Apoderades a cop de bat

Una quinzena de noies del barri de Besós-Maresme de Barcelona han format el primer equip de criquet femení de l'Estat espanyol. És una iniciativa del projecte Ma’isah, que treballa l’apoderament i la inclusió social de les joves d'origen pakistanès
16/11/2016

Wicket: estructura formada per tres pals cilíndrics verticals amb dos palets travessers al capdamunt –els bails, en anglès– que se situa a banda i banda de la pista rectangular central del camp de criquet. Tot i que aquesta és una paraula acceptada al Termcat, no s’utilitza àmpliament a Catalunya. El criquet, un esport de masses sobretot als països que van ser colonitzats per l’imperi britànic, és molt desconegut a casa nostra.

Fotografies: Miguel López Mallach



El 2013, dos amants d’aquest esport provinents del Pakistan van fundar la Federació Catalana de Criquet, que compta amb una quarantena de clubs a Catalunya, i l’any passat es va inaugurar el primer camp oficial per a la pràctica d’aquest esport a Vidreres. El criquet també es juga als carrers, però gairebé només ho fan persones que han arribat de l’Índia o el Pakistan.

A Catalunya, aquest esport només el practiquen homes, amb una excepció: l’equip de quinze noies adolescents d’entre tretze i divuit anys que, cada setmana, entrena en un camp del barri de Besòs-Maresme de Barcelona. De fet, no només són pioneres als Països Catalans, són el primer equip de criquet femení de l’Estat espanyol. La majoria d’elles són d’origen pakistanès i han arribat a Catalunya a través del reagrupament familiar; dues noies marroquines completen el grup. Han decidit anomenar-se Ma’isah, que en urdú significa “caminar amb orgull”.

L’equip de criquet, però, “només és la punta de l’iceberg” d’un projecte que vol que les noies pakistaneses del barri del Besòs surtin del circuit escola-casa

L’equip es troba setmana rere setmana per entrenar, però encara no ha pogut jugar mai cap partit. La coordinadora, Aïna Coscollola –que durant els darrers mesos ha fet una immersió en el funcionament i les normes d’aquest joc– i Anna Porta –que s’ha afegit al seu equip de treball– proposen el tipus d’entrenament i els exercicis a les noies, però són elles qui té l’última paraula i fa suggeriments. “Abans de tot, fem una assemblea en què, entre totes, decidim el que farem”, ens explica la Zulaikha, una de les jugadores. Algunes de les noies aterren a l’equip quan fa pocs mesos que són a Catalunya; és per això que, a vegades, les mateixes jugadores fan de traductores a l’urdú, però sense deixar de fer servir el català com a llengua vehicular per facilitar l’aprenentatge de l’idioma.


Espai de trobada i confiança

L’equip de criquet, però, “només és la punta de l’iceberg” d’un projecte que vol que les noies pakistaneses del barri del Besòs surtin del circuit escola-casa, explica la coordinadora i entrenadora Aïna Coscollola. El 2012, va començar a recórrer els instituts del barri oferint una classe de reforç de llengua catalana organitzada per l'associació sense ànim de lucre Enxarxa. Va plantejar el projecte com un espai exclusivament per noies perquè havia detectat que, per qüestions culturals, les joves pakistaneses difícilment anaven a espais mixtos fora de l’institut. “Són un col·lectiu invisibilitzat –explica Coscollola– i nosaltres els volem donar cobertura”.

No va ser fàcil que les noies s’apuntessin a l’activitat. Van passar mesos fins que va aconseguir conformar un grup d’una desena de noies i, a poc a poc, es va anar creant cohesió. Un dia, abans de la classe, una d’elles va voler aprofitar aquest espai de confiança per explicar a les altres noies la seva preocupació per una cosa que li havia passat. Quan va veure la bona rebuda que tenia entre les joves mostrar aquella experiència, va decidir començar a dedicar una estona a compartir emocions, inquietuds i interessos abans d’iniciar les classes.

No va ser fàcil que les noies s’apuntessin a l’activitat. Van passar mesos fins que es va conformar un grup d’una desena de jugadores i, a poc a poc, es va anar creant cohesió

L’Aïna, que és psicòloga, va anar recollint els neguits i els interessos de les noies –que, segons ella, “no són gaire diferents dels que teníem nosaltres quan érem adolescents”– i va començar a treballar amb dinàmiques grupals. D’aquesta manera, les classes de llengua es van transformar en un “espai de trobada” que és el pilar del projecte actual, sense que les noies deixessin de practicar català. Coscollola explica que, en aquest espai, prioritzen treballar l’autoestima, l’apoderament i la inclusió social.


L’esport, una eina més

Una de les suggerències sorgides dins l’espai de trobada, gràcies a la cohesió i la confiança amb la coordinadora, va ser la idea de fer esport. Tenint en compte la demografia del barri, el grup va ser pensat com una eina per a les noies d’origen pakistanès, que de seguida van triar el criquet, l’esport més popular del Pakistan.

“Ara, a la gent de la meva classe que no és del Pakistan, també li interessa saber com funciona el criquet i què és l’espai de trobada”, afegeix la Zulaikha

Pel grup, ja hi han passat una setantena de noies i, la primavera passada, en col·laboració amb l’Agència de Salut Pública de Barcelona, se’n va obrir un de nou amb joves de més de deu nacionalitats diferents. Pel que fa a l’esport, actualment, tenen dos equips de futbol femení i un de criquet. També organitzen sortides de coneixement de l’entorn i activitats al barri, en què participen totes juntes.


Les noies que formen part de l’equip i participen a l’espai de trobada hi han arribat, sobretot, gràcies al boca-orella. “Les noies són les grans difusores del projecte”, explica Coscollola. “Quan arriba una noia nova a l’institut, elles la conviden a Ma’isah” i, en el marc del projecte, creen els vincles i es fan amigues.

La motivació per formar part de Ma’isah, tant de l’espai de trobada com dels equips de criquet i de futbol, varia en funció de la situació de cada noia i del moment en què ha arribat al grup. La Husna ho té clar: ella hi va entrar per l’esport. La Zulaikha, que fa quasi un any que hi participa, es va interessar “per aprendre català” i, després, va anar veient les virtuts de l’espai de trobada. Abans, només jugava a criquet al carrer i no en coneixia el reglament. Explica que, gràcies a Ma’isah, ha après “les normes i a jugar en equip”. Ara, és la seva capitana.

La Saida va arribar a l’espai de trobada per poder parlar amb gent nova, ja que “li feia molta vergonya parlar en públic” i, ara, a part de superar aquesta por –fins i tot concedeix entrevistes davant de càmera–, també ha fet “moltes amigues a Ma’isah”. L’objectiu pel qual continuen al grup és similar al que poden tenir noies que practiquen altres esports: “Jugar i passar-ho bé amb les amigues”, reconeixen la Husna i la Saida.


Perspectives de futur

La voluntat és “evitar guetitzar el projecte”; per això ara compten amb un segon grup de noies d’orígens diversos. Ella veu clar que, sense fer el pas previ d’acollir les noies en un espai femení, hagués estat molt difícil facilitar l’aprenentatge del català i tampoc no haurien arribat a viure totes les experiències que han vingut darrere. Li agradaria que, a aquestes noies, després de passar pel grup, no els fos “tan dificultós o traumàtic” barrejar-se amb noies d’altres cultures i nois del Pakistan.

Les noies també volen expandir el projecte. “Sempre expliquem a fora el que fem aquí”, diu la Saida. “Ara, a la gent de la meva classe que no és del Pakistan, també li interessa saber com funciona el criquet i què és l’espai de trobada”, afegeix la Zulaikha. Diuen que, de moment, la gent externa té ganes de conèixer l’esport i veure-les jugar. Coscollola i les noies coincideixen amb l’objectiu de continuar i “que creixi!”, diu la coordinadora, tot recordant que el grup té les portes obertes tot l’any. “Voldríem que altres noies vinguessin a l’equip, que els seus pares vegin que nosaltres juguem i que ens va bé fer esport”, afegeix la Saida.

Somnien que algun dia hi hagi una lliga de criquet femení per poder jugar amb noies que comparteixen la seva mateixa realitat i amb d’altres que s’interessin pel seu esport

Per Coscollola, el canvi en les joves ha estat majúscul. Ha passat “de no veure-les pel barri a tenir noies participant a les activitats i incloent la pràctica esportiva a les seves vides que, fins ara, era nul·la”. Ha vist evolucions personals, d’augment d’autoestima i pèrdua de vergonya. A més, algunes de les joves, com la Zulaikha, s’han format com a monitores de lleure i duen a terme activitats per altres joves del barri.

Del que tenen més ganes, però, és de poder jugar un partit amb un altre equip. Per a Coscollola, seria bo que el projecte “es pogués encomanar a altres barris” adaptant-se a la realitat demogràfica de cada lloc. Somnien que algun dia hi hagi una lliga de criquet femení per poder jugar amb noies que comparteixen la seva mateixa realitat i amb d’altres que s’interessin pel seu esport preferit. De moment, però, s’han convertit en un referent per a les altres noies i per a les seves famílies.

----------------------------------------------------------

Vincle amb les famílies
 

La coordinació entre Aïna Coscollola i les famílies no ha estat senzilla d’assolir. En primer lloc, per un tema laboral. Coscollola explica que, com que els pares i les mares treballen dotze o tretze hores, “és difícil trobar una hora per coincidir”. A més, existeix una dificultat idiomàtica i, per comunicar-se, sovint han de demanar a les noies que els facin de traductores. Tenint en compte aquestes dues barreres i, a més, els marcs culturals diversos dels pares i les mares, és difícil transmetre bé el projecte. Coscollola vol conèixer les famílies, per això fa venir els pares o les mares a signar l’autorització al casal, per “poder-los explicar el projecte de primera mà”.

Reconeix que, quan van iniciar l’equip de criquet, algunes mares es van neguitejar pel fet que les seves filles fessin esport en un espai públic. Quan van veure que les noies s’hi trobaven a gust i gaudien, però, van animar altres mares a deixar-hi anar les seves filles. L’obertura d’una exposició de fotografies de l’equip de criquet al Casal de Barri Besòs també va ser un punt d’inflexió. Paral·lelament al ressò mediàtic, el grup va aconseguir entrar en contacte amb altres persones del barri i Coscollola va estrènyer els lligams amb les seves famílies, per les quals se sent “molt acollida”.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: