Ànsies de salut i pastilles

El creixent procés de medicalització deriva d’una farmaindústria comercialment agressiva. El personal sanitari no disposa de recursos per atendre unes pacients que exigeixen diagnòstics i tractaments

La salut ja no és un dret dels individus, sinó un espai més per comerciar amb productes farmacèutics i diagnòstics mèdics. Les pacients són usuàries –o, més aviat, clientes– d’un sistema sanitari deshumanitzat. Poc personal mèdic té el temps necessari per atendre les seves pacients, que reclamen solucions i, majoritàriament, accedeixen al sistema sanitari públic per prendre productes farmacèutics de manera acrítica. Amb falta de recursos i temps, la medicina institucionalitzada s’ha centrat en la pal·liació del dolor o l’afecció a través del consum massiu de fàrmacs.

Un producte sota patent com Lyrica genera ingressos de més de 200 milions d’euros en un any  / GORKA LEIZA
Un producte sota patent com Lyrica genera ingressos de més de 200 milions d’euros en un any  / GORKA LEIZA

 

Avui dia, més que mai, la salut és allò que s’ha de protegir, allò que sempre està en risc d’abandonar-nos si no s’adopten les conductes saludables i adequades recomanades. I això obre la porta a tot un nou catàleg de pecats i condemnes de conductes. La salut i les actituds que les ciutadanes adopten per protegir-la s’han convertit en la base per fer judicis morals. Jorge Molero Mesa, metge i professor a la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, explica que aquest paper moralitzant de les professionals de la medicina “neix amb la medicina hipocràtica, en què els metges eren sancionadors de conductes i buscaven l’equilibri, el terme mitjà”. “No parlaven de xifres concretes, de manera que ells decidien quin era aquest terme mitjà. Les seves recomanacions afectaven totes les esferes de la vida, des de l’alimentació fins al sexe o el lloc de residència que més s’ajustava a les necessitats de cada pacient”, continua Molero.

Amb falta de recursos i temps, la medicina institucionalitzada s’ha centrat en la pal·liació del dolor o l’afecció a través del consum massiu de medicaments

En tot cas, la medicina hipocràtica era un privilegi de les persones de classe alta, les úniques que es podien permetre el luxe de canviar els seus hàbits d’acord amb les recomanacions mèdiques. Segons Molero, això comença a canviar a partir del segle XVIII i XIX: “Els estats comencen a contemplar els individus com a mercaderies que cal preservar perquè puguin treballar a les fàbriques. Aleshores, s’inicien els primers projectes de salut pública als països industrialment més avançats. Això suposa passar a preocupar-se per la salut col·lectiva. Fins aleshores, només s’atenien de manera individualitzada persones que s’ho podien permetre pel seu rang social o per la seva riquesa econòmica”.

Els primers projectes de salut pública neixen als països industrialitzats: els estats comencen a contemplar les treballadores com a mercaderies que cal preservar

Sota la mateixa lògica, sorgeix la preocupació de protegir la població infantil, fins llavors menystinguda, perquè serà la mà d’obra futura de les fàbriques. A més, des del moviment obrer, es comença a definir la malaltia com un fenomen social fruit de l’organització desigual de la societat i de les condicions penoses en què viu i treballa el proletariat. Els governs miren d’apaivagar aquest malestar amb millores de les condicions de vida a les urbs: doten els barris de serveis que no tenien. S’inicien, així, uns processos d’urbanització, sanejament i reforma social que han perdurat fins avui. Els líders polítics, a més, es presenten com els avaladors de la salut de les seves poblacions. No hem d’oblidar que Franco va instaurar el sistema espanyol de seguretat social.

Des d’aleshores, la salut ha esdevingut el valor suprem per a gairebé tothom que viu en països occidentals. Diverses campanyes de salut pública i privada ens pregunten constantment: “Hi ha res més important que la teva salut?”. La tecnologia també participa d’aquesta obsessió per la salut. Molero explica que l’aplicació Who Is Sick?, de Google, “posa en contacte persones que en aquell moment estan malaltes i parlen de medicaments, símptomes i altres informacions que poden ser rellevants per a les empreses” i que “l’iPhone 8 inclou –per defecte– aplicacions que mesuren alguns dels nostres indicadors biològics, com la freqüència cardíaca”.

Verner Moller, sociòleg danès, revisa els orígens de la idea de salut tal com l’entenem avui dia. Al llibre Un diable anomenat dopatge, explica que aquest concepte s’ha anat erigint com a valor únic i absolut des de la Il·lustració. Segons explica, es tracta d’un valor de la burgesia, un dels ideals amb què aquesta aconseguia distanciar-se tant dels excessos de la noblesa com de la plebs antihigiènica. Per a Moller, “la idea de salut, per molt convincent que sembli, en realitat és força lamentable perquè exigeix ascetisme, moderació i mortificació de la carn, però sense la perspectiva dels plaers futurs que prometen totes les altres religions”.

A parer del metge i professor Jorge Molero, la tecnologia participa d’una obsessió pel control de la salut a través d’aplicacions com ‘Who is sick?’ de Google

La recerca del sentit de la salut comença cap a mitjan segle xx i s’equipara a fer el bé, a respectar els valors i el que ens diuen les institucions encarregades de vetllar per la ciutadania. Sortir del marc de les recomanacions s’oposa a allò que és bo i moralment correcte. La salut, a més, no es defineix unívocament, sinó que se celebra com una forma abstracta de sentit comú: si alguns individus la desafien amb les seves pràctiques, se’ls considerarà bojos.

Jorge Molero, metge i professor de la UAB, critica l’actual model d’atenció sanitària
Jorge Molero, metge i professor de la UAB, critica l’actual model d’atenció sanitària/GORKA LEIZA

 

Sota aquest paradigma, els medicaments són els autèntics protagonistes del sistema de salut. I no sols tracten malalties, sinó que intenten mantenir estils de vida i regular processos quotidians com l’envelliment, les bosses als ulls, la calvície o la infelicitat. A parer de Molero, molts medicaments amb una funció terapèutica originària han acabat associats a la millora del rendiment o a finalitats estètiques com la pèrdua de pes. Un exemple seria el Minoxidil, que va ser aprovat per tractar la hipertensió i ara s’usa per potenciar el creixement del cabell.

Antidepressius, ansiolítics i antiulcerosos

L’efecte sumat de la crisi i la retallada de recursos en l’àmbit sanitari ha convertit el personal mèdic en un distribuïdor de fàrmacs sota diagnòstics fets en molt poc temps i que suposen medicalitzacions a llarg termini. Les dades publicades pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat espanyol i les de l’informe La salut de la població de Catalunya en el context europeu, publicat per l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya (OSSC), mostren un increment del consum de malalties relacionades amb diagnòstics de trastorn mental. En concret, les xifres DHD (dosis per 1.000 habitants i dies) dels productes antidepressius i ansiolítics mostren un increment del 200% durant els darrers tretze anys.

En comparació amb altres països d’Europa, l’informe de l’OSSC explica que Catalunya ocupa el darrer lloc en dades com la taxa d’hospitalització per 100.000 habitants. També se situaria entre els tres primers països pel que fa al consum d’ansiolítics, antiulcerosos i antidepressius, amb xifres que superen la mitjana un 10%. Segons un informe de la consultora IMS Health, un antiulcerós com l’omeprazole és el segon fàrmac més consumit a l’Estat. També està creixent l’ús de productes per controlar el colesterol.

/PAU FABREGAT
/PAU FABREGAT

 

L’increment del consum de fàrmacs s’inicia abans de la crisi econòmica. Per tant, també s’han de buscar causes paral·leles en la manera de curar, basada únicament en les dades individuals de les pacients, a les quals es recepten fàrmacs o no en funció d’uns barems del que es considera estar sana o malalta. Per altra banda, la possibilitat de ser medicalitzada creix amb l’edat. I l’augment del nivell d’envelliment i sobreenvelliment (edats superiors als 84 anys) de la població catalana pot ser una de les raons de l’increment de la despesa farmacològica de la Generalitat, que cada vegada s’apropa més als mil milions d’euros. La xifra projectada pel 2015 va ser de 958,77 milions. Amb tot, la despesa pública en salut a Catalunya és baixa. Només Portugal i Grècia tenen una despesa pública per càpita inferior, mentre que la despesa privada és similar a la d’Alemanya, França o Irlanda, segons dades de l’OSSC.

Què hi diu, el personal mèdic?

Dins el gremi sanitari, hi ha veus crítiques amb el consum farmacològic excessiu. El metge de família granadí Juan Carlos Aguirre Rodríguez refusa l’acarnissament terapèutic actual i manté que “ens falta molta cultura sanitària”. Sustenta que “hem creat una societat tan dèbil que ja no tolera gens cap dolor ni contratemps. Tot mal ha de tenir una solució. El pacient vol solucions immediates i que no li parlin d’hàbits saludables, només busca la pastilla màgica”. Segons Aguirre, les autoritats sanitàries reforcen aquest missatge amb campanyes que animen a acudir al metge “davant les manifestacions més mínimes d’una possible, però greu, malaltia”.

La despesa farmacològica de la Generalitat cada vegada s’apropa més als mil milions d’euros. Amb tot, la xifra és baixa en l’àmbit de la Unió Europea

Anna Contra, metgessa especialitzada en medicina interna, creu que és responsabilitat del personal sanitari advertir que “si els símptomes no són importants o no generen malestar en el pacient, el més sensat és no plantejar cap tractament i revalorar la situació de manera periòdica per atendre possibles canvis”. Un altre escenari diferent seria el d’una malaltia que provoca símptomes poc molestos, però que pot evolucionar desfavorablement amb l’absència de tractament. Tanmateix, Molero sosté: “Ens trobem davant la medicalització de la vida diària, la patologització de processos que no són malalties i la potenciació del consum de fàrmacs. Es venen pastilles per qualsevol cosa i s’inventen malalties als laboratoris”.

Inèrcies i alternatives

Carlos Aguirre assumeix que la indústria farmacèutica pressiona, però ja no té la força d’abans. Ara, s’encarrega de crear líders d’opinió que insisteixen en la importància de tractaments preventius de malalties boiroses i reclamen la rebaixa dels límits de control basant-se en estudis finançats per la indústria. “Fa uns anys, les xifres de normalitat de la tensió o el sucre i el colesterol d’avui serien inadmissibles”, afirma Aguirre, que també esmenta “l’interès per vacunar totes les noies del virus del papil·loma, tot i que els beneficis sanitaris no estan tan clars com els beneficis econòmics”. Tot això succeeix en un context en què les comercials de les farmacèutiques han perdut incidència: ja no poden fer regals a les professionals que receptin uns productes determinats.

La indústria pressiona per rebaixar les xifres de normalitat d’alguns indicadors biològics, com els nivells de sucre o colesterol a la sang, per vendre més medicaments

Contra considera que “cal diferenciar el que és un medicament reconegut com a tal, que ha passat per uns controls de qualitat i seguretat concrets, i el que és un producte de parafarmàcia que es pot comprar sense recepta”. D’altra banda, la metgessa recorda que “cal conscienciar i educar en l’ús racional i restringit dels fàrmacs, que són una eina potent per modular la salut sempre que se’n faci una prescripció adequada i justificada”. I assenyala que “difondre els riscos i els perills del seu abús també és important per entendre la necessitat del seu control estricte”.

Però no tota la feina és responsabilitat del personal mèdic i dels serveis de salut. Amb els anys, la divulgació científica i l’interès creixent perquè les persones governin el seu cos han generat alternatives a la medicalització creixent. Existeixen grups de salut i suport mutu que contribueixen a la salut comunitària des de fa dos anys. Membres del grup Salut Entre Totes, que treballen a centres públics d’atenció primària, fan trobades mensuals per orientar-se mútuament i defugir la medicalització acrítica. En una d’aquestes trobades, ens explicaven que cal combatre la desinformació ciutadana al voltant de les possibilitats d’assessorament. Defensen treballar més en clau de proximitat i d’atenció col·lectiva: “Seria una resposta davant la individualització del patiment, nascuda –en part– per la jerarquia i l’estructuració pròpies del sistema sanitari, que es basa en una assistència sense prou diàleg i afavoreix que certes malalties i dolors es pateixin en soledat. A causa de la falta d’espais on poder exterioritzar el patiment, la gent opta per anar al circuit habitual sanitari com a solució ràpida al dolor”.

El grup Salut Entre Totes defensa que la ciutadania no està educada en el dolor quan esdevé pacient i que falta cosmovisió per poder discutir si els fàrmacs que es recepten són imprescindibles. Encara més quan les pacients són mainada i, sobretot, dones, que sovint pateixen efectes i contraindicacions si prenen determinats medicaments.

