Armes, mentides i bucs de guerra

A l’esquena de qualsevol debat públic, el rei espanyol Felip VI ha visitat l’Aràbia Saudita per aconseguir la signatura d’un contracte militar milionari amb l’empresa pública Navantia

Hi ha qui diu que el rei Felip VI no treballa. Però això no és cert. El monarca es dedica de valent a defensar els interessos de l’Estat espanyol, cosa que fa –i molt bé– en viatges oficials arreu del món. Pel que es pot llegir sobre qui acompanya habitualment el rei en les seves visites, podem deduir quins són els interessos que defensa i si són els de la ciutadania o més aviat els d’algunes de les grans empreses de l’IBEX o de les principals fabricants d’armes espanyoles. Com que no és gaire habitual veure activistes o representants de plataformes ciutadanes, organitzacions de drets humans o moviments socials acompanyant el Borbó, ens decantem per la segona opció. El cas que aquí ens ocupa es refereix al controvertit cas de l’empresa pública de vaixells de guerra Navantia, raó principal de la visita de Felip VI a Riad –del 12 al 14 de novembre–, per aconseguir la signatura definitiva d’un contracte valorat en més de dos mil milions d’euros per fabricar cinc corbetes Avante destinades a reforçar les capacitats de l’armada saudita.

/ Manuel Clavero


Aquesta venda ha generat moltes reaccions diverses a conseqüència del seu caràcter militar i de la situació de conflicte i les vulneracions dels drets humans del país i la regió destinatàries. Per una banda, les reaccions de la indústria i els seus treballadors, inclosos els sindicats, han estat de suport a la venda, és a dir, de prioritzar el manteniment de l’activitat econòmica i un cert nombre de llocs de treball durant uns anys a les consideracions ètiques o de pau i seguretat. D’altra banda, la reacció dels partits polítics, altre cop, ha deixat molt a desitjar. La dreta s’ha mantingut coherent amb el seu discurs i –com és habitual– dóna suport a qualsevol activitat econòmica per sobre de qüestions ètiques. La resta de partits, en principi d’esquerres, s’han trobat amb la disjuntiva d’haver de prendre posicionaments incòmodes, contraris als seus valors i principis. Podemos ha vist com les seves seccions locals defenien els llocs de treball per sobre de qualsevol consideració moral, mentre les direccions nacionals es posicionaven en contra del contracte. Pel que fa al PSOE, els dubtes ni tan sols han aparegut i, des d’un inici, ha donat suport a la venda d’aquest material bèl·lic a un país en guerra. La presidenta andalusa i el parlament andalús han declarat el seu suport a un contracte mil milionari a canvi d’un grapat de vots. Efectivament, la població iemenita no vota a Andalusia o a l’Estat espanyol.


Bombardejos a la població civil del Iemen

El que és important saber és per a què serviran aquestes armes. L’Aràbia Saudita és un dels actors principals en el conflicte armat que es viu al Iemen, on s’han produït deu mil morts segons les Nacions Unides (3.799 dels quals eren civils), el 60% a causa dels bombardejos de la coalició àrab que dirigeix el país destinatari de les armes espanyoles. La venda d’armament a països involucrats en la guerra del Iemen ha generat fins i tot una reacció contundent del Parlament Europeu. A la seva resolució 2016/2515 (RSP) de 25 de febrer, es va denunciar –de manera majoritària– que la intervenció saudita al Iemen havia suposat l’ús de bombes de dispersió prohibides i constituïa una amenaça per a la pau i la seguretat internacionals. La resolució remarca que l’actual crisi al Iemen és resultat, òbviament, del conflicte preexistent i dels bombardejos de l’aviació saudita i mostra una preocupació especial pel bloqueig naval que l’armada saudita ha imposat al Iemen.

El servilisme de les institucions de l’Estat als interessos de les grans empreses d’armes fa que la venda d’armament a països en conflicte sigui un tema tabú

A més, a pràcticament tots els principals països exportadors d’armes europees a l’Aràbia Saudita s’ha produït un intens debat polític, que ha arribat a paralitzar vendes d’armament o a qüestionar-les profundament. És el cas d’Alemanya, on el vicecanceller i ministre d’Economia ha previngut la venda d’equipament militar a aquest país. O el del Regne Unit, on –tot i que no s’ha suspès la venda d’armes al regne saudita– la societat civil ha aconseguit portar el cas a la cort suprema anglesa, que ha donat permís perquè es faci una revisió judicial sobre la legalitat de les exportacions dutes a terme durant la primavera de 2016, sobretot quan hi hagi la possibilitat que aquestes acabin sent usades al Iemen. A més, un comitè format per membres de diversos partits –amb influència– està examinant les exportacions d’armes britàniques a l’Aràbia Saudita i els seus aliats.


Tecnologia destinada a la guerra

Així doncs, podem considerar que la venda de Navantia és susceptible de ser posada en qüestió amb certa legitimitat. Perquè les corbetes Avante són vaixells de guerra amb capacitat per a l’aterratge i el transport d’helicòpters de combat, compten amb un sistema de combat integrat, canons de divers calibre, direcció de tir, sistema de míssils SAM amb un llançador vertical, sistema de míssils SSM amb dos llançadors quàdruples, torpedes ASW amb dos llançadors triples i elements de guerra electrònica. Característiques que fan que aquests vaixells de guerra tinguin una utilitat evident pels escenaris bèl·lics. El seu ús per fer bloquejos marítims al Iemen que alimentin l’estratègia militar saudita en aquest conflicte és evident.

Les corbetes Avante de Navantia s’inclouen a la categoria 9: vaixells de combat, de material d’ús militar de la UE i de l’Estat espanyol. Tots els productes que apareixen categoritzats per la Llei 53/2007 sobre el control del comerç exterior de material de defensa i de doble ús i per la Posició Comuna de la UE han de seguir un procés d’autorització o denegació basat en vuit criteris, que tenen l’objectiu d’evitar exportacions de material de defensa a països en què aquest pugui ser utilitzat per generar situacions de violència o inseguretat. En el cas de la venda d’aquestes cinc corbetes (i qualsevol altre armament) a l’Aràbia Saudita, sembla evident, com a mínim, l’incompliment del criteri 2 (respecte pels drets humans i del Dret Internacional Humanitari), del criteri 3 (existència de tensió o conflicte armat) i del 4 (estabilitat i seguretat regionals).

La conversió industrial amb suport públic és l’únic camí per transformar el negoci de la guerra en un negoci que no generi violència i no faci del món un lloc més insegur

Arribats a aquest punt, cal que ens preguntem: qui s’encarrega de valorar tot això a l’Estat espanyol? La Junta Interministerial de Material de Defensa i Doble Ús (JIMMDDU), un organisme governamental que s’encarrega de l’autorització o la denegació d’exportacions de material de defensa. Tot indica que els seus experts, en el moment d’avaluar si a l’Aràbia Saudita es vulneren els drets humans, si hi ha tensió o conflicte armat o si el fet de posseir bucs de guerra pot afectar l’estabilitat de la regió, han considerat que, de fet, es tracta d’un país capdavanter en el respecte als drets humans i que l’Orient Mitjà és un oasi de pau al món.


Còmplices per la defensa dels llocs de treball

Vendre bucs de guerra a l’Aràbia Saudita en aquests moments converteix tothom que hi participa en còmplice de les atrocitats que estan passant a la guerra del Iemen. No vendre armes a l’Aràbia Saudita no ens fa culpables de l’atur, per molt preocupant que sigui a Cadis o el Ferrol. La solució a la precarietat laboral d’aquesta i altra gent no pot dependre del patiment de milers de víctimes innocents ni tenir com a conseqüència crims de guerra, com passa al Iemen i a tants altres llocs del món. La por de l’esquerra i els sindicats de dir no al que s’ha de dir que no només es podrà superar proposant alternatives. La conversió industrial amb suport públic és l’únic camí per transformar el negoci de la guerra en un negoci net, que no generi violència, que no converteixi el món en un lloc més insegur. Cal reconvertir la indústria militar en indústria civil. Navantia no només pot fabricar bucs de guerra, sinó que –com ja fa– pot desenvolupar una sèrie d’activitats de construcció naval civil no exclusivament relacionades amb la navegació, sinó també amb les energies renovables.

La inoperància (o el cinisme) dels experts de la JIMMDDU, els evidents interessos del govern, la cobdícia dels empresaris d’armes, la necessitat de qui no té feina, la miopia i la incoherència de dirigents sindicals i polítics de l’esquerra, el desconeixement de l’opinió pública pel que fa a les qüestions de defensa i seguretat i el servilisme de les institucions de l’Estat –inclosa la monarquia– als interessos de les grans empreses d’armes –siguin públiques o privades– fan que la venda d’armament a països en conflicte sigui un tema tabú o una qüestió residual en el debat polític i social. És per això que, un cop més, l’Estat espanyol autoritzarà les exportacions de material militar a un país en guerra i, aquí, aplaudirà tothom.
 

*Jordi Calvo Rufanges és coordinador i investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: