Aprendre a respirar

Els circuits culturals oficiosos del País Valencià s’han vist amenaçats per la manca d’expectatives. Quasi per generació espontània, però, han sorgit algunes propostes musicals interessants que es relacionen amb l’actual canvi de cicle polític

Pensar en València és pensar en el concepte de zona zero. L’epicentre de la corrupció, la desmesura i l’excés, la Sodoma i Gomorra de la construcció massiva, obres faraòniques caient a trossos, amb el Palau de les Arts com a metàfora: buit, inundat i rovellat a plena llum del dia sense la capa de trencadís que l’adornava. Terra Mítica, Marina d’Or, l’aeroport de Castelló, urbanitzacions desèrtiques a les muntanyes: el País Valencià representa la ruïna visible d’un projecte megalòman imposat al territori.

Pocs territoris com el valencià tenen un caràcter tan marcadament antròpic, on l’ésser humà no solament ha transformat, sinó que –en bona mesura– ha construït el territori al ritme de la seua construcció sociopolítica i identitària. La gran majoria de ciutats estan construïdes sobre aiguamolls abans insalubres, així com el gros de les terres de cultiu. Al llarg de segles i a la manera dels neerlandesos amb els polder, distintes generacions de valencians guanyaren terreny als aiguamolls per al regadiu i a les muntanyes feréstegues per al secà en terrasses. De la subsistència al latifundi, del sucre al blat, de la vinya a la taronja i d’aquí al caqui o el nispro: adaptar-se als temps ha requerit sempre transformar el territori i el mode de vida. Les accelerades urgències del mercat, però, han acostumat a endur-se darrere la cohesió i l’autoestima col·lectives.

Una sola generació ha viscut la transició entre la taronja i la ruïna de la rajola sense temps de pair el significat de totes les transformacions anteriors

Més enllà del consum ràpid, però, la cultura acostuma a tenir ritmes més lents. I al País Valencià, una sola generació ha viscut la transició entre la taronja i la ruïna de la rajola –enteses com a símbols– sense haver tingut temps de pair el significat de totes les transformacions anteriors. Només en alguns narradors nascuts al voltant de 1950, com Ferran Torrent o Rafael Chirbes, podem contemplar amb cruesa la ràpida transició entre aquests mons i observar com, especialment en la bombolla immobiliària, es xifraven moltes esperances de progrés i de classe –més enllà de lectures maniquees en què la cultura no ha tingut un paper predominant, ni tan sols contingent.

 

Escena musical per generació espontània

La separació radical entre la cultura hegemònica local –poc més que propaganda al servei de l’entramat institucional o continguts d’escassa ambició– i els circuits oficiosos –llastats per la manca de perspectives– restà a les indústries culturals molt del protagonisme que sí que han tingut a altres territoris de l’Estat. L’escena musical és un bon exemple: en un erm absolut, han aparegut propostes interessats quasi per generació espontània. La pràctica inexistència d’influències comercials i institucionals ha possibilitat l’emergència d’una escena original en termes estilístics i de producció en diversos gèneres. Resulta curiós com l’ús del català, abans un estigma en clau de posicionament polític explícit, és ara relativa garantia d’accés a un circuit –el de les festes alternatives, festivals i trobades d’escoles– que els serveix de rodatge i promoció primerenca. És així com l’escena en valencià ha anat més enllà del rock-ska i de la Nova Cançó per endinsar-se en altres espais.

Sense influències comercials ni institucionals, ha emergit una escena musical original en termes estil·lístics i de producció en diversos gèneres

El rock independent és segurament una de les escenes més interessants en aquest sentit. Són grups que, molt majoritàriament, s’han allunyat del missatge polític explícit d’altres gèneres. A diferència dels seus correlats de l’escena estatal en castellà o anglès, però, no s’han allunyat simbòlicament del seu entorn: aquest hi perviu de manera referencial i com a teló de fons de la seua obra. Resulta curiós que, en molts dels grups, la idea de la geografia, la seua transformació i cerca d’espais aliens, resulte fonamental. El nom d’El Corredor Polonés, Pinka –un riu austríac– o noms de discos com Atles Enharmònic d’Arthur Caravan, Lesotho de 121 dB, Nòmades d’Smoking Souls, Una Ciutat Invisible de Tardor o València, Califòrnia de Sénior i el Cor Brutal parlen de la construcció d’un territori o un espai imaginari, vehicle de la creació –segurament en implícita contraposició al país on viuen.

 

Mai Mai com a exemple

És en aquest context i aquesta tendència on hem de situar els Mai Mai. Una formació pràcticament nouvinguda, amb a penes dos anys de vida en actiu, durant els quals ha publicat el seu primer EP Mai Mai i un llarga durada, Arribar a Mart. Mai Mai són quatre xics de comarques a qui uneix la Universitat de València, la ciutat com a punt d’encontre i un determinat moment vital: la descoberta de la consciència política. Tenen distints estudis, interessos i feines –el disseny, l’audiovisual, l’economia i la història, amb alguna incursió en forma de poemari– i l’urbs com a centre de gravetat, com a eix vertebrador del grup, dels assajos, d’una vida en comú ja compartida en diversos projectes associatius, culturals i fins i tot musicals, tot i la seua joventut.

Mai Mai és un producte de la transició a l'edat adulta dels seus membres, de forma similar a la que viu la societat que els envolta

Mai Mai és un producte de la seua transició a l’edat adulta, de forma similar a la que viu la societat que els envolta. Es nota en la música: el creixent interès per l’indie, que ha fet que Eric Fuentes els produís el disc, no emmascara els seus orígens en un rock més dur. Es deixa sentir, per exemple, la influència de Berri Txarrak, grup que apareixia al vídeo de promoció de l’EP original. En les lletres també es reflecteix aquest procés de maduració o la situació sociopolítica i les mobilitzacions socials esdevenen teló de fons de les històries personals. És aquest doble vessant, de pont entre escenes i en evolució, el que els distingeix de propostes més melòdiques com la de Tardor o amb una herència hardcore més acusada com Smoking Souls, altres referents generacionals amb qui acostumen a compartir escenari.

Un moment de la producció del disc 'Arribar a Mart'
 

El darrer disc està enregistrat als estudis Lluerna de Barcelona amb Iban Rodríguez i masteritzat a Ultramarinos Costa Brava, a Sant Feliu de Guíxols. Compta amb col·laboracions de Joan Colomo i Carla Pérez de Mourn, que, unides a la producció d’Eric Fuentes, apunten a una escena pop-indie concreta amb base a Barcelona, però que al País Valencià està experimentant una expansió notable a través de festivals com l’Arenal Sound de Borriana. Així i tot, el rock d’inspiració yankee a la valenciana, representat per Sénior i el Cor Brutal, també hi té una col·laboració. I connecta els orígens de l’escena amb les aspiracions.

La cançó “Oxigen” serveix de connexió entre la història personal i el transfons sociopolític. Aquesta és la dualitat que dóna sentit al grup

Arribar a Mart és una proposta ja més madura del grup, fruit d’un any de treball, que deixa veure més elements que l’EP original. És la història, incloent encontre, auge i caiguda, d’una relació sentimental en deu actes. De forma no lineal, incorpora interludis i un acústic a meitat del disc, simulant el ritme irregular, imprevisible i no planificable de la interacció humana. De fons, el viatge inconclús a Mart adverteix contra el risc de les utopies. La cançó “Oxigen” serveix de connexió entre la història personal i el transfons sociopolític, la dualitat que dóna sentit al grup. El senzill inclou un atrevit videoclip gravat a Sociopolis, un somni megalòman de la Generalitat: barri punter de disseny respectuós amb el medi i amb habitatges de protecció oficial, ara roman inacabat i ruïnós.

“Hem après a respirar, som oxigen”, resa la tornada, amb la imatge d’una jove que es deslliga i aconsegueix respirar en veure la ciutat des del sostre d’un edifici en obres. Una metàfora perfecta d’una escena cultural que, davant els canvis que vénen, haurà de contemplar la ciutat i fer una cosa tan difícil com aprendre a respirar. Benvinguts siguen, doncs.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

Camaleó del K.O. per vers

dimarts, 6 octubre, 2015

Diuen de Cravan que fou expulsat de l’acadèmia militar on sons pares l’obligaven a estudiar per trencar la cara a un professor i que fou a partir d’esta expulsió que abandonà la s