Pacients impacients

Fins fa vint anys, les professionals sanitàries tan sols tractaven malalties agudes. Avui, les consultes estan plenes de gent gran que no té cap patologia. L’acumulació de pacients per diagnosticar i la falta de temps per atendre-les adequadament agreugen la situació. Per a Molero, “la patologia moderna intenta cobrir grans masses de població, agrupar malalties i posar-los nom”, sobretot en el cas de les malalties associades a trastorns mentals.

Iniciatives com el grup Salut Entre Totes o la Plataforma No Gracias aposten per transformar els models d’atenció i evitar la presa de fàrmacs que poden ser innecessaris

Aguirre sustenta que les professionals han perdut la seva aureola: “Durant els cinc minuts que pots dedicar a cada pacient, és més fàcil prescriure un medicament que tractar d’explicar perquè no l’hi dónes”. Considera que, davant la incertesa diagnòstica que acostumen a tenir, es practica “una medicina defensiva en excés, d’aquí que es multipliquin el nombre de prescripcions i el nombre de proves complementàries, que sovint són totalment innecessàries”. És el que anomena “acarnissament terapèutic”. Sempre és més ràpid aplicar un diagnòstic seguint uns protocols.

Grups de professionals mèdics com Salut Entre Totes defensen que la ciutadania no està educada en el dolor quan esdevé pacient
Grups de professionals mèdics com Salut Entre Totes defensen que la ciutadania no està educada en el dolor quan esdevé pacient

 

La Plataforma No Gracias aposta per un tracte molt més personalitzat entre metges i pacients, allunyat dels protocols i les intervencions mèdiques innecessàries. Per a les seves membres, el compromís amb l’exercici mèdic implica tenir prou coratge per refutar l’exigència de fàrmacs de les pacients, defensar les decisions davant les autoritats superiors i lluitar contra les prebendes o la publicitat farmacològica als consultoris. Per això sostenen que la medicina és un exercici dur i difícil que demana un compromís amb les pacients i contra els interessos il·legítims d’altres agents.

En el cas de les malalties mentals, Contra opina: “Malgrat la demanda creixent d’aquests fàrmacs, és responsabilitat de tots, i especialment dels metges, fer entendre que el tractament antidepressiu és un complement al tractament d’un problema psicològic, mai una solució en si mateixa. La teràpia psicològica associada al tractament farmacològic i els canvis d’estil de vida i de valors són el motor de canvi de fons per curar aquestes malalties. Prescriure un fàrmac, sovint, pot ser més senzill i ràpid que entendre els motius d’aparició del trastorn ansiós-depressiu. Les companyies farmacèutiques també s’esforcen per divulgar l’existència de fàrmacs amb aquest perfil i això pot afavorir i generalitzar el seu consum”.

El TDAH i els conflictes d’interès

A l’altra banda, trobem veus que defensen la medicalització i els tractaments multimodals. Carmelo Pérez és representant de la Federació Espanyola d’Associacions d’Ajuda al Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat, més conegut com a TDAH. Des de 2002, aquesta associació promou la investigació d’una malaltia que encara es desconeix molt. Des d’aquesta federació, són favorables al tractament multimodal. Com a federació, no atenen directament la gent afectada ni les famílies, però serveixen de suport a les associacions que ho fan.

Altres veus defensen la medicalització i els tractaments multimodals, com la Federació Espanyola d’Ajuda al Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat

Per a Pérez: “El diagnòstic de la TDAH que fan neuròlegs, neuropediatres, psiquiatres o psicòlegs cada cop és millor, però encara els resulta insuficient”. En cada cas, basant-se en la simptomatologia i les repercussions que té el trastorn en la vida de les pacients, es decideix el tractament, que sempre és multimodal: farmacològic (metilfedinat i atomoxetina són els principis actius més habituals), psicològic i psicopedagògic. A banda, hi ha l’assessorament parental, molt necessari, majoritàriament cobert per les associacions. Segons Pérez, cap d’aquests tractaments no seria efectiu per si sol.

Segons la metgessa Anna Contra, “es venen pastilles per qualsevol cosa i s’inventen malalties als laboratoris“
Segons la metgessa Anna Contra, “es venen pastilles per qualsevol cosa i s’inventen malalties als laboratoris“

 

El diagnòstic del TDAH i d’altres trastorns mentals està determinat pel DSM-5 (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders), un manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals. N’hi ha d’altres, com el CIE-10 de l’Organització Mundial de la Salut, però les psiquiatres fan servir sobretot el primer. Sota la lògica de la medicina protocol·lària i preventiva, el DMS-5 actua com a eina de diagnosi estàndard i és utilitzada mundialment: predetermina el personal mèdic a l’hora d’administrar els tractaments.

El manual DSM-5 serveix de guia per a la diagnosi de trastorns mentals, però el 69% de les expertes que el redacten tenen vincles amb la indústria farmacèutica

El manual es va actualitzant periòdicament i el publica l’Associació Americana de Psiquiatria. Aquesta associació és coneguda pels conflictes d’interessos existents d’algunes de les seves membres, tal com es va saber l’any 2012, quan es va elaborar el DSM-5, desenvolupat per tretze comitès que agrupaven 141 expertes. Un article publicat al web PLOS Medicine, “A Comparison of DSM-IV and DSM-5 Panel Members’ Financial Associations with Industry: A Pernicious Problem Persists”, revelava que el 69 % de les expertes que van participar en l’elaboració del manual tenien un o més lligams econòmics amb la indústria farmacèutica. Serien les persones responsables de la revisió dels diagnòstics i de la inclusió de nous desordres.

Dels diferents panells o comitès de treball, destaca el que fa referència als trastorns del son, en què el 100 % de les membres tenien vincles econòmics amb la indústria. Així doncs, unes especialistes vinculades a les empreses fabricants de fàrmacs decideixen la línia que separa el que és normal del que és patològic, malgrat les implicacions vitals que suposa ser diagnosticada amb una malaltia mental.

El resultat és que la llista de patologies cada cop és més llarga i cada vegada hi ha més persones diagnosticades que prenen medicació

En aquest aspecte, cal destacar l’estigma que existeix al voltant de les malalties mentals (tòpics com que determinats trastorns van associats a conductes violentes o són laboralment incapacitadors) i l’impacte que comporta per a la salut, a causa de la medicació i els efectes secundaris que aquesta pugui generar. Un dels aspectes més criticats és l’arbitrarietat dels criteris amb què es decideix si una persona pateix un trastorn o no. El resultat és que la llista de patologies cada cop és més llarga i cada vegada hi ha més persones diagnosticades. Les dades publicades per l’Observatori de Salut Mental de Catalunya a finals de desembre de 2015 indiquen que, durant els darrers sis anys, el nombre de mainada i joves ateses a la xarxa especialitzada de salut mental ha augmentat un 27,6 %. El diagnòstic més freqüent és el TDAH.

 

------------------

El poder dels laboratoris

Segons un estudi elaborat per la consultora IMS Health el 2015 a tot l’Estat espanyol, el paracetamol –dues caixes per persona a l’any–, l’omeprazole i l’ibuprofèn són els tres principis actius dels quals es venen més unitats. Ara bé, no són els genèrics que generen més ingressos. Aquesta llista l’encapçalen dos medicaments de malalties cròniques característiques de la nostra societat: la metmorfina –que tracta la diabetis i genera uns ingressos de 281 milions d’euros– i la hidroclorotizida –consumida per la tensió arterial, que assoleix vendes per un valor de 260 milions d’euros. Entre els laboratoris ubicats a Catalunya que produeixen alguns d’aquests fàrmacs, trobem Kern, que distribueix 9,9 milions d’envasos de paracetamol i 7,2 milions d’ibuprofèn a l’Estat espanyol. Sandoz, que pertany al grup Novartis, comercialitza més de 120 productes farmacèutics, entre ells, la metformina.

Entre els medicaments subjectes a patent i disponibles amb recepta, destaca Lyrica –emprat per tractar l’ansietat i l’epilèpsia–, fabricat pel grup Pfizer, que va vendre 4,74 milions d’unitats, amb uns ingressos totals de 276,55 milions d’euros. El segueix Lantus –destinat a persones diabètiques–, dels laboratoris Sanofi, que va suposar una facturació de 218,89 milions, i Seretide, un inhalador per l’asma que genera 178,49 milions. A la llista dels fàrmacs que suposen més ingressos, hi apareixen productes de les principals farmacèutiques del món com Janssen, Boheringer, Ingelheim, AstraZeneca, Otsuka o Bayer. Dins l’àmbit dels fàrmacs que es poden vendre sense recepta, encapçalen la llista els productes destinats a pal·liar els símptomes de la grip o el refredat: Frenadol Complex, de McNeil Ibérica, i Fluimicil, dels laboratoris Zambon.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: