Anne Fausto-Sterling: "Hi ha un impuls contra la ciència i, en general, contra el pensament racional"

Científica
06/09/2017

Era el 1970 quan Anne Fausto-Sterling es va doctorar en Biologia del Desenvolupament a la Universitat de Brown. Durant 42 anys, hi va ser professora, en un camp acadèmic marcat pels prejudicis sexistes i pel masclisme dels seus predecessors. Va combatre tant el biaix de gènere que va trobar al Departament de Biologia com la metodologia científica instaurada pels seus col·legues masculins. Des de 2009 fins a la seva jubilació, l’any 2014, va ocupar la Càtedra Nancy Duke Lewis, que s’atorga a escolars acadèmics que s’hagin distingit en els estudis de gènere. Autora de dos llibres clau en la comprensió del gènere, tant per a l’acadèmia com per als feminismes, als seus 73 anys continua oferint conferències arreu del món. Convidada per la Universitat de Vic, tenim l’oportunitat de conversar amb la cèlebre científica feminista.

/ ARIANA NALDA


 

Ets acadèmica des del 1970. Suposo que les experiències que has viscut no han estat fàcils...

No (riu).
 

Si avui dia el sexisme és present i ressorgeix, no puc imaginar com devia ser aleshores.

Hi va haver moltes primeres vegades en aquest període. I, per descomptat, nosaltres, les poques dones que formàvem part de l’acadèmia, lluitàvem per fer-la més equitativa.
 

Com us ho vau fer per guanyar drets, que es reconeguessin les discriminacions i, alhora, que no us fessin fora?

Vam aconseguir passar sota el radar, per dir-ho d’alguna manera. El reduït grup de dones del professorat a Brown, a principis dels 70, veníem de diferents camps: història, antropologia, biologia, literatura... Totes abordàvem les dones i el gènere. Érem joves professores i volíem ensenyar això al nostre alumnat. I, simplement, ho vam fer.
 

Més tard, vau instaurar els primers estudis de dones a la Universitat de Brown.

Però ho vam assumir com un extra. No ens vam alliberar de la nostra càrrega docent i de recerca. No exigíem que els nostres departaments reconeguessin això com una docència legítima. Per tant, sempre que féssim tot el que ens demanaven, no els afectava. Tampoc hi donaven importància. A mesura que vam guanyar força i més gent s’hi interessava, vam concloure que, si ho impartíem, calia que fos un curs oficial i part de la nostra feina docent. Però això va venir després. Per cert, cap de nosaltres tenia la plaça indefinida, aleshores.
 

Va ser un acte de militància?

Sí, totes vam ser activistes.
 

Ha canviat l’interès d’estudiants i institucions cap als estudis de gènere?

És un camp molt reconegut a tot el país. A Brown, hi ha una línia oficial d’estudi, anomenada Women Gender Studies and Sexuality. L’interès, tant de l’alumnat com del professorat, és fort. No crec que desaparegui aviat.

/ ARIANA NALDA


 

Algunes de les teves obres, com Myths of Gender: Biological Theories about Women and Men (1985) i Sexing the Body: Gender Politics and the Construction of Sexuality (2000), estan pensades per al públic general.

Abordo preguntes que la gent es fa i no sap respondre. A més, hi ha un buit en la literatura científica sobre els temes que explico en aquests llibres.
 

Vas dedicar el teu primer llibre als teus pares. La seva educació et va inspirar cap a la ciència, amb ulls feministes? Especialment, el llegat de la teva mare al voltant dels drets de les dones i els moviments antiesclavistes...

Ens van criar aprenent del feminisme, de l’antiesclavisme i dels moviments revolucionaris

Sí, és clar. He de dir que no només la meva mare. Tots dos eren membres del partit comunista nord-americà dels anys 30. Els seus amics, que vaig conèixer durant la meva infància, eren persones que, per exemple, van ser a les Brigades Internacionals. Van lluitar contra Franco durant la Guerra Civil a Espanya. El meu pare era massa gran per fer-ho, aleshores; crec que sempre va lamentar no haver-hi anat. Ens van criar aprenent no només del feminisme i el moviment antiesclavista nord-americà, sinó també dels moviments revolucionaris del món. Va ser quelcom cabdal en la meva infantesa i el meu creixement.
 

I per què et vas orientar cap al camp científic?

Tant el meu germà com jo ens vam convertir en científics. Crec que la meva mare volia ser-ho també. Sempre hi va estar interessada. Va anar a la universitat, però els professors van dir que les dones no havien de fer ciències. Els va fer cas. Com ja saps, va ser escriptora i historiadora. Però ens va empènyer a interessar-nos per la ciència. I tots dos la vam obeir (riu).
 

Vas demostrar que no era cert, això que les dones no poden fer ciències.

Suposo. Hi ha hagut moltes altres persones que ja ho van fer abans.
 

Sorprèn que moltes de les preguntes que abordes als anys vuitanta encara siguin vigents.

Sí, per això vaig escriure el segon llibre. Prenc la perspectiva de com es produeix el coneixement científic. Al primer llibre, les idees sobre el gènere que intentava rebatre provenien del segle XIX i de la primera meitat del XX. La interrogació que realment em feia al segon llibre, Sexing the Body, era: per què tornen les mateixes preguntes? Si la ciència no és sinó una eina per a fets objectius, llavors, una vegada que es refuten els fets, s’hauria d’acabar la discussió. En canvi, es continuen retrobant les mateixes qüestions, elaborades en termes moderns. Així, volia explorar com es produeix un coneixement que ja té prejudicis sobre la construcció de gènere. Vaig explorar el cervell, les hormones i fins i tot els genitals per demostrar que les preconcepcions dins de la cultura configuren el coneixement científic que es produeix.
 

Apostes perquè es reconegui aquesta subjectivitat i les influències a què estan lligades les persones investigadores. Però, és massa persistent la idea que les ciències són inherentment objectives?

És el nucli de l’estructura intel·lectual en aquest camp. Malgrat que no crec que tot sigui objectiu, sí que és una eina important aspirar a aconseguir l’objectivitat. Crec que mai no es tindrà èxit, però és una eina crítica, potser quelcom que distingeix la investigació científica d’altres camps.
 

Les universitats consciencien sobre aquests marcs subjectius?

Depèn. Durant deu anys, abans de la meva jubilació, vaig establir el programa interdisciplinari Science and Technology Studies a Brown per abordar aquestes qüestions. Ara bé, són cursos no obligatoris. Encoratgem a fer-los i qui ho estudia aconsegueix una perspectiva diferent sobre les ciències que aprèn. També hi ha universitats que requereixen a l’alumnat seguir cursos d’història de la ciència o d’ètica… Però no totes.
 

I pel que fa a la diversitat?

Hi ha un gran impuls, que es tradueix a aconseguir que persones de diferents ètnies i orígens entrin al cos de l’alumnat i de l’ensenyament. Gent de color, dones, hispans... Per tant, la universitat insisteix que tots els departaments estableixin programes d’acció per fer-ho real. Això implica incloure material sobre diversitat als cursos. Però, per a molts dels meus col·legues del professorat, és un misteri com fer-ho. S’atansen al programa interdisciplinari que et mencionava abans, per preguntar-nos com introduir la diversitat sense que es dilueixin les disciplines que imparteixen. Ara bé, els Estats Units són tan amplis, el nostre sistema educatiu és tan dispers i variat! La situació canvia a cada escola, cada Estat, entre privat i públic, religiós i no religiós... Tot aquest tipus d’instituts educatius eduquen futurs científics. I tots ho fan de maneres diferents.
 

Declaracions com les del president Donald Trump, en què afirma que el canvi climàtic són “fets alternatius”, o la simplificació excessiva de la divulgació científica als mitjans de comunicació posen la ciència en risc?

Als Estats Units hi ha científics que estan lluitant en contra dels discursos simplificadors de Donald Trump

Sí, crec que corre risc. Als Estats Units, segur. Hi ha científics que hi estan lluitant en contra, amb la Marxa per la Ciència, per exemple. Hi ha disputes sobre si encara som a temps d’abordar una crítica progressista de les ciències. No estic segura de quin és l’enfocament correcte. La ciència s’ha usat de males maneres. Cal donar eines a les persones perquè puguin distingir entre la ciència amb defectes i la que és objectivament dolenta. És dur transmetre conceptes complexos, com intento fer a les meves xerrades. Si hem de parlar del canvi climàtic, cal entendre models complexos d’ordinador, variabilitat de dades, variabilitat interanual, probabilitat i no certesa... Aquestes són coses difícils de comprendre. Hi ha un impuls contra la ciència i, en general, contra el pensament racional. Un retorn a l’edat fosca. Això, a llarg termini, tindrà conseqüències, però, a curt termini, ja ha afectat molta gent, almenys als Estats Units. Posa molta gent en perill i continuarà fent-ho.
 

Llavors, a qui serveix la ciència?

Crec que pot ser perillosa i beneficiosa alhora. Ni blanc ni negre. Cal exposar els interessos privats en recerca, per exemple, en medicina. Cada vegada hi ha més implicació pública en la investigació científica, finançada pel govern. La ciutadania ha de controlar com s’aplica i preocupar-se’n. Hi ha alguns exemples realment bons en la història recent. I, sovint, implica grups d’activistes, que en el camp mèdic usualment són els mateixos pacients.
 

Pots dir-ne algun?

Van caldre activistes feministes per forçar el desenvolupament d’una manera de reconèixer la sida en les dones

En els primers temps de l’epidèmia de la sida, van sorgir activistes, persones malaltes, que es van comprometre a canviar la naturalesa dels programes de recerca. Primer, entre els homes gais i, després, també entre dones afectades. Perquè, al principi, aquestes simplement no eren reconegudes. I van caldre activistes feministes per forçar el desenvolupament d’una manera de reconèixer la sida en les dones i començar a abordar-la.
 

Per fer-les visibles.

Exactament.
 

Has remarcat que les universitats volen promoure la diversitat, tant entre l’alumnat com entre el professorat. Què passa amb la recerca? Té en compte la diversitat?

L’Institut Nacional de Salut (NIH), que és el finançador principal de la recerca mèdica i biològica als EUA, té un mandat sobre això. És un text complicat. Ha rebut crítiques perquè estableix un tipus d’hipòtesis construïdes sobre la diferència. Assumeix que una malaltia serà diferent en un home afroamericà que en una persona blanca. Potser no! Per exemple, als Estats Units, hi ha hagut discrepàncies al voltant d’un somnífer amb efectes diferents sobre les dones que sobre els homes. Les que anomenem feministes liberalsafirmen que això demostra que cal estudiar les dones per separat dels homes. Però, les feministes radicals assenyalen que, al cor d’aquests efectes diferents, hi trobem la mida del cos. Per tant, resulta que si té un efecte diferent és perquè les dones, de mitjana, són més petites. Si hi hagués un sistema de dosificació diferent, basat en el pes corporal i no en dosis estàndards, desapareixeria el problema. No es pot simplificar o fer suposicions.
 

Parles del gènere com un procés i no com un tret fixat. Què implica?

A mesura que acumulem història als nostres cossos i que afegim coses noves que experimentem, canviem

Implica que no és quelcom estàtic, un tret amb el qual neixes o que estigui al cervell donant ordres a les persones sobre com comportar-se o què fer. És quelcom en desenvolupament continu. És a dir, les persones ens desenvolupem durant tota la vida. A mesura que acumulem història als nostres cossos i que afegim qualsevol cosa nova que experimentem, canviem. També canvia la manera com entenem o expressem el nostre gènere.
 

Per tant, tot allò que experimentem és processat i alterat a través del temps i la perspectiva?

Absolutament. Reinterpretem el nostre passat en funció del nostre present. Sempre ho fem: així és com funciona la nostra memòria.
 

Avui dia, hi ha més acceptació pública dels cossos no normatius. Són més visibles als mitjans generalistes, però en determinats àmbits i escenaris o complint determinats papers. Per què és tan forta encara l’adhesió als motlles del binarisme de gènere, la reducció a dos sexes?

El binarisme de gènere és un trop molt fort. No es pot trencar amb facilitat. Crec que la gent se sent molt amenaçada quan trontolla.

/ ARIANA NALDA


 

Per què?

Acceptar que el binarisme de gènere és vulnerable exigeix que et reexaminis tu mateixa. Si la gent ha resolt la seva vida d’una manera determinada, pot implicar no reconèixer altres sentiments possibles. És una ruta configurada i preestablerta, còmoda, per què caldria canviar-la? A molta gent li resulta amenaçador qüestionar el binarisme. També crec que, en un nivell molt més profund, té a veure amb la manera com es desenvolupen les nostres habilitats cognitives com a infants.
 

Pots explicar-te?

Des dels primers mesos, desenvolupem la capacitat de fer categories. Comencem a entendre el món a través de fer categoritzacions. Jo diria que el gènere, el binarisme de gènere, és probablement de les primeres categories que el cervell construeix. Als sis i set mesos, els nadons poden distingir mascles de femelles. Encara no parlen, però ja poden distingir veus i rostres femenins o masculins. Per tant, les diferències de gènere o sexe són un dels primers conjunts de categories que veuen els infants, un dels primers que aprenen. Així, cognitivament, es converteix en una estructura a partir de la qual es generen moltes altres categories. Si aquesta estructura tan primària es comença a fer trontollar, pot generar incomoditat i inseguretat. No a tothom, però desorienta algunes persones. Per això es rebutja.
 

Creus que aquesta estructura prové de la natura o de la criança?

No accepto aquesta distinció. No és natura contra cultura. Hi ha un sexe-gènere o gènere-sexuat. L’infant no té res natural en el seu entorn. Alhora, aquest món on neix té gènere: creix en una família, on la majoria de les vegades –no sempre– hi ha un progenitor masculí i un progenitor femení. A mesura que es desenvolupa el sistema nerviós i la cognició, aquest és el seu món. Es tracta de desenvolupament perpetu a partir del fet experimentat.
 

Aleshores, funciona de totes dues maneres?

Sí. Una altra manera de dir-ho és que es tracta d’un 100% de naturalesa i un 100% de criança (riu).
 

Si no vaig errada, prop de l’1,7% dels naixements humans són intersexe.

Jo no utilitzaria aquesta paraula. Jo diria que són no-dimorfs.
 

Quin és el significat de no-dimorf?

Intersexe se sol emprar per referir-se a persones que tenen genitals visibles mixts. Probablement, aquest nombre és més proper a un de cada dos mil. I l’1,7% inclou anomalies cromosòmiques, que només són visibles si, per alguna raó, la gent comprova els cromosomes.
 

Com en els comitès de verificació de sexe esportius, per exemple?

Sí. O una persona que, amb divuit anys, encara no ha desenvolupat el seu sistema reproductor o no ha menstruat. Amb un test dels cromosomes i altres controls hormonals, es podria determinar que aquesta persona és XXY o XYY o alguna cosa diferent. Així doncs, hi ha moltes configuracions de diferències mixtes de cromosomes sexuals: XX, XO, XY, XYY, XXXY… Sabem que això és molt freqüent i habitual perquè, durant anys, el sistema de salut escandinau va elaborar una anàlisi cromosòmica de tots els nadons. En resum, resulta que hi ha moltes criatures que neixen amb una conformació dels cromosomes sexuals inusual, sense cap mena de símptoma o efecte visible sobre el cos, per dir-ho d’alguna manera.
 

Això no s’acostuma a divulgar.

Per això defenso aquest concepte més ampli, de no-dimorf, per allunyar-me del concepte platònic d’un mascle absolut o una femella absoluta. Intersexe és un terme que s’empra per designar les persones nascudes amb sistemes sexuals mixts que són visibles en els genitals. Per tant, el terme no-dimorf és molt més inclusiu que el terme intersexual, en la meva opinió.
 

Parlant d’esports, Tòquio 2020 s’acosta. Creus que, en el futur, les proves de verificació sexual desapareixeran?

En el món de l’esport s’han intentat proves de verificació sexual de tota mena i cada vegada es demostra que són errònies

Han de fer-ho. No hi ha cap manera correcta de dur-les a terme. Ara, la novetat són els nivells hormonals: es fa una separació imaginària dels nivells de testosterona que ha de tenir una dona. Si se sobrepassen, aquesta dona no pot competir. Penso que es farà servir a Tòquio. Hi ha moltíssima oposició contra aquestes proves. Que una atleta tingui nivells elevats de testosterona no hauria de ser referent de res. Si ho pensem bé, tot atleta d’elit és una anomalia, és inusual. Estan per fora de la corba normal, de la mitjana –per qualitat muscular, per la capacitat de metabolitzar oxigen… Llavors, per què cal destacar la categoria testosterona en les dones? Aconseguir que no es facin és una batalla a llarg termini. S’han intentat proves de verificació sexual de tota mena i cada vegada es demostra que són errònies. I la raó per la qual són errònies és de base.
 

Perquè no és ètic.

Ara bé, no sé si el Comitè Olímpic arribarà a aquesta conclusió.
 

Potser està vinculat a la idea de governar el cos de les dones per establir una forma adequada de ser dona, per exemple, mitjançant la medicalització del seu cos?

Segurament va començar així. Jo diria que hi ha persones que realment creuen que les dones es veurien en desavantatge si no les protegissin: si no se les separés, les dones mai no guanyarien. Per a alguns esports, això pot ser cert. Però, per a altres, les dones serien millors. Per exemple, en la natació de llarga distància. Hi ha altres esports, francament, en què les dones simplement no han estat autoritzades a competir, com el salt d’esquí, fins als últims Jocs Olímpics! I no sabem com comparar-les amb els homes atletes. Per tant, crec que la pregunta important és si hi ha altres maneres d’organitzar aquestes categories.
 

A més del binarisme sexual establert, vols dir.

Potser podem trobar diferents categories que no siguin necessàriament basades en el gènere.
 

Sovint, el patriarcat renega de la seva pròpia existència i afirma que avui dia ja no hi ha desigualtat, però la realitat ens confirma que les dones la continuen patint. Com creus que funciona aquesta paradoxa?

Crec que l’argument més paternalista, el que vol negar aquest biaix continu, és el del temps. “Heu començat tard, a poc a poc les coses estan millorant, el canvi és lent, tot arribarà”. Tingueu paciència. És el que anomenem l’argument del gasoducte. Raonen que calen prou dones que passin pel gasoducte per arribar a la refineria, per dir-ho d’alguna manera (riu). I, per nombres més reduïts en comparació amb els homes, només unes poques dones arriben al final de la canonada. Per tant, en arribar, hi ha menys dones a les quals triar per cobrir aquests espais –acadèmics, polítics, etc. Fins a cert punt, és veritat: no arriben prou dones als espais on volem tenir presència i guanyar drets. Ara bé, també passa que, quan les dones amb un nivell molt alt de talent arriben a certes posicions, tot allò que facin s’interpretarà més negativament, tan sols pel fet de ser dones, i se les jutjarà en col·lectiu. Això, des del meu punt de vista, és el sexisme de barreres, present a tota mena de contextos. Com més a prop dels centres de poder, d’influència, de posicions de visibilitat, més fort esdevé aquest sexisme.


Article publicat al número 437 de la 'Directa'

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: