Anna Boyé: "El matriarcat ens acosta a la societat ideal"

antropòloga experta en societats matriarcals
29/11/2017

No existeixen les societats perfectes, però algunes s’hi apropen molt. Anna Boyé posa d’exemple les comunitats matriarcals que funcionen en determinats indrets del planeta. La majoria s’ubiquen en l’àmbit rural i són de difícil accés, si bé mai perden el contacte amb l’exterior. Per aquesta antropòloga, són un excel·lent mirall de què significa viure en harmonia amb l’ecosistema i els individus que les integren. “Quan els explico que a Occident hi ha homes que agredeixen les dones, no s’ho poden creure”, comenta Boyé. A diferència del model patriarcal, allà la dona és reconeguda com la figura que arbitra la convivència a través del pacte i la humilitat. “En conèixer-les, t’adones que les societats occidentals són molt arrogants, mentre que els matriarcats es cuiden entre si i actuen de manera generosa”. Per fer visibles aquestes realitats, Anna Boyé ha elaborat el projecte Matriarcados (www.matriarcados.com), un recorregut fotogràfic i audiovisual que aviat arribarà a les escoles, mentre treballa en un documental i un llibre relacionat amb unes experiències que, de manera pacífica, practiquen l’equitat i el respecte mutu.


D’on ve el teu interès per les societats matriarcals?

Ara fa uns catorze anys, mentre feia un reportatge dedicat al paper de les dones en les religions, vaig tenir l’oportunitat d’anar a la ciutat de les vídues, Vrindavan. Una població de l’Índia propera a Nova Delhi on arriben les dones de les castes més baixes que són abandonades quan enviduen. Veure-les pul·lulant pel carrer i abillades de blanc em va colpir tant que vaig fer antropologia per indagar si existien realitats on la dona té un rol ben diferent. I així vaig conèixer les comunitats matriarcals.


Què en destacaries?

T’ajuden a entendre com ets. Ho vaig experimentar al Perú, durant el viatge per visitar la nació q’ero. A causa del mal d’altura, em vaig trobar tan malament que creia que em moria. Doncs gràcies a la medicina xaman em vaig guarir després de tres sessions, en la darrera de les quals em van reactivar l’ànima a través del cap i els canells. Allà vaig comprovar que,
a més del cos, cal cuidar l’ànima, que al capdavall ho dirigeix tot.


El seu concepte de vida s’escapa dels paràmetres que coneixem?

Exacte. Així com a Occident impera la precisió i ens preocupem pels béns materials i què farem en el futur, allà tot gira entorn del present i del ser. M’hi vaig trobar amb els minangkabau, situats a l’oest de l’illa de Sumatra (Indonèsia), on les dones avantposen pactar amb els homes en lloc de presumir de les terres que han heretat.


Es limiten a interioritzar el valor de l’existència?

Hi donen tanta importància que dediquen unes hores a la contemplació. M’ho explicava la matriarca de l’ètnia mosuo, una comunitat situada a la vora del llac Lugu, a la Xina. Cultiven la terra i proporcionen aliments al grup, però destinen molt temps al gaudi espiritual. Per a ells, la pau és la felicitat i el benestar màxim.


I quan han de gestionar els conflictes, quins mètodes utilitzen?

És curiós, perquè com que no conceben les emocions negatives, eviten que aflorin, i en cas que ho facin, les dirimeixen en comunitat. És el cas dels bijagó, ubicats a la zona de Guinea Bissau. Allà, qui comet un perjudici compensa el grup amb una vaca o recol·lecta llenya durant un temps. Més que el càstig, busquen la reparació.


Les matriarques no incorren en actituds pròpies del patriarcat?

"A la comunitat bijagó, qui comet un perjudici compensa el grup amb una vaca o recol·lecta llenya"

En cap cas, perquè la seva autoritat ve determinada per la saviesa i la capacitat de preservar el bé comú, a banda que el seu cos és reconegut com a font de vida. Aquí, per contra, el cos de la dona és objecte de mercadeig i, per fer-se sentir, moltes d’elles adopten els rols masculins, renunciant a aquests valors primigenis. El matriarcat no és l’antítesi del patriarcat, sinó una manera pacífica d’organitzar la vida on l’important són les necessitats del grup.


Per tant, la relació amb l’home no és de domini?

Es regeix per la complementarietat. I això significa que les decisions les ostenta la dona, mentre que ell aprofita les seves capacitats físiques. Ho vaig veure amb els minangkabau i en les comunitats andines, mentre que en el cas dels bijagous, ells s’ocupen dels fills, de la qual cosa estan encantats. Aquesta distribució de funcions, lluny del que veiem a les societats occidentals, fa que els nivells de malestar siguin insignificants. Per això crec que el matriarcat ens acosta a la societat ideal.


Galícia i el País Basc també es consideren matriarcats. És així?

Sí, però compte, perquè n’hi ha de falsos, on les dones reprodueixen el rol patriarcal, i altres en els quals sí que actuen basant-se en el consens i la generositat vers el grup. Finalment depèn de com gestionen el poder, si ho fan de manera compartida o sota les pautes de domini i control. De matriarcats n’hi ha a tot arreu, tambéa Catalunya, però no conformen teixit social perquè, de casos, n’hi ha poquíssims.


Què podem fer perquè s’estengui aquest model?

Caldria promoure els seus principis en els diferents àmbits formatius. Pensem que totes les persones actuem per imitació, de manera que, si eduquem la canalla en els valors de les dones, com són la paciència, el pacte, la cura i la generositat, podrem impulsar el canvi social. Aquest és el repte.


Article publicat al número 443 de la 'Directa'
 

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: