Cúpula dels Joglars, al municipi de Pruit i Rupit / ELS JOGLARS


 

Cal Amat: ecoviles, les comunitats intencionals més populars

A cinc quilòmetres de Sant Privat d’en Bas es troba Cal Amat, un terreny de 70 hectàrees que va comprar Dídac Costa fa un any amb la idea de crear-hi una ecovila. En Dídac i la Núria estan cercant persones interessades a viure-hi de manera permanent. No és un projecte fàcil: si bé ja tenen la localització, el poble està en runes. 

Dídac és ecosociòleg i tot un expert en habitatge comunitari: “Vaig iniciar el projecte de Ca la Fou amb Enric Duran però vaig sortir-ne fa un parell d’anys perquè estava molt punky i perquè havia fet projectes semblants a l’Amèrica del Sud”, explica, entusiàsticament, Dídac. I com es munta una ecovila? “A Ca la Fou vam gestionar la compra col·lectiva, la via més adequada per fer un projecte d’aquest tipus. Perquè la cessió o l’ocupació semblen fàcils, però porten problemes: canvis de propietaris, de poders polítics, revalorització dels terrenys, etcètera. El més sostenible a tots els nivells és la compra col·lectiva de l’espai. Això vol dir entendre’s, gestionar el conflicte, cedir, aconseguir pasta... Però així tens la sobirania de l’espai per la resta de la vida. Si estàs sol, són molts diners, però si t’ajuntes amb altres persones, no és tant. És una manera de revolució on no cal demanar permís per fer-la”, sentencia Costa. 

Per aquest motiu, Cal Amat també ha estat una compra col·lectiva. “Vaig rebre una petita herència i l’he invertida a Cal Amat: dos rius, arbres mil·lenaris, una font...”, explica l’ecosociòleg. La inversió total ha estat de 230.000 euros. D’aquesta inversió vol recuperar-ne 170.000, tot fent de banc de la proposta: “La quota per cooperativista és de 40.000 euros, en quotes de 300 euros que s’han de pagar durant un total de vuit o deu anys per gaudir d’una ecovila revolucionària”, segueix Dídac. 

Segons Costa, l’ecovila ha de ser revolucionària perquè cal “la lluita de la societat civil per alliberar-nos del capitalisme i el feudalisme. La pagesia d’avui pot ser la revolució. A Ca la Fou s’està tornant a la col·lectivització industrial del 1936. A Cal Amat volem recuperar les col·lectivitats agràries”, narra aquest neorural. El seu mètode està definit en alguns aspectes: “Serà una comunitat vegetariana, ecologista, anarquista i hippy ben entesa. Gaudirem d’espais productius com un restaurant ecològic, una ferreria, una fusteria, un obrador d’aliments i un espai de formacions per a activistes. També serà una comunitat ecumènica, ningú li menjarà el coco a ningú. Lluitarem per tornar a un ordre natural sense jerarquies, amb igualtat i llibertat. A la vida simple i a la natura”, rebla il·lusionat.
 

Can Vagons: viure i treballar junts

A Can Vagons, una comunitat intencional enfocada al món del teatre ubicada a Santa Perpètua de la Moguda, estan treballant tant el concepte de comunitat que les respostes a aquesta entrevista han estat consensuades en assemblea. Can Vagons es defineix com “un espai cooperatiu que, més enllà de la convivència, pretén ser un focus de producció i programació cultural. Es tracta d’una residència d’artistes i hub cultural internacional autogestionat construït amb antics vagons de tren de mercaderies reutilitzats. Hi farem tallers, seminaris, intercanvis, residències, produccions pròpies i alienes, preestrenes... I ens beneficiarem en molts àmbits: intercanvis amb artistes locals i internacionals, aprenentatge a través dels tallers que organitzarem, sinergies amb altres experiències cooperatives i amb moviments socials, aprenentatge en el camp de la permacultura, interacció constant amb teixit cultural i social del municipi acollidor...”. 

Can Vagons es defineix com “un espai cooperatiu que pretén ser un focus de producció cultural”

La localització és encara una incògnita: “Fa uns dos anys que s’està coent el projecte a foc lent, perquè volem fer les coses ben fetes. De moment som quatre persones adultes i un infant. La idea és no créixer més del doble pel que fa a la població adulta. Ara estem a la recerca de l’espai idoni, en converses amb diversos ajuntaments interessats. Ens estem centrant en les comarques del Vallès, el Barcelonès, el Maresme i el Baix Llobregat. Tot indica que cap al primer trimestre del 2017 ja haurem pres una decisió al respecte”. I que els habitants d’allà on anirà a parar Can Vagons no es preocupin: aquesta família de teatre té previst un munt d’accions per arrelar-se al territori: “Pensem en la participació de la gent del municipi en gran part de les activitats programades, cooperació amb col·lectius socials, artístics i institucions educatives locals”, conclouen. 

Comunitat intencional Can Vagons, a Santa Perpètua de Mogoda / CAN VAGONS


La convivència en l’àmbit teatral té precedents. Als inicis de la companyia Els Joglars, el director Albert Boadella es va emportar tota la troupe prop de Rupit per passar-hi llargues temporades i assajar amb total tranquil·litat. Parlo amb Martina Cabanas, dramaturga de la companyia: “El cas dels Joglars seria bastant més similar a un stage de futbol. És un cohabitatge però està tot organitzat perquè no hi hagi problemes de convivència. Actualment la casa és del director, una masoveria amb un graner on es queden els actors i diverses habitacions més on poden quedar-se tècnics i actors. Però no som assemblearis, és diferent de les comunitats perquè hi ha un líder. Ho fa més senzill. El líder és el director de la companyia”. L’estada, doncs, “simplement és un recurs per aprofitar més el temps, estar més concentrat i lluny de frivolitats”, explica Martina. Aquest reagrupament rural d’Els Joglars no conformava una comunitat intencional, però alguna cosa bona bé ha de tenir, perquè ha funcionat a la companyia des dels seus inicis i fins a l’actualitat. 
 

Cohabitatge sènior, viure juntes els darrers anys de vida

Carles Torra és una de les persones que lidera el cohabitatge sènior a la cooperativa d’habitatge Sostre Cívic. Abans de centrar-se en aquest tipus de comunitat va intentar portar endavant un centre de convivència i natura a Viladrau que finalment no es va assolir. Aquest element es repeteix en les experiències d’habitatge comunal: abans d’un èxit es produeixen diversos fracassos. 

En les experiències d’habitatge comunal, abans d’un èxit hi ha diversos fracassos

Ja jubilat, Carles va pensar que era el moment per dedicar-se al cohabitatge sènior, “una forma nova d’entendre l’habitatge, adaptada a la gent gran, basada en la innovació d’aspectes socials, econòmics i ecològics. Des del punt de vista econòmic es basa en el dret de cessió d’ús, que és un entremig entre el lloguer i la compra. Entre els avantatges del cohabitatge sènior, cal esmentar la seva accessibilitat, perquè implica una certa economia d’escala, atès que l’espai privat necessari és menor, i es comparteixen molts espais comuns”. Un altre aspecte del projecte és que el préstec per finançar-lo és col·lectiu de la cooperativa. “A partir d’una certa edat és molt difícil, per no dir impossible, obtenir-lo a títol individual”, afirma Torra. 

“En funció del que cada veí estigui disposat a compartir amb els altres, el nivell de despesa disminueix: menjars en grup, personal de neteja, assistència, són molt més rentables si són compartits per tots o per un bon nombre de cohabitants. El model també garanteix una assistència fins al final i una vida social molt activa i beneficiosa, tot mantenint la privacitat i independència”, destaca Carles. Amb tot, aquest membre de Sostre Cívic també és conscient dels inconvenients, que considera “inherents a la mateixa condició humana i als condicionaments socials existents que han promogut una cultura individualista i consumista. Es necessita una certa solvència econòmica, no existeix una cultura de convivència intencional. El model cooperatiu no és el més estès al nostre país i requereix que les persones s’organitzin per posar en marxa el projecte. Per tant, la planificació i el desenvolupament d’un cohabitatge pot trigar més temps, costar més diners i energia que l’estimat inicialment. Individualment, el cohabitatge pot ser també invasiu i restrictiu pel que fa a la privacitat”. 

Arribats en aquest punt us preguntareu: Carles ja viu en un cohabitatge per a gent gran? La resposta és no. Com les altres protagonistes d’aquest reportatge, s’està treballant perquè sigui així. Però sí que hi ha experiències existents. “La pionera és Los Milagros a Màlaga i Trabensol, prop de Madrid. A Sostre Cívic s’ha constituït un equip coordinador que anomenem Llavor de llavors, que promou la creació de grups de nous projectes cooperatius de cohabitatge sènior”, ens explica. Els desitgem molts èxits.

Article publicat al número 439 de la 'Directa'

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